Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de març de 2017

Al fons de l'habitació

Em pregunto si és cert que no podem trobar la pau, la serenor, al final de tot d'una habitació fonda, allà on ja no hi queda res més que pols i teranyines. El dubte em ve d'un record desordenat, el de totes les zones fosques, vincladisses, per les quals he transitat. Els viatges al fons d'una mateixa, on tot es torna humit i fred, llefiscós. Les entranyes d'un passat que ja no hi és. Les paraules que llavors se'm feien convenciment convertides ara en cendres. Em veig a mi mateixa com si no fos jo, partida entre el somni i la realitat.

17 de març de 2017

Zeta

Cada vegada em costa més reproduir mentalment aquell desig que tan ben definit tenia: nosaltres (sí, nosaltres: no he dit tu i jo) compartint la tarda-vespre d'un cap de setmana de primavera, passejant per Poblenou de baix a dalt i de dalt a baix, rient de tot allò que ningú no veu, fent cerveses en una terrassa amb olor de marina, veient com es pon el sol mentre continuem caminant, fent la penúltima en una sala on poder ballar, acabant la nit arraulits un dins de l'altre. Ara ja no ho veig, la imaginació se me'n va per altres camins. Només retrobo les imatges durant les nits fines i fredes, quan te'm fas present.

14 de març de 2017

La dona que mirava les orenetes

T'escric per necessitat després d'haver estat observant tota la naturalesa que hi ha al meu voltant. Tu, lector, et pots descobrir a tu mateix, i de retruc a mi, plena d'embrutament, quan descric el que veig darrere la reixa de ferro forjat que hi ha plantada al meu davant. A dins, la sala és immensa: parets pintades de negre, un quadre imponent —imatge inclosa—, cossos plàstics i ordinaris, llums de tots colors menys groc. No hi ha herois, ni bèsties. No hi ha perill, només mediocritat.

7 de març de 2017

Centre

No ens coordinem: quan tu marxes cap al sud, jo fujo cap al nord. M'he passat tres dies amb ganes de dir-te que vaig somiar —que vaig tornar a somiar— en tu. Però no he sabut trobar el moment tranquil i íntim per a fer-ho, i deixar que tu m'acollonessis pensant que sempre tinc el mateix al cap. Això sí: la cambra ha tornat a ser la del desig (i la de la son i el mal d'estómac), perquè tot està predestinat a ser alguna cosa, en aquesta vida. Menys tu i jo, que no ens trobem.

28 de febrer de 2017

Modus imaginis

Jo encara estava fent la tesi, era força al principi. Llavors vivíem a Santa Clara. Recordo la conversa que vam tenir un vespre al sofà. Era sobre el seu projecte final, però jo no em podia desempallegar tan fàcilment del que havia estat llegint aquella tarda, textos de Riba sobre la creació poètica, per això hi vaig ficar cullerada. Per què no desenvolupar un projecte que reflexionés sobre el procés creatiu en l'àmbit fotografia? Li va semblar bé, i a partir d'aquí tot es va anar embolicant, però amb el temps va(m) saber-hi posar límits. Al final la idea era intentar representar visualment el so, un element que no es veu.

Ara farà un any de Bologna, l'altre dia encara ho recordàvem. I des de fa gairebé un any tinc ganes d'escriure un text sobre la banda sonora d'aquell viatge, que de vegades retrobo a la ràdio de casa, quan arriba l'hora dels heavys, i sobre totes les imatges que tinc associades a aquella música, que són moltes. Però no m'acaba de sortir mai. Ni tan sols avui.

22 de febrer de 2017

Saber perdre

Aquest és el títol d'un dels molts llibres, novel·la, que no he llegit mai. Però no, no penso parlar d'això. Tot i que he de reconèixer que, com a títol, em sembla d'una força extraordinària. Condensa el que sento des de fa unes setmanes: el deure d'acostumar-me a saber perdre. És a dir, acceptar que no hi ha prou temps per a fer tot el que vull fer, acceptar les meves pròpies limitacions, acceptar que no sé trobar les ocasions adients. Acceptar tot això de la millor manera: amb serenor, calma, sense nervis, sense perjudicis per a ningú. Saber perdre com a entrenament vital.

16 de febrer de 2017

Art naïf

Recordo perfectament que, quan era petita, em fixava sempre en aquell cartell: "Museu d'art naïf". L'edifici per si sol ja em semblava digne de visita, però no hi vaig entrar mai. No sabia què volia dir "naïf", i ningú no m'ho va explicar. És paradoxal que justament llavors, en una edat naïf, no sabés el significat d'aquest adjectiu. I ara, de gran, després d'haver vist tantes coses (que sempre són poques), estic convençuda que aleshores no m'hauria agradat gaire, allò de l'art naïf. És un convenciment hipotètic: el museu ja fa temps que va tancar, i tot plegat ha quedat enrere.