Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

25 de juny del 2012

La resposta adequada

Com que sabia que si li preguntava a ell li contestaria de mala gana o amb un estirabot, m'ho va preguntar a mi. Em va sorprendre, però vaig fer el que vaig poder i crec que me'n vaig sortir, tot i que en cap moment no vaig assegurar res i vaig mantenir sempre l'ambiguitat.

La idea de marxar d'aquesta ciutat (que ja fa temps que ha passat a ser la meva) no és que m'entusiasmi; fer-ho significaria renunciar a moltes coses. Una de les que considero més importants és la desaparició d'un lloc on aferrar-me. A més a més, les circumstàncies són les que són, i la meva situació, ara mateix, no em permet marxar.

Tot això em fa recordar un amic, que va guardar els llibres en nou caixes de cartró, la música en una bossa de paper, i tota la resta en uns ulls. Deia que amb això ho tenia tot. Jo no sé si mai seria capaç de fer-ho.

22 de juny del 2012

Primeres reunions d'estiu

Dues reunions en un dia. (De fet, cap de les dues era, estrictament, una reunió: una era un consell ordinari i l'altra una tutoria. Per fer-ho fàcil, però, en continuarem dient reunions.) Després de tres hores i mitja parlant, discutint i divagant, decideixes marxar i deixar-los allà, perquè la teva bufeta és a punt de rebentar, el teu estómac està demanant a crits ingerir algun tipus de sòlid i la calor que fa a la sala és insoportable. Tens el temps just, perquè després tens una altra reunió, que, en vistes de l'èxit de la primera, esperes que sigui més resolutiva i menys feixuga. Entre una reunió i l'altra, mentre fas les quatre necessitats bàsiques que has de fer, recordes que una de les primeres coses que vas aprendre quan vas començar a treballar en aquesta casa va ser falsificar signatures. Això et fa pensar dues coses. La primera, que eren altres temps. La segona, que hi ha coses que no canvien mai.

20 de juny del 2012

L'espera existencial

Fa anys que visc esperant que algun dia passi alguna cosa, allò, el que em canviarà la vida. M'agrada teoritzar-ho pensant que és simptomàtic en l'home del segle XXI, que no en fa mai prou, que sempre en vol més i més. Aquesta sensació, però, s'ha anat esvaint d'un temps ençà. No sé si és perquè ja m'ha passat allò -la cosa- que m'havia de canviar la vida, perquè he madurat, perquè m'he tornat més conformista o perquè desitjar més del que tinc, que és el que vull, seria una absurditat avariciosa. Ara simplement espero que els dies passin amb objectius petits: la reunió i el concert de demà, el dinar de diumenge, el viatge a Arles d'aquí unes setmanes... Ja no sé crear-me espectatives a llarg termini com ho feia abans, i potser és perquè tot el que havia anat planejant, en menor o major mesura, s'ha acabat donant. No sé què faré quan arribi al final del termini planificat, però ara mateix tampoc no em preocupa.

15 de juny del 2012

Retorn

Ella ha tornat. Em torno a trobar en una època d'aquelles en què acabo cada dia amb una migranya horrorosa. Sol començar quan ja he deixat de treballar (a vegades em pregunto si d'això que faig se'n pot dir estrictament treballar, però aquesta és una altra qüestió), sóc a casa i he desconnectat una mica dels maldecaps que em provoca últimament la meva feina. Seria absurd pensar que una cosa (la migranya) i l'altra (els maldecaps laborals) no tenen res a veure. La incertesa amb la què últimament encaro la feina, totes les estones que dedico a reflexionar sobre l'estructura del treball, bla bla bla, estan tenint conseqüències inevitablement. I el pitjor de tot és que no sé quan acabarà. Ni una cosa ni l'altra.

8 de juny del 2012

Un nom i dues dates

Ets asseguda al banc del davant, fa poc que has deixat de plorar. De totes maneres, sents que ets a punt de caure desplomada, per la calor, pel nus a l'estómac o per la barreja de les dues coses. Apareix un home, que va directe al fons del passadís. Es senya, fa un petó al marbre, l'acaricia i xiuxiueja coses que no pots entendre. Aquesta escena et fa esclatar les llàgrimes una altra vegada, sense mesura, sense serenor. Potser fa poc que se li ha mort la dona i ve aquí cada dia perquè no té res més, penses. Ell fa el que ha de fer i marxa. Tu intentes deixar de plorar. Finalment, quan ho aconsegueixes, decideixes que ha arribar el moment de marxar. Tornes a trobar-te el senyor a fora, esperant l'autobus que tots dos agafareu i del qual baixareu a la mateixa parada. Després, cadascun farà el seu camí.

No és la primera vegada que parlo d'experiències que tenen a veure amb València en segona persona. Alguna mena d'explicació neurolingüística deu haver-hi per justificar-ho, però jo la desconec.