Primer aniversari

Havia d'anar a dinar a casa d'uns pràcticament desconeguts (perquè, sí, a la pràctica, ho eren) per una mena d'imperatiu moral, per una mena de deute moral. Se'm va acudir portar les postres. Recordo la cuina, petita. El menjador, petit. El lavabo, encara més petit. L'estudi estava prou bé, sobretot si tenim en compte la petitesa de la resta d'estances. L'habitació no la vaig arribar a veure. Aquella habitació on van passar coses que el meu cap considera poc importants i que gairebé ha oblidat. A l'estudi hi havia un balcó (l'únic lloc de la casa on es podia fumar, per això el conec) que donava al carrer. Aquell carrer on van passar coses prou importants que el meu cap hauria de començar a oblidar. Era (és) una casa amb poca llum, però molta fusta.

Convidats

Fa anys no m'agradava gens dormir fora de casa. Suposo que ho explica la meva concepció de la casa com a metàfora de les persones que hi viuen, com la representació de la seva intimitat més absoluta. M'hi vaig acabar acostumant durant el temps que vaig (haver d')anar de casa en casa esperant que amics, coneguts i no tan coneguts m'acollissin. Va ser quan em vaig adonar del frenètic rítme del segle XXI, i també m'hi vaig acabar acostumant. Ara em toca fer d'amfitriona (de diferents persones i en diferents dies), cosa que ha passat poques vegades de manera premeditada. És una situació que m'atabala una mica, perquè m'agradaria mostrar la millor part de mi, és a dir, la millor imatge de la casa on visc, que sóc jo.

El deliri de la febre

He somiat en anglès, m'he despertat sobtadament, i m'ha fet ràbia haver-me quedat a mig somni per dos motius: perquè volia saber com acabava la història i perquè m'agradava parlar i entendre tan bé l'anglès (encara que fos en somnis). He somiat que em trobava amb B., una persona que conec de vista però amb la que crec que no he parlat mai. Ens trobàvem en un lloc molt habitual, però molt canviat. Misteriosament, sabia com em deia, però jo era incapaç de recordar el seu nom. Hi ha moments, en la pròpia vetlla, en què no saps si estàs dormint o despert. I segurament és millor no saber-ho.

49 missatges anteriors

Arribo a la feina i, com cada matí, obro totes les pestanyes necessàries del navegador, les mateixes cada dia. Començo a repassar-les i veig la resposta d'un correu que té un fil de conversa amb 49 missatges anteriors, escrits fa cosa d'un any i mig. Em sorprèn, i se'm dibuixa un somriure tonto a la cara quan m'entretinc a llegir-ne uns quants, sobretot els últims, que són els bons. No entenc com el remitent ha pogut o ha volgut recuperar aquest fil de conversa, i quan el responc, li pregunto i li explico que he estat llegint els correus antics. Ell també se sorprèn, perquè només ha iniciat una conversa des de la seva carpeta d'adreces (o això és el que em diu); però a vegades les noves tecnologies tenen bromes com aquesta, no sé fins a quin punt del tot oportunes.

Déjà vu

No és que hagi experimentat aquesta sensació gaires vegades, però en els últims dies, per sorpresa meva, m'ha passat un parell de cops. El primer déjà vu va ser mentre sopava amb en M. En un moment molt concret, vaig tenir la sensació d'haver experimentat ja aquella situació, sobretot per l'escena de què era espectador el meu camp visual. La taula, els plats, la situació de les copes, la finestra a la meva dreta... Vaig pensar que tot era fruit de la curiosa relació que tinc amb l'espai que hi ha a l'altre costat de la finestra, que ara és massa llarga d'explicar, i no vaig donar-hi més voltes. Fins que, al cap de dos dies, asseguda al sofà de casa, vaig tornar a tenir una experiència similar, un altre déjà vu. Llavors, no se'm va acudir cap motiu raonable que expliqués la sensació que tenia. Només vaig recordar algunes frases de la conversa que vaig tenir amb en M. dos dies (dues nits) abans, relacionades amb el fet d'embrancar-se en el passat familiar per intentar explicar-se a un mateix. Els déjà vu potser només són petites proves que confirmen la meva teoria.

L'indiferència

Un altre divendres a la nit... Sona Louis Armstrong, que sempre és bona opció. Hi ha una lluna pleníssima il·luminant el menjador. Ja he sopat, i, per tant, ara tant li fa si hagués preferit fer-ho en un altre lloc o amb una altra companyia. Perquè ja és massa tard. M'agradaria anar a dormir aviat, per estalviar-me unes llàgrimes que són més que previsibles. Però no tinc son, gens ni mica de son. Potser, el problema, és que se m'han acabat els somnis.