Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

12 d’agost de 2017

Uh

Vam anar-lo a escoltar íntegrament per aquestes dates, ara fa uns anys. Però vam fer tard i només vam poder sentir la part final. No hi va fer res, l'experiència era més que això. La possibilitat de veure perseides acompanyants d'aquella comunió poètica també era un al·licient important. Ell en va veure moltes, o, si més no, més que jo. No sé si per culpa de les meves limitacions oculars o perquè estava absorta en els mots que ressonaven en l'espai, jo no en vaig poder caçar gaires. Eren ràpides. Molt ràpides. Tant, que no vaig poder demanar cap desig. Sí, llavors encarar era viva en mi aquesta mena d'utopia infantil.

4 d’agost de 2017

Història antiga

Ella era periodista. Vivia amb un gat en un pis petit del centre de la ciutat (posem-hi Barcelona). Era guapa, i a l'estiu portava sempre faldilles llargues, fresques, estampades de flors. Estava una mica nerviosa, aquell vespre, perquè tenia una cita: havia convidat a sopar a casa un noi que li agradava. Ell va arribar esplèndid, puntual, i amb una ampolla de vi negre a les mans. No es coneixien gaire, però tot va anar bé. Després de sopar van fer l'amor. L'endemà van esmorzar junts a la petita terrasseta. Ell era al·lèrgic als gats. I la història, amb petites variacions, es va anar repetint en bucle. Ella no es cansava mai de la seva autonomia, ni tampoc de la força del desig.

29 de juliol de 2017

Plaça Nova

Quan estic relaxada, se m'acumulen les paraules, els textos, tot allò que vull escriure i em sembla que té prou interès. És curiós que em passi això en un mateix dia, després de setmanes de neguit i angoixa, agòniques. Ara tinc el temps suficient per posar en ordre les idees i els sintagmes, i no em preocupa gens si demà he de córrer per tenir-ho tot a punt. Aire fresc, vida, el món sorollosament actiu al meu voltant. I jo sense res més a fer que llegir, escriure i pensar mentre espero que arribi allò més desitjat: la felicitat absoluta.

19 de juliol de 2017

Disseny d'interiors

Quan era petita dedicava, sempre que podia, una bona estona a repassar els anuncis de pisos del diari. Els meus pares n'eren subscriptors, però no sempre trobava l'estona tranquil·la per a poder-ho fer i deixar anar la imaginació. Quan apareixien les imatges de petits plànols hi dibuixava a sobre la distribució que m'agradaria. Un dia el meu pare es va enfadar i em va "prohibir" mirar els anuncis. Llavors jo no ho vaig entendre, i suposo que ell no entenia per què ho feia: eren les ganes de fugir. Però tot això ho sé ara, racional, i el més trist és adonar-se que potser sí que ell ho sabia.

13 de juliol de 2017

Primera albada

Fas un esforç sobrehumà per obrir els ulls, enganxats, i quan ho aconsegueixes no ets capaç de trobar les diferències entre somni, imaginació i realitat. No hi fa res, t'és ben igual. Aquella imatge és tot el que desitges, tot el que necessites, i et satisfà com cap altra cosa al món. És com si durant aquells segons no existís res més. I malgrat totes dificultats amb què mantens els ulls oberts, ets feliç, perquè hi és.

4 de juliol de 2017

Contra la música ambiental

M'hauria agradat que fos tal com va ser aquella vegada. Volia cançons actuals, plenes de vida, que em fessin pensar en tu. Cançons que pogués regalar-te algun d'aquells dies que em vénen carregats de tu. Però no va ser com m'imaginava. Res no em va portar a tu: vaig ser jo que et vaig haver de portar amb mi, incansablement, irremeiablement. Vaig passejar-te per tots els racons que vaig visitar. Vaig passejar-te per tots els racons del meu cos. Com si es tractés d'un retorn sense ser-ho, només per mantenir-nos vius en plural.

17 de juny de 2017

Viure amb final

Per això tot va tan bé i és tan fàcil. Perquè quan arriba l'hora dels adéus no hi ha rancor. Perquè sóc feliç veient la felicitat passada. Perquè sóc feliç veient la felicitat futura, aquella que encara està per arribar —però, de ben segur, arribarà. No creure's el sentit de possessió, mai, envers ningú. No creure's el sentiment de culpa, mai, per a res. Adaptar-se a les circumstàncies presents és sempre la millor opció per a tothom.