Tot fa sentit

Era dissabte a la nit, i havia quedat amb els amics per anar a fer el toc. Aquell dia vaig conèixer la que llavors era la parella de J. L'endemà estava morta de son. No recordo el viatge d'anada, però sí que recordo el de tornada. Recordo el tros de camí fet amb quatre ulls clavats a la meva esquena. Recordo la sensació d'alleugeriment quan els quatre ulls van decidir esmunyir-se per un altre camí. Vaig anar a casa seva una estona, poca, el temps suficient per explicar que tot havia anat bé. Després de sortir de casa seva i abans d'arribar a casa meva, vaig parar-me en un lloc (desconegut per tothom) a fumar-me un cigarret. També vaig comptar síl·labes mètriques. Respirava i sospirava. Alguna cosa s'havia mogut. L'endemà estava mig nerviosa, mig il·lusionada. Hi havia una nova versió dels fets, però jo conservava l'original en una bossa de paper. Volia explicar-li a A. No ho vaig fer fins passats uns dies, quan tot havia començat a embolicar-se. No tenia ni idea d'on em ficava, però era el millor que em podia passar.