Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

14 de desembre de 2017

Direcció Nord

Rodalies Renfe és desesperant, sobretot per la indefensió amb què deixa els seus usuaris. Dos seients davant meu hi ha asseguda una parella d'avis. Pel que diuen, dedueixo que no són viatgers habituals. Mentre el tren està aturat de manera incomprensible poc abans d'arribar a una estació, sento que l'àvia parla de trenar el vidre i continuar el trajecte a peu. Després s'han preguntat mútuament si els donarien de sopar o no, tenint en compte el retard considerable. Els escolto, fan gràcia, però no puc més i m'enfado: hem avançat vint metres i tornem a estar aturats.

11 de desembre de 2017

Cafè de tarda

Voldria que la tempesta passés ràpid, mentre jo em replego, cada vegada més i més petita, dins la meva minúscula closa, tova i peluda. Despertar-me després, fer-me immòbil, com un objecte de natura morta, però viva: alimentar-me de la llum del sol, del contacte amb l'aire fresc, d'una mica d'aigua de la font. I prou, res més, només això: dormir, escalfar-me, respirar.

28 de novembre de 2017

Donar nom / Posar títol

M'agraden les paraules llargues, sense articles (ni determinats ni indeterminats) i en plural. Em sembla que contenen tots els matisos possibles que pot haver-hi. M'ho sembla sempre que trobo el mot adequat, esclar. Però molt sovint em costa. Com passar de la idea pensada a la paraula concreta? Potser és més interessant i enriquidor passar de la lectura concreta a la reflexió de les idees que transmeten.

23 de novembre de 2017

Les olors que em puden

M'estic acostumant als aeroports, i no m'agrada. Tinc feina, vull llegir, però no em puc concentrar. Abans pensava en escriure. M'ha costat fer-ho. Pensava en els ocres de la tardor, en la llum ocre de la tardor acariciant els boscos del baix Montseny. Pensava en tot això i volia escriure alguna cosa sobre el paisatge que en realitat parlés també sobre ell. Però no me n'he sortit, i la culpa la té l'aeroport. Tinc massa textos pendents de ser escrits.

22 de novembre de 2017

Retrobament (IV)

Ara ja no hi ha cartes agressives, ni respostes. Estem sols, despullats l'un davant de l'altre. Ens hem trobat, ens hem llegit, ens hem vingut a la memòria. Quin és el culpable d'haver causat aquest allunyament? Hem perdut el vincle que ens unia, el vam abandonar vés a saber on. Però llavors no ho sabíem. Ens n'hem adonat justament ara, com si fos una necessitat. No cal que construïm nous pont d'unió, ja en fem prou amb la mort que ens acompanya.

21 de novembre de 2017

Un matí d'abril

Puja amunt, fins arribar a tocar la glòria. Fes-te teus els manaments de la moral que no has seguit mai fins aleshores. Ara és el moment de comprometre's amb l'ètica. Allà dalt tot et semblarà exitós, però, al mateix temps, estrident, mundà, punxegut. No ho suportaràs: fracassaràs. I això és el teu destí, sobreviure a la rapidesa de la caiguda. Encara has d'aprendre a valorar allò que realment desitges. No siguis covard, accepta't. El que sempre has volgut és la innocència de l'espiritualitat de la carn.

18 de novembre de 2017

Tres en la carretera

Viatge de tornada, sola. Sona icat, però podria sonar una altra cosa. Penso en ell. L'estimo, encara que alguns aspectes em semblen insuficients. Continua sonant icat, però no escolto gaire. Penso en ell. L'estimo, malgrat tots els malgrats i tot allò que voldríem que fos diferent. Encara m'il·lusiono amb els seus projectes, tot i que ara ja són només seus. A icat sona una cançó que em fa pensar en ell. L'estimo, però no m'agrada que sigui així. Després de tant de temps, no hi ha res a fer. Sento que el paisatge tardoral m'acompanya, en tots els sentits. Tinc trenta-un anys, sóc gran —però encara no vella. Poliamor: estima en direccions i maneres diferents. Per què la tria ha de ser única, si els vull a tots tres?