Nit de pluja

Tot i que ho he llegit tantes vegades, fins avui no m'he adonat, d'una manera completa, de les qualitats purificadores, sagrades, de l'aigua. És a dir: se m'ha fet evident que la veritat poètica també pot ser veritat empírica. Llevar-se com si el nou dia fos una renovació de tot, gràcies a la neteja mental i física provocada per l'aigua. Sentir-se flotar en l'ambient, com si la humitat peses més que el propi cos -alat o elevat. Que vinguin, els vespres i les nits de rius plens; que s'enduguin tot allò que ens fa nosa i no ens deixa avançar!

Inspirar - Respirar

Era l'únic cap de setmana lliure en dos mesos. I ho dic en un temps verbal passat perquè l'acabo d'ocupar. No és una gran ocupació, això és cert, però n'és una i, per tant, ja no serà lliure del tot. M'estic acostumant a aquest estat permanent de complir deures i obligacions diverses. Ara ja no intento menjar-li hores al rellotge. M'estic començant a conformar amb cinc minuts asseguda al sofà. Ni tant sols no demano dormir bé; només poder descansar una mica, el temps suficient com perquè l'endemà al matí no tingui les cames inflades. Però el que tinc clar és que aquest estiu serà com els estius que ja no recordo: somni, calor i pells humides. Res més.

La força del sol primaveral

Els ocellets repiulant, i jo pensant en tot i en res. Té alguna mena de sentit, el que he fet? I el que faig? Em portarà a algun lloc? Vull arribar a algun lloc? És molt lluny? Últimament he començat a pensar que l'instint de supervivència és justament això: preguntar-me el mateix de sempre, allò que no aconsegueixo mai de respondre'm. Només així em sento segura, perquè d'aquesta manera segueixo pensant, segueixo escrivint, segueixo existint.

Territori salvatge

L'espai com a projecció de l'ànima, i el cos com si fossin les quatre parets que ens protegeixen de l'enemic, d'allò exterior, de l'inconegut, com si es tractés d'una muralla impertorbable. El dubte de saber què hi ha fora, el que no ens pertany. El dubte de saber què hi ha dins, el que no ens explica.

Present passat

Arribo Madrid i es posa a ploure. A fora l'estació no em ve a buscar ningú, només trobo un cel tapat, gris. Igual com els dies que vindran, suposo. Penso en l'última vegada que vaig ser aquí, per pura connexió de transports. D'Atocha a l'autobús, de l'autobús a Atocha. El destí era un altre, i feia una mica -només una mica- de més bon temps. Penso en la conversa telefònica que m'acompanyava mentre el tren es posava en marxa. Penso en tot això mentre sóc en un altre tren, lluny en l'espai i en el temps d'aquell últim, sense cap companyia a l'altre costat del telèfon. Tots els afores de totes les ciutats sempre m'han semblat tristos. Les formes geomètriques de la funcionalitat arquitectònica humana en contrast amb les formes harmòniques de la poca naturalesa salvatge que encara hi perviu. Es fa difícil determinar els límits de cada un dels diferents termes municipals. Jo, que tant adoro els límits perquè em permeten situar-me en l'espai i en el temps. Els límits, allò que marca si estàs travessant una frontera o no. Les limitacions, tot el que ens autoimposem per definir el contorn de la nostra pròpia forma.