A supposedly fun thing I'll never do again

De rebot, a través d'una innocent cerca digital d'informació, he descobert una noia, escriptora, joveníssima. Té una bellesa peculiar i enigmàtica. Sembla estar al dia de tot i li auguro un futur exitós. He sentit una mena d'enveja sorprenent al llegir-li coses que ha fet... Tot i que sóc molt dolenta a l'hora de fer comparacions (a més, ja fa temps que estic convençuda que la comparació és una operació sobrevalorada), penso en mi quan tenia la seva edat (quan dic que és joveníssima vull dir que és més jove que jo) i em plantejo si no vaig desaprofitar el temps i les oportunitats durant aquells anys en què vaig viure en la merda només perquè era calenteta i tova. O, al revés, també em pregunto si no és ella qui està dedicant massa esforços a convertir-se en una heroïna de la postmodernitat moderna -que ara està tan de moda a les grans ciutats-, quan potser, en el fons, el que destijaria és tenir una vida plàcida i tranquil·la.

Rellegeixo el que he escrit, recapitulo i penso. Encara que hagin desaparegut les bombes caòtiques de la meva vida, encara que m'hagi relaxat i encara que (per què no? reconeguem-ho!) m'hagi aburgesat, crec que hi ha coses que no poden canviar, perquè les persones no canvien. Sempre conservaré aquell punt de rebel·lió, de seducció per l'(auto)destrucció femenina, de melàngia, d'inconformisme, d'atracció per la mala vida. Són totes aquestes coses, entre d'altres, les que m'han dut fins aquí.

Estranyes coincidències

Surto de casa quan ja és fosc, passant pels carrers per on passo cada dia, però amb un mig-somriure nou. S'apodera de mi un sentiment fred, com el que vaig tenir un vespre d'ara fa quatre o cinc anys al mateix carreró, però això no m'impedeix continuar. Les ganes de fer que (ens) passin coses, el tenir uns dies mogudets, i el meu nou mig-somriure, que espero que duri, em fan continuar endavant. En aquell carreró s'hi han unit massa coses i, encara que sigui fosc, ara veig el camí molt més clar.

Antics records i noves tecnologies

Era dissabte -havent dinat- o diumenge al migdia -l'hora del vermut-: una estona morta d'un cap de setmana de tardor en què el poble on llavors (mig)vivia se'm tirava a sobre, pesant. Feia sol. Vaig sortir de casa, direcció al centre, amb l'excusa d'anar a una cafeteria tranquil·la per prendre alguna cosa calenta. En realitat, però, el que buscava era un moment d'intimitat per poder trucar-lo. Feia estona que pensava en ell, era el que em salvava d'aquella sensació d'ofec. No vaig adonar-me que, amb aquella trucada, ell va adonar-se que el necessitava.

Ahir vaig fer una cerca interna al gmail, perquè necessitava trobar un document que està entaforat en una de les carpetes digitals que hi tinc. Un dels resultats que va donar-me, que no era el que jo buscava, era un correu electrònic seu. No vaig poder evitar obrir-lo i llegir-lo, per una barreja de sorpresa i melancolia. Se'm van fer presents un munt de records. Quan em vaig adonar que ell s'havia adonat que el necessitava, vaig deixar de necessitar-lo, sense que ell se n'adonés, i va ser ell qui va començar a necessitar-me a mi, sense que cap dels dos ho desitgés.

Sobrenoms

Una vegada van explicar-me el videoclip d'una cançó d'un grup que no m'agrada gaire, que porta per títol un nom de dona, el nom de la prostituta que és la protagonista de la lletra de la cançó. M'ho van explicar perquè l'actriu que fa de prostituta al videoclip llueix unes sabates vermelles, i resulta que jo sempre he tingut una mena de fixació per les sabates vermelles. Però la noia en qüestió i jo tenim ben poques coses en comú, perquè jo sempre he associat les sabates vermelles a la ballaruga, encara que no utilitzi gairebé mai els meus dos únics parells de sabates vermelles per sortir a ballar. Bàsicament, perquè no surto gairebé mai a ballar.