Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 de juliol del 2012

Disminució

I jo, il·lusa de mi, que pensava que amb els anys la meva vida deixaria de complicar-se d'aquesta manera... Les complicacions són diferents, d'acord; ara són complicacions d'última hora, del dia a dia, que poden afectar el meu estat anímic d'una manera puntual. Abans, en canvi, les complicacions eren unes boletes que s'anaven fent grosses i grosses, una mica com el peix que es mossega la cua. El que no ha canviat, però, és aquesta sensació d'anar sempre amb el cuet al cul, de no poder fer mai res sense la tranquil·litat desitjada, de tenir el cap sempre a quatre llocs i de quedar-me sense hores per descansar una mica o, simplement, per fer no-res. I dic tot això perquè ho penso i ho sento. Encara que, per ser justos, he de confessar que, amb el temps, m'he anat relaxant.

27 de juliol del 2012

Punts de vista

En aquest bloc no hi ha hagut mai gaire cabuda per l'actualitat. Dilluns, però, pensava en escriure alguna cosa sobre els incendis de l'Empordà. Si no ho vaig fer va ser perquè no sabia ni per on començar i perquè, a més a més, la vida ja és prou complicada com per anar explicant misèries als quatre gats que et llegeixen. Precisament per aquest mateix motiu, tampoc no explicaré res sobre un altre episodi recent, més personal, però igual de trist. M'estimo més parlar d'un vestit –estampat amb floretes– que m'agrada molt i que només em poso en ocasions especials, com per exemple ahir. L'onomàstica, per si sola, no va ser el motiu que finalment em va decidir a posar-me'l, sinó l'emoció amb què es va viure l'onomàstica a casa, la primera que passem junts. Tal i com van les coses avui dia, val més aferrar-se a aquestes petites il·lusions per anar fent; si no, encara prendríem tots plegats molt més mal del que ja ens estan fent.

18 de juliol del 2012

Encreuament

I després de tants anys, continuo posant creuetes al calendari, com en un intent de marcar el pas del temps, –potser per ajudar-me a rememorar-lo després, qui sap quan– tots els dies que passa X.

16 de juliol del 2012

La solitud de la paraula

Vaig aprendre a no ser el que se suposa que la gent vol que siguis ben aviat. Potser això explica que les coses m'hagin acabat anant com m'han anat. Ho pensava aquest migdia, mentre feia el dinar, mentre recordava una conversa que vaig mantenir ja fa alguns dies sobre la relació entre no tenir amics i els diumenges a la tarda d'hivern. De petita, a l'escola, vaig flirtejar amb la popularitat. Suposo que, d'una manera inconscient, vaig aprendre coses. Vaig acabar convertir-me en la nena especial, una mica com la que sóc ara. Mai no m'he penedit de res del que he fet.

12 de juliol del 2012

Intent de reconstrucció d'un diàleg (potser) imaginat

- Parles de nosaltres com si existíssim, com si fóssim un nosaltres. Prefereixo que diguis tots dos, o tu i jo. Però nosaltres, no. Són coses diferents.

(Tenen respecte per la llengua, i una mateixa idea de comunicació: s'ha d'intentar sempre que el que es digui s'acosti el màxim possible a allò que es pensa.)

Lingüística aplicada: escriure la diferència entre un 'nosaltres' i tota la resta en la dedicatòria d'un llibre que regales. Estat de la qüestió: plantejar-se, encara ara, què coi significa el text del llibre regalat.

6 de juliol del 2012

Les rencontres d'A.

No m'he pogut estar d'escriure el títol de l'entrada en francès, perquè sí, perquè tinc un punt de francofília que no me l'acabo, i ben contenta que n'estic! A més a més, no m'amago de dir que el meu domini del francès oral (i no sigueu malpensats!) és gairebé pèssim. De totes maneres, és curiós veure com n'és de fàcil que dues persones s'entenguin, encara que no parlin la mateixa llengua, si ho volen. L'entesa de la comunicació és bàsica, d'acord, però si ho trobo curiós és perquè moltes vegades, amb persones que parlen la mateixa llengua que jo, que són del poble del costat o fins i tot del mateix poble, no m'hi he pogut entendre de cap de les maneres. És llavors quan penso que, potser, parlar xino, és molt més fàcil i molt més comú del que ens imaginem.