Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

15 de juliol de 2019

Abril

Va haver-hi un moment, en la meva vida, en què totes les cançons eren susceptibles de portar associades un sentiment. Era el moment en què detectava amb facilitat quan la llum era blava, com la d'aquest vespre, o groga, com la de matins llunyans. I el cúmul de tot plegat em conduïa a l'escriptura, sense saber ben bé per què. No sé on ha anat a parar, tota aquesta sensibilitat, però la trobo a faltar. A manca de bona companyia, bona és la nostàlgia.

28 de juny de 2019

Thespian

Era a la consulta, amb tot el mal dins el meu cap. Dins d'aquelles quatre parets sempre hi sona música ambiental, amb la qual és molt difícil fixar-se: està pensada per això, perquè soni sense cridar l'atenció. I és d'agrair, que hi sigui, perquè la sonoritat pausada calma els crits interiors. Però ha començat a sonar aquella cançó, i ho ha canviat tot. El tema m'ha destorbat del dolor per portar-me a pensar en primaveres, en cels blaus, en viatges de somni. M'he reclòs durant aquells minuts en la melodia, que em transportava a un altre espai, amb una altra companyia, i m'ha fet sentir bé. Quan s'ha acabat la cançó, era com si s'acabés el món. Jo he tornat al meu cap, però semblava que el dolor s'havia alleugerit.

6 de juny de 2019

Prescripció

Ja no saps com posar-t'hi. És com si no tinguessis res a dir. O potser és que no trobes el temps per a dir res, per plantar-te davant l'ordinador, o la llibreta, o qualsevol paper rebregat que trobis dins el bolso i et serveixi per escriure el que et passa pel cap. També has perdut l'hàbit de la lectura, que s'ha convertit, més aviat, en una obligació. I et canses de seguida, com si no aconseguissis aprofitar les hores de son, quan n'hi ha i són tranquil·les. Et mous, tot es mou; però no en saps descriure les direccions.

14 de maig de 2019

Cada moment és el moment de néixer

Totes aquelles muntanyes plenes d'arbres alts i forts són les que em varen veure créixer. Em vaig fer alta i forta, com si volgués imitar-los. De la renaixença de la tardor en va sorgir una espurna que va esclatar durant la primavera, plena d'aire fresc i poncelles que es badaven florides. Tu hi eres, aquí, a tot arreu. En el meu camí, en tots els passos, alts i forts, que feia. I ara que em retrobo amb aquest paisatge, te'm fas present com si la teva escalfor encara m'acompanyés. Et porto amb mi perquè em vas fer. Tot el que ens acompanya ho sap.

11 d’abril de 2019

Distàncies literàries

Sortim de la ciutat pseudo-degradada i, quan som als afores, un gos que passeja el seu amo comença a córrer amb la intenció d'atrapar el tren. No ho aconseguirà, de la mateixa manera que jo, per més i per molt que corri, no aconsegueixo mai d'atrapar tota la feina que tinc per fer. Em volten pel cap algunes imatges del llibre de poemes del qual em vaig comprometre a escriure. Avui he d'entregar-lo i ja no puc pensar-hi més, perquè encara he d'acabar el text que he d'entregar demà (no és la data límit, que ja fa mesos que va passar, sinó un imperatiu propi), sobre una novel·la i sobre els seus personatges de ficció construïts a partir de persones reals. El realitat, a mi em passa una mica el mateix: visc envoltada de literatura i, per aquest mateix motiu, sóc literatura. Encara que m'entossudeixi a voler formar part de la realitat.

9 d’abril de 2019

Die Stille vor Bach

Hi ha més silenci, últimament. El noto a tot arreu, en tot moment. De nit, quan és fosc i sóc dins el llit, abrigada al cos que dorm al meu costat, puc sentir millor com la pluja va caient. Ha desaparegut aquella distorsió continua que modificava la naturalesa de tots els sons. De dia, enfeinada, puc notar d'una manera més clara tots els passos, tots els dubtes, totes les coses que no es diuen. És una companyia tranquil·litzadora, que no sabia que havia fugit, però que per sort ha tornat.

18 de març de 2019

No res, un fum

Al costat hi tens una vida plàcida i tranquil·la, agafant-te la mà. Tot i ser tan a prop, ho notes molt lluny. Dins del teu cap hi ha un nervi a punt d'explotar. Voldries que tot fos com aquesta respiració pausada, però la palpitació és ràpida i molesta. Quan proves de tancar els ulls, penses en tot allò que encara està pendent. És fosc. Fa por i fa mal. No saps ben bé on ets, però és un lloc que no t'agrada.