Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

16 d’octubre de 2017

Cada dia podria ser avui

Aquest paisatge fa olor de mar i de vi. Crec que no havia sentit mai una combinació tan meravellosa. La dualitat del verd i el blau és espectacular. No hi ha sorra, només pedres i roques. I el so de les gavines, que em fa pensar en alguns dels homes que he estimat al llarg de la meva vida. Caminar, nedar, volar. Tot alhora. Ser lliure, despullar-se de tot. Sentir indiferència davant les mirades alienes. Pensar en tot allò que conforma l'espai que hem convingut anomenar "casa".

11 d’octubre de 2017

Última hora

És hora de dir adéu, i encara no sé com. Ni per què. Només sé que és imprescindible, que no me'n puc estar, que ja no aguanto més. Que tot ha això ha d'acabar abans no em torni boja o faci alguna bogeria. No sé si ho vull, realment, però em condueixo a mi mateixa cap al final. De fet, crec que ningú no ho vol, ni tan sols jo, però és el que ha de passar. No pot ser d'una altra manera.

Escriuré aquest text i no te'l deixaré llegir. No l'ensenyaré a ningú i això nostre encara continuarà. Però sàpigues que avui, ara, aquí, i després de tres cerveses, he vist el nostre final.

7 d’octubre de 2017

Clap your hands and say yeah

La banda sonora dels viatges llargs és sempre inesborrable de la memòria. Les persones amb qui la compartim (de manera real o imaginària) també ho són. Al final, tots aquests quilòmetres que fem se sumen als que ja portem recorreguts, sense posar mai el comptador a zero. La vida és un incansable "anar acumulant". Fins que s'acaba, fins que ens cansem. Però, tot i així, és com si tu i vueling us possessiu d'acord per fer-me recordar tot això. I el que és més important, fer-me venir les ganes d'escriure-ho.

4 d’octubre de 2017

Atlàntica

M'hi podria acostumar fàcilment. Després de tants anys, entre un lloc i l'altre, la humitat no seria cap inconvenient. M'agrada l'arquitectura, el verd, els carrers de llambordes peatonals. Però em costa més aquesta amabilitat forçada, aquest estirament que no saps si és postís o no. També m'agrada aquest esperit de superació, que va en contra de l'esperit d'assimilació que també detecto. Al cap i a la fi, una ciutat contradictòria, com tantes altres. Com la meva. Com les nostres.

2 d’octubre de 2017

Salpebrar

No és normal viure tantes emocions diferents, oposades, en una mateixa jornada. Tanta alegria i tanta impotència. Tanta tranquil·litat i tanta angoixa. Tanta eufòria i tanta decepció. Ja no sabem com reaccionar, què passarà la propera vegada que ens trobem davant una provocació. Ens és ben igual el que ens puguin dir l'endemà. De fet, pel bé de tothom (de la convivència pacífica entre tothom) és millor que no ens diguin res. Si anés diferent, saltaríem a la mínima, encara que només fos verbalment. I així anirem fent, aixecant braços i veus en lloc d'armes.

28 de setembre de 2017

Et veig, però no et puc mirar

Fa massa temps que passa, això. I quan creia que ja m'hi havia acostumat, que ja ho havia normalitzat, me n'adono, de sobte, que no. Conduïa pensant en tu, i tot va començar a trontollar inesperadament. La direcció de les nostres vides es va anar difuminant. Van aparèixer versos. Ningú no et podria mirar sense un sospir o el gemec d'un dolor. Com aquest, d'altres. Perquè jo en vull d'altres; de versos, de gemecs, de dolors, de sospirs, de direccions. Voldria arribar a fer-me meus tots els pianos que et dibuixen, i llavors es fondrien totes les llums.

21 de setembre de 2017

Concentrar-se

No crec que serveixi de res tot això que estem fent aquests dies. Però s'ha de fer, perquè sembla que és l'única cosa que ens deixaran fer. Jo també ho faig, però no crec que sigui útil. La força de tot plegat és massa forta. Ningú no ens pot demanar una actitud gaire més serena, gaire més tranquil·la. La situació que vivim no ho és i, a hores d'ara, ningú no s'estranyarà si es descontrola encara més. Sigui qui sigui qui generi el caos, perquè hi ha massa nervis en totes bandes. Llum, foc, destrucció: tot acabarà i encara no sabem com, ni quan.