Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 de març del 2017

Últim minut

Quan hauria d'estar arribant a Girona, tot just surto de Barcelona. Sóc aquí, al vagó 3 d'un MD, quan feia anys que no agafava un MD. Totes aquelles obres interminables que havia creuat amb la mirada tantes vegades. Totes aquelles tardes de dijous (primer cada setmana, després setmana sí, setmana no) en què tenia concertada sessió amb la Núria. Tots aquells colors de cel que sempre intentava fotografiar amb poc èxit. Ara, en canvi, és diferent: des que m'he acostumat que aquest trajecte duri tan poc, tinc la sensació que no tinc temps de fer res de tot això, de recordar res de tot això, de pensar en res de tot això. Ja ve just que em vinguin ganes d'agafar llibreta i boli per escriure, com faig ara. Ara, sortint de Barcelona quan hauria d'estar arribant a Girona.

26 de març del 2017

Al fons de l'habitació

Em pregunto si és cert que no podem trobar la pau, la serenor, al final de tot d'una habitació fonda, allà on ja no hi queda res més que pols i teranyines. El dubte em ve d'un record desordenat, el de totes les zones fosques, vincladisses, per les quals he transitat. Els viatges al fons d'una mateixa, on tot es torna humit i fred, llefiscós. Les entranyes d'un passat que ja no hi és. Les paraules que llavors se'm feien convenciment ara es converteixen en cendres. Em veig a mi mateixa com si no fos jo, partida entre el somni i la realitat.

17 de març del 2017

Zeta

Cada vegada em costa més reproduir mentalment aquell desig que tan ben definit tenia: nosaltres (sí, nosaltres: no he dit tu i jo) compartint la tarda-vespre d'un cap de setmana de primavera, passejant per Poblenou de baix a dalt i de dalt a baix, rient de tot allò que ningú no veu, fent cerveses en una terrassa amb olor de marina, veient com es pon el sol mentre continuem caminant, fent la penúltima en una sala on poder ballar, acabant la nit arraulits un dins de l'altre. Ara ja no ho veig, la imaginació se me'n va per altres camins. Només retrobo les imatges durant les nits fines i fredes, quan te'm fas present.

14 de març del 2017

La dona que mirava les orenetes

T'escric per necessitat després d'haver estat observant tota la naturalesa que hi ha al meu voltant. Tu, lector, et pots descobrir a tu mateix, i de retruc a mi, plena d'embrutament, quan descric el que veig darrere la reixa de ferro forjat que hi ha plantada al meu davant. A dins, la sala és immensa: parets pintades de negre, un quadre imponent —imatge inclosa—, cossos plàstics i ordinaris, llums de tots colors menys groc. No hi ha herois, ni bèsties. No hi ha perill, només mediocritat.

7 de març del 2017

Centre

No ens coordinem: quan tu marxes cap al sud, jo fujo cap al nord. M'he passat tres dies amb ganes de dir-te que vaig somiar —que vaig tornar a somiar— en tu. Però no he sabut trobar el moment tranquil i íntim per a fer-ho, i deixar que tu m'acollonessis pensant que sempre tinc el mateix al cap. Això sí: la cambra ha tornat a ser la del desig (i la de la son i el mal d'estómac), perquè tot està predestinat a ser alguna cosa, en aquesta vida. Menys tu i jo, que no ens trobem.