Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

12 de novembre de 2018

Les soirs bleus d'été

Podria escriure records que tinc molt al fons de mi mateixa, fer-los sortir durant una dia clar per intentar enlluernar. Però potser també podria escriure sobre coses noves, encara que siguin passades: sempre que no hagin estat pensades seran noves. També podria no escriure res, deixar passar el temps, fer-me immòbil, callada en la foscor. Resumir-ho tot en la segona aventura, en la sensació dels vespres blaus i verds que sé que mai no han existit.

9 de novembre de 2018

Imatges que s'agiten al fons

La follia em voreja, mentre veig com les flames em devoren tota sencera. Però ja he sortit de mi. Només puc preguntar-me què hi ha darrere la imatge de mi mateixa que ara deixo enrere, plena de neguit. Em tanco a casa, fora de mi. La calma no arribarà a la nit. La llum és la presència de la divinitat; però tot és de nit.

31 d’octubre de 2018

Xilòfons i albades

A vegades travesso la ciutat que em porta cap a tu i no sóc capaç d'endevinar per quin motiu ens vam refrenar. Imagino naixements de nous dies a la teva vora i em sorprèn la meravella. Com es pot explicar tanta inacció? Quantes tardors hauran de passar abans de poder convertir el desig en matèria? Per què em pregunto coses que sé que no tenen resposta? Tinc un garbuix sec a la gola que porta escrit el teu nom. I no se'n va.

23 d’octubre de 2018

Ja no hi ha aranyes

Em costa acabar-me de creure que de tot fa tant de temps. Tot ho tinc molt present, molt recent. I posar-me a comptar anys m'inquieta. Com les aranyes que de nit es passejaven tranquil·les i treballadores per l'estructura fèrria que connecta les dues bandes de la ciutat, dibuixant formes enredades i harmonioses. Ja no hi són; tot ha marxat aigües avall. Però jo encara sóc aquí, aferrada a la barana amb els ulls plorosos, carregada de massa coses que mai no han estat dites, esperant que algun dia tot es capgiri.

19 de setembre de 2018

Resta el desig pregon

Mai no és tard per a les primeres vegades. Però aquesta sensació no és nova. Aquí, refugiada en mi mateixa, se'm fa altra volta evident que odio la immediatesa. Per tant, no em demaneu impossibles. Faig el que puc, quan puc i com puc. No dono per a més. I si voleu més, esteu condemnats a haver d'entendre, a la força, la meva falta. Tot canvi és, aparentment, impossible.

5 de setembre de 2018

Ésser foc

Jo no ho sóc, vull ser aigua. Que ho vulgui no és significatiu, però sí que és indicatiu. Hi ha tantes coses per purificar... Per exemple, el debat interior que es mou entre la flama i l'estancament. Poder arribar a un lloc sense deixar de fer l'efecte de no moviment. Viure en els cossos dels altres, prop de les coses, i no en la brasa inflamada. Respirar. Ploure.

25 d’agost de 2018

Aiguagrama

Arribarà un nou hivern. La tardor m'agrada, sempre m'ha agradat. Però no puc deixar de pensar que aviat arribarà un nou hivern. Tindré fred, perquè la casa serà freda, i no sé si sabré on anar a buscar escalf. La perspectiva d'un futur càlid se'm difumina entre la pluja i la boira, i em preocupa quedar-me amb les ganes d'aconseguir trobar el meu lloc. No dubto de mi; dubto dels altres. Perquè no n'hi ha prou amb el paisatge com a companyia.