Mudances

Enmig d'una conversa sobre tot i res, surt el tema dels trasllats. Penso en el darrer trasllat, que ben possiblement no serà el darrer. El recordo calorosament, vivament, i n'explico alguns detalls. No pas els que em semblen més importants, sinó els més pràctics. Tot i que uns quants metres quadrats més serien fantàstics i que els aïllaments acústics i tèrmics no són gran cosa, no se m'acut un lloc millor on poder viure. No m'imagino un espai que pugui reflectir-me igual de bé i on pugui sentir-me còmodament emmirallada com aquest. Ara per ara, i des de fa ja dos anys.

Capvespre

Sempre m'ha semblat fascinantment i rotundament bonica, la paraula "capvespre". (També estic molt a favor de l'ús dels adverbis en -ment, que em semblen molt pràctics). Potser perquè les persones del meu entorn no la solen utilitzar mai, i quan ho fan és sempre en un context literari. La qüestió és que jo sempre m'he fixat molt i m'ha importat molt el context literari. Per això sóc aquí, i així. La representació visual dels mil i un capvespres és sempre similar: un color de cel de posta vermellós, rosat o lilós, acompanyat d'uns quants nuvolets simpàtics. No hi ha cap finestra, ni cap planteta al costat dret de la finestra, ni ningú amb qui compartir les vistes des de la finestra.

7 days

A l'hivern, per nadal. Llavors, quan tot sigui més fred que mai, trobaré l'abric que necessito entre nòrdics i pijama. El cicle de l'etern retorn, el cansament cíclic de l'etern retorn. Tinc un record vague del que van ser les meves últimes vacances de veritat, però m'estimo més no posar-me a calcular quan anys fa de tot això. Tampoc no en tinc un record especialment agradable, si he de ser sincera. Ara, però, m'he de conformar amb el mal de cap, amb la calor, amb la feina, amb una nit barcelonina i una fira de diumenge. Fer plans que vagin més enllà d'aquests em sembla excessiu.

Balago

Ells tres no ho sabien, potser ni jo tampoc, però resulta que van posar música a l'estat d'ànim de tota aquella estona que vaig passar-me fumant en una terrassa a primera línia de mar, mentre mirava la lluna i escoltava el vaivé de les onades. Era el maig de l'any 2009. Feia dies que havia quedat amb en Xavi que divendres aniríem de concert. No va ser així. Ho vaig deixar tot mig penjant i vaig marxar uns dies a València. Tot va ser més o menys com sempre, potser encara més trist. La Laia, tan amable i generosa, em va deixar el cotxe per donar-me tota la llibertat possible. Vaig quedar amb ell, vam discutir, vaig plorar al mateix ritme que la tempesta, vaig conduir per carrers molls, vaig abandonar-lo. Quan vaig tornar a allò que aleshores s'assemblava més al que s'ha convingut anomenar "casa", tot estava en silenci, tranquil. Vaig asseure'm a la terrassa: el paisatge era clar de lluna emboirat pel meu fum. Vaig escriure missatges, vaig enviar-ne d'altres. Només tenia ganes que algú m'abracés molt fort, sense fer preguntes.