Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

20 de desembre del 2013

Body and Soul

Em parlava de portes i d'escales, sense saber que jo puc caminar nua a les fosques, a les palpentes, i escapar-me per qualsevol escletxa oberta. El meu cos és fet d'esquerdes. El meu cos és la transliteració de les escletxes obertes d'aquesta cambra imaginària. Els esquerdills em fan de guia durant la nit. Sóc com les formigues que van seguint el camí, que van resseguint els clots de runa amuntegada.

9 de desembre del 2013

Confessionari

Tots ens construïm a partir de vivències. Vivències que es construeixen a partir de llums i de colors, bàsicament. De vegades, de colors de cel. Tots, sempre, tenim secrets. De vegades els secrets són aquests colors de cel. Jo, per exemple, tinc un fantasma que em persegueix. La tardor li agrada, és el seu temps. Se m'apareix any rere any, d'una manera o d'una altra, i em recorda sempre d'on vinc, qui sóc, qui no deixaré de ser mai, per més que m'hi esforci. Em mostra les fronteres d'intimitat emmagatzemada, perquè els fantasmes no tenen memòria i els és impossible oblidar. Sé que algun dia ens retrobarem a l'infern. Des de darrere la barra, li serviré un whisky i li cantaré les quaranta per haver marxat tan aviat. Ell m'explicarà històries de dones, i jo somriuré mentre faig que no amb el cap. Li sabré la mirada, que em dirà el que ja sé, i ens tornarem a sentir impotents davant l'evidència d'allò que no pot ser.

5 de desembre del 2013

Resposta automàtica

Què tal? Com va? Bé, molt bé.
Em pots fer un favor? Depèn.
Què et passa? Res.

Fa un parell o tres de dies llegia a no sé quina xarxa social que 11 de cada 10 dones menteixen quan diuen que no els passa res. Jo dec ser la dotzena.

2 de desembre del 2013

Un glop de te de color de migmatí de tardor

Sóc al lloc de sempre, entre papers i objectes que em fan companyia i em reconforten, perquè em fan sentir segura. Demostren que formo part de l'espai, que aquest territori també és meu, que jo també sóc seva, perquè m'hi he entregat. No em cal girar la mirada per saber què trobaré més enllà, tot és al lloc que li pertoca. Aquest és l'anhel que he perseguit durant tant de temps: la seguretat de saber que res no es mourà, que res no està fora de lloc. I al mateix temps que penso això, em vénen ganes de fugir a aquell racó de món on la llum que travessa els vidres queda reflectida en l'últim glop de te. Com si tingués ganes de tornar a tenir un nus a l'estómac per culpa de l'últim te. Però ningú no pot saber quin serà, l'últim te. I, això és el més greu, ningú no pot saber quin color tindrà.