Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

22 de maig de 2017

Sols

Avui ja m'he sentit la metàfora dues vegades. Sort que el dia s'acaba, perquè sempre que algú em diu alguna cosa similar recordo l'advertiment d'en S. de fa tant temps, i amb tanta vigència: que fàcil que t'és estimar i que difícil deixar-te estimar. Sí que costa reconèixer-me! Saber-me detectar les sets recòndites, les ganes de moure'm en la foscor. I, tot i això, jo veig tan clara la contradicció davant el fet que ningú no es preocupi per mi. Entenc l'actitud defensiva —gairebé violenta— quan algú ho fa sense cap motiu aparent, només perquè sí. Sense que serveixi de precedent: on són les nits que ho posaven tot a lloc?

18 de maig de 2017

No necessito necessitar

La relació que ens uneix: a nosaltres tampoc no ens va fer Joan Brossa, i això ja és dir molt. Tota la nostra vida —la passada, la present i la futura— concentrada en un sol lloc, en un mateix espai. Compartir tots els sentits possibles, de nombre inimaginable, superior a quaranta. Versos, paraigües, braços, fruites, colors, reversos. Etcètera. L'objectiu de totes les explicacions raonades i l'objectiu de tot allò que ens amaguem és sempre el mateix: crear un sentit en coses que no en tenien.

5 de maig de 2017

Cala Vento

Arribo a casa, amb les orelles eixordades, i em passa que em posaria a enviar correus, regalant, en cada un d'ells, una cançó. Enviaria fins i tot les més "inapropiades". Però no, no ho faig: escric això, quan ja no sona tot allò que em fa pensar en tots ells. Em conformo amb el text, amb escoltar música enregistrada, amb pensar en com canvien les coses i si ho estic fent bé o no. Guitarres altes, bateries potents, lletres treballades. Poca cosa més: jo sola, a casa, tranquil·la, i la música en bucle. Demà no sonarà el despertador.

30 d’abril de 2017

Lump

Va ser una senyal. No podia ser de cap altra manera, no ho podia entendre de cap altra manera. Només d'arribar a l'habitació, córrer les cortines i sortir al balcó, vaig veure aquell Lump amunt i avall, com si la platja fos seva. No era en Lump, només un Lump, perquè tampoc no era un "perrito caliente" qualsevol. Això et portarà bona sort, vaig pensar, sense acabar-m'ho de creure. L'endemà al matí, quan vaig sortir a fumar al balcó, ja no hi era. Tot estava tranquil, encara que la llum amb reflexos de mar sobre les meves mans em fes sentir vella i decrèpita, inservible. El Lump del dia abans, però, va fer el seu efecte i, al final, tot va sortir bé. Les meves mans es van tornar càlides, la teoria dels colors em va tornar la llum.

21 d’abril de 2017

Words you didn't say

A aquestes alçades de la vida ja hauries de ser conscient de la utilitat de queixar-te ben aviat de tot allò que no t'agrada. D'aquesta manera és com s'eviten els mals majors. Així és com es pot construir una base sòlida, sense errors ni confusions. Pensar en el futur tenint present el passat, però sense deixar que enterboleixi massa. Modificar tot allò que convingui quan encara s'hi és a temps, i se'n tenen ganes. Tornar a tenir confiança en els altres, en els que demostren la seva predisposició. Voler millorar: voler embellir, voler envellir.

5 d’abril de 2017

-isme

Buscant un paper entre les múltiples carpetes de l'escriptori de l'ordinador, m'he acabat passejant pel meu passat guardat en .docx. He certificat el que ja intuïa: fa anys que la meva producció escrita ha disminuït considerablement. I en el fons ho trobo una llàstima, perquè malgrat els anys (i, per tant, malgrat tot el que he après durant aquests anys, que no em sembla que sigui poc), tinc escrites coses que estan bé, i fins i tot algunes que estan molt bé. Noto que aviat arribarà el moment de començar a buscar la clau del calaix on he anat guardant totes les coses que vull fer i treure-hi la pols, endreçar les idees, desenvolupar-ho. La creació de la ficció que mou el món.

30 de març de 2017

Últim minut

Quan hauria d'estar arribant a Girona, tot just surto de Barcelona. Sóc aquí, al vagó 3 d'un MD, quan feia anys que no agafava un MD. Totes aquelles obres interminables que havia creuat amb la mirada tantes vegades. Totes aquelles tardes de dijous (primer cada setmana, després setmana sí, setmana no) en què tenia concertada sessió amb la Núria. Tots aquells colors de cel que sempre intentava fotografiar amb poc èxit. Ara, en canvi, és diferent: des que m'he acostumat que aquest trajecte duri tan poc, tinc la sensació que no tinc temps de fer res de tot això, de recordar res de tot això, de pensar en res de tot això. Ja ve just que em vinguin ganes d'agafar llibreta i boli per escriure, com faig ara. Ara, sortint de Barcelona quan hauria d'estar arribant a Girona.