El cant de les sirenes

No són les d'Odisseu, no. Són les de les ambulàncies que recorren la ciutat, que doten l'espai que transito de sonoritat desmesurada, que creen una simfonia maldestre que m'acompanya l'estat d'ànim malaltís. Aquest que porto a sobre i que em costa de definir, que em costa de detectar i que em costa d'arreglar. Són les que habiten el meu cervellet en els moments de dubte, de paràlisi, de dir "ja no puc més". No és cap melodia melodiosa que pugui atraure, perquè l'atracció de la vibració ja fa temps que s'ha extingit. Va morir la primera vegada que les va sentir.

Nusos a l'estómac

El que em passa pot comparar-se amb les primeres sensacions de l'enamorament, perquè estic riallera (és a dir: que porto palplantat a la cara un somriure tonto que, des de fora, deu fer força peneta), nerviosa i excitada. L'inici de tot plegat va ser per culpa d'aquell home que he anat anomenant com "l'home de la vida". Ara potser ja no ho és tant, però. L'amor se'm divideix equitativament amb les dues noves incorporacions. Tot tres formen un triangle peculiar, i jo pel mig no ajudo gaire a posar les coses a lloc. Perquè, de fet, així, tal com estan, les coses em sembla que ja són prou al lloc que els toca.

Vigília

Com la de les nits d'insomni, a les què ja m'he acostumat, però diferent. Sense dinar -encara- establert, però confiant posar-hi remei aviat, perquè m'agrada mantenir les tradicions que tenen sentit, i aquesta en té. Sense sopar -encara- establert, tot i que la tradició dels vespres és més canviant que la dels migdies. Diu que farà sol, i ho necessito, perquè tinc el cap massa emboirat i gris com per suportar un any més amb aquest color de cel. No hi haurà blaus, ni atles descrits per cartògrafs. Només les envistes de la setmana plena de vigílies que sembla que no avanci.

Quatre mots en el record

Alguna cosa està canviant, ho noto. Segurament és que em faig gran, simplement això. Però en el fons la gent no canvia: només passa que els anys ens fan mudar la pell, mentre a dins tot continua igual. Abans de recobrir-me d'una nova capa, doncs, o a l'inrevés: abans de desfer-me d'una capa vella, vull recordar els homes que han transitat les capes de la meva pell aquests últims anys. Recorda, sempre, el migdia d'abril en què ens vam trobar i la tarda de juny en què ens vam desnuar. Faltava tant poc... però llavors semblava massa. Recorda, sempre en present, la nit en què va néixer el nostre any, que ho va ser en la distància. No sabràs mai les llàgrimes vessades temps després, davant el marbre fred i les flors fresques. Recorda, sempre, els migdies de principi d'estiu, el calorós estiu que ens va cremar la flama. Pots oblidar -tot i que jo no ho fet- els mesos freds de després. Recorda, sempre, les altes hores d'aquella nit de tardor: les fulles seques, la humitat dels bolets, les roques de la platja, totes les cases compartides. Recorda-ho, tu que hi ets, i, sobretot: viu-ho.

La culpa dels altres

És el meu funcionament bàsic, perquè m'és sempre el més fàcil. Com a tothom, suposo, la diferència és, però, que jo no ho amago. No som al costat de les dunes, en un migdia de principi de tardor. No hi ha un cúmul de núvols que ens impedeixen veure la reverberació de la llum. No: som a les fosques, entre sorra gruixuda i pedres que se'ns claven com espines a l'ànima. No hi ha el cant de les ones i els ocells, sinó un grill impertinent que em cansa. No hi ha matins en què confiem que no ens cal res més.