La calma de després

Mentre uns es casen en vestit de nuvis, jo penso amb els ulls tancats mentre m'abraço al cos de cada nit i sento com cau la pluja, a defora. No hi haurà més repòs en els migdies de sol adiumenjats; en canvi, hi haurà la impaciència i el nerviosisme de les carícies d'unes pells que se saben de memòria. Els ulls tancats més fort que mai, mentre la tempesta s'extingeix, lentament.

Botonets que fan soroll

Porto uns quants mesos anant de clic en clic. O potser de clec en clec, no ho sé. Cada vegada em costa més detectar de quina mena de sorollet es tracta, però el que sí sé és que aquests sorollets van associats a un canvi. Jo sóc molt lenta, pels canvis. Em costa fer-me'n a la idea i preparar-me mentalment per les noves situacions. Però hi ha canvis que es fan amb alegria, amb aquella alegria que ens proporciona la voluntat de canviar les coses per anar a millor. La reconquesta de la intimitat, la reconquesta de la complicitat.

Viatge exterior

Aladí em va agafar, em va pujar sobre la seva catifa màgica i em va portar de viatge. Al final, però, cansat de les meves queixes, em va abandonar enmig d'un bosc maresmenc. Menys mal, vaig pensar, això gairebé ho puc considerar casa! Encara tenia present la sensació de levitació, però tot pesava exageradament: el cap, els braços, tot el cos immòbil com si m'hagués tornat de pedra. Els pins, en canvi, giravoltaven com si ballessin un vals, i jo no podia fer res més que mirar-me'ls embadalida. Igual com la posta de sol amb cel-i-núvols de tons pastel, igual com el fil de veu projectat davant meu, igual com els peixicus que sortien del mar i venien a saludar-me.

C'est la vie

Tot s'acumula en petites franjes de temps, com si l'equilibri fos un concepte desconegut per Chronos. Anem fent, així; entenent per enèsima vegada que la vida és això. Enmig d'una multitud jove i embriagada, assedegada d'art, apareix una figura. Jo em toco els cabells, perquè només jo sé què vol dir que em toqui els cabells. Se'm planta just davant del meu angle de visió, i els meus ulls ja no veuen res més. Però desapareix, desapareix quan la família apareix. I adéu siau, que demà serà un altre dia amb una altra nit sense dormir.

Quan viure vol dir retrobar-se

Passar els anys i anar obrint caixes de records, com si poguéssim guardar petites dosis de vivències en cada una. Obrir l'espai interior envers el passat inexplicable, envers la complicitat momentània, envers la desconfiança puntual. Dessota les parets on vam viure i on tantes vegades vam plorar ens refem dels mals moments i projectem un futur millor ple de coses boniques i alegres. Hi retornem a cada instant, davant cada cara coneguda, flairant aires nous, amb la vista fixada al punt més alt de la ciutat.