Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

16 de maig de 2018

Swimming pool

Segur que hi ha alguna cançó que explica la nostra història. Segur que és en anglès i, per això, no li he fet mai gaire cas, per mandra de pensar gaire. Segur que té un final lent, i fosc, com ho són tots els finals. Segur que m'agrada a la primera escoltada, perquè és trista. Segur que no s'enganxa: és d'aquelles que costa de recordar després de poc temps sense sentir-la. Segur que la història dels personatges continua, després de la cançó, però això no ho sap ningú.

7 de maig de 2018

Paràlisi

Quan no dorms gaire, ni gaire bé, els ulls s'acaben fent presents com si fossin pedres. Ja no puc estar atenta a res, ni pendent de cap imprevist. No trobo el temps, no cerco ambients. Per dins estic bruta, molla, silenciosa. Tot em passa per davant mentre jo em recloc, cada vegada més i més petita, cada vegada més i més immòbil. Allò que abans em cridava, que ens empeltava de moviment, ha marxat lluny, sense cap efecte.

9 d’abril de 2018

Pluja trista de diumenge

Vine'm fins al fons de mi mateixa. Allà on podrem trobar plegats l'aigua primigènia. Tantes nits incendiades per a què? Respon la crida del cos. Ningú no sap els camins que ens guien en la nit, quan estem sols i lluny de casa. Ja no ens fa mal el so de les esquerdes.

3 d’abril de 2018

Els homes i el feminisme

Un anell, tenir-lo. Un anhel, tenir-te. Se'm confonen els pronoms perquè se'm confonen els pensaments. Tres marques en el cos: una, la de les primeres llepades; dues, la de les carícies imaginades; tres, la de les passions momentànies. Fer-ne un únic desig, servible, complet. Construir una cartografia de la pell que em guiï les intencions. Fer-me gran per dins: deixar-me créixer les arrels interiors.

23 de març de 2018

Paradisos oceànics

Et veia com si res, com si no hi fossis. Però el cos em va sorprendre, exaltant-se, perquè ell sí que et mirava. Encara recorda la teva presència: el tacte dels meus dits en teus cabells esbullats, la teva llengua en tots els forats del meu cos, els racons i els vincles del teu llit. L'estiu, la suor, l'olor, la set compartida. Tot plegat se m'emporta cap a Malta, com si allà hi pogués endevinar un retrobament. Però no et buscaré, i tu no em buscaràs a mi: ens trobarem en els cossos dels altres.

19 de març de 2018

En tres dies han florit els cirerers

Ho he vist de seguida que he arribat, i he pensat que aquesta era la manera que tenia l'espai, el meu espai —l'entorn i el paisatge que m'envolta—, de donar-me una benvinguda càlida després de l'absència. Però poc després ha arribat l'abatiment, i he tingut la sensació que tots aquests nutrients que a ells els ha servit per créixer i florir, era els que jo necessito i no tinc. Estic buida, adolorida i cansada, com si m'haguessin furtat l'energia. La primavera exterior comença, i contrasta amb l'inici de la meva caiguda.

13 de març de 2018

Cremar-ho tot

Fer-ne cendres, fins a l'última mica. Desaparèixer enduts pel vent. D'aquí uns quants anys, quan el nostre paisatge ja no sigui nostre, sinó apocalíptic, recordarem amb nostàlgia tot allò que vam fer, tot allò que vam compartir, tot allò que ens vam explicar, tot allò que ens va neguitejar. Però això també forma part del procés de destrucció que és la vida. Anar superant obstacles, sentint-nos cada vegada menys forts. Anar acumulant desastres, sentint-nos cada vegada menys acompanyats. Superar totes les pors a totes les incògnites. I, al final, descansar plenament, fins a la fi.