Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

17 de juny de 2017

Viure amb final

Per això tot va tan bé i és tan fàcil. Perquè quan arriba l'hora dels adéus no hi ha rancor. Perquè sóc feliç veient la felicitat passada. Perquè sóc feliç veient la felicitat futura, aquella que encara està per arribar —però, de ben segur, arribarà. No creure's el sentit de possessió, mai, envers ningú. No creure's el sentiment de culpa, mai, per a res. Adaptar-se a les circumstàncies presents és sempre la millor opció per a tothom.

6 de juny de 2017

Tan lluny

Confiava que seria només un sentiment nocturn, transitori, que s'esvairia. No ha estat així. Pensava que el podria deixar enrere, remot, però no. Se m'ha anat tornant viu, pell endins, com quan notes els raigs de sol infiltrant-se, ajudats per l'aigua salada. He fet camí amb aquest desig que creia petit, i no ho és. El brogit de la ciutat ens ha fet una companyia creixent. El viatge ha estat infructuós, certament, però alguna cosa antiga ha canviat. Pastís de pastanaga, tornada a casa, reposar i camuflar-se. El mateix procés de sempre: apagar el foc amb l'aigua de la passió.

31 de maig de 2017

Quan ja no esperes

Ja no tens forces ni ànims per estar amatent. Han quedat enrere, lluny, molt lluny, totes aquelles hores de neguit. Ara és diferent: voldries tornar a aquell estadi, però no pots. Segurament ja no et queden il·lusions, que segurament s'acabarien convertint en vàcues. Esperar és una acció carregada d'esperança, carregada de futur. Però ara tot s'ha tornat present, i l'impaciència s'esmuny pel teu voltant. Saps què passarà, i què no. Saps que faràs ben poca cosa per a canviar-ho. No tens clar que et sembli bé, però et conformes.

29 de maig de 2017

Intermèdia

Segueixo pensant el mateix que fa dies, però des d'una perspectiva diferent. Si la setmana passada em podia sentir contenta per estar sempre al mig, a pesar de tots els pesars i de totes les contradiccions internes, avui em genera incomoditat. Estic acostumada a veure'm d'intermediària, però no així, no per això, no en aquest sentit. Tornar a pensar el mateix: l'aurea mediocritas, en S. i els seus poemes sobre estiuejants. El temps que no arriba, jo que m'encallo enmig la gent. Continuar sempre endavant perquè ningú no se n'ha adonat. Seguir.

22 de maig de 2017

Sols

Avui ja m'he sentit la metàfora dues vegades. Sort que el dia s'acaba, perquè sempre que algú em diu alguna cosa similar recordo l'advertiment d'en S. de fa tant temps, i amb tanta vigència: que fàcil que t'és estimar i que difícil deixar-te estimar. Sí que costa reconèixer-me! Saber-me detectar les sets recòndites, les ganes de moure'm en la foscor. I, tot i això, jo veig tan clara la contradicció davant el fet que ningú no es preocupi per mi. Entenc l'actitud defensiva —gairebé violenta— quan algú ho fa sense cap motiu aparent, només perquè sí. Sense que serveixi de precedent: on són les nits que ho posaven tot a lloc?

18 de maig de 2017

No necessito necessitar

La relació que ens uneix: a nosaltres tampoc no ens va fer Joan Brossa, i això ja és dir molt. Tota la nostra vida —la passada, la present i la futura— concentrada en un sol lloc, en un mateix espai. Compartir tots els sentits possibles, de nombre inimaginable, superior a quaranta. Versos, paraigües, braços, fruites, colors, reversos. Etcètera. L'objectiu de totes les explicacions raonades i l'objectiu de tot allò que ens amaguem és sempre el mateix: crear un sentit en coses que no en tenien.

5 de maig de 2017

Cala Vento

Arribo a casa, amb les orelles eixordades, i em passa que em posaria a enviar correus, regalant, en cada un d'ells, una cançó. Enviaria fins i tot les més "inapropiades". Però no, no ho faig: escric això, quan ja no sona tot allò que em fa pensar en tots ells. Em conformo amb el text, amb escoltar música enregistrada, amb pensar en com canvien les coses i si ho estic fent bé o no. Guitarres altes, bateries potents, lletres treballades. Poca cosa més: jo sola, a casa, tranquil·la, i la música en bucle. Demà no sonarà el despertador.