Mossegar-se les dents

Vaig dormir sola, en un llit petit, com si fos un mort. Em vaig llevar de la mateixa manera en què recordava haver-me quedat adormida, sota dos nòrdics gruixuts que pesaven massa. Feia fred, era la nit de nadal, i no tenia cap estufeta ni ningú al costat que em donés una mica d'escalfor amb quatre carícies. L'endemà vaig esmorzar el que esmorzo cada dia, perquè ja fa temps vaig desterrar la tradició d'esmorzar, el dia de nadal, xocolata desfeta amb neules. Però amb això no en vaig fer prou per evitar marxar d'aquella casa amb la feixuga sensació amb què vaig acabar marxant. El buit, una responsabilitat no buscada, el deure del retorn, la felicitat en els ulls dels altres.

Viduïtat

Em sento vídua. És la millor, la més clara i la més descriptiva manera que tinc de definir com em sento després de la mort del poeta. No vull dir immediatament després de la mort del poeta, vull dir després d'assumir en el meu interior la seva mort. He tardat gairebé tres mesos a fer-lo morir completament de dins meu, però ara sí, ara puc dir que ha mort, ara puc dir que he assumit que ha mort.

Sóc vídua. No sóc vídua en un sentit personal (o sentimental o emocional), perquè la nostra història feia temps que havia acabat i jo sempre havia actuat lliurement, sense pensar massa en com podia afectar-li el que feia. Però sí que sóc vídua en un sentit poètic (o metafòric o literari), perquè la nostra història va quedat plasmada per la posteritat en una obra i, ara, el meu jo literari que allà va ser-hi reflectit, és vídua.

Fa dies vaig dir que pensava deixar d'escriure sobre la mort. No sé per què, però ahir vaig pensar en tot això i no puc -ni vull- deixar de dir-ho.

Memòries nadalenques

El nadal és una època de l'any que, des de ben petita, no m'agrada. Em porta records molt dolents, de les pitjors coses que m'han passat a la vida. Ahir, avui i demà, he de passar llargues estones al costat d'algú amb qui feia prou temps que no passava llargues estones. El seu record també està associat a un nadal (no el pitjor de tots, però tampoc especialment bo). Em reconforta veure com tots dos, sense pactar-ho, sense parlar-ho, hem deixat enrere aquell nadal que ens va unir (més, encara, del que ja ho estàvem), però que, al mateix temps, ens va portar tants maldecaps. No estem actuant de la mateixa manera que ho haguéssim fet llavors i ens sabem respectar els espais propis sense propiciar-nos. Han canviat molt les coses en aquests anys i, ara mateix, no trobo cap motiu per tornar enrere i fer tot allò que ens va quedar per fer.

Quan s'ensorra el teu món

El problema de fer una feina que t'agrada és precisament aquest, que t'agrada. També és un avantatge, no puc negar-ho, però en dies com avui és quan més em pregunto què coi faig jo treballant aquí. No sabria per on començar a explicar el que em passa, com em sento... Podria dir que és divendres, que som voltant nadal, que són passades les sis de la tarda i que, ara mateix, l'edifici és un desert habitat només per quatre gats. Curiosament, tinc la sensació que aquests quatre gats som les formiguetes sense les quals tot l'edifici s'ensorraria, però ningú no s'adona de la feina que fem, de les hores que hi dediquem, de la migranya amb què acabem tornant a casa. No entenc com les persones que es troben al capdamunt d'aquesta escala jeràrquica permeten brutalitats com les d'avui, que vénen derivades per una provocació que ells mateixos han creat. Una de les coses que més em preocupa d'aquesta vida és la invasió externa de l'espai propi (entenent 'espai' no només com una limitació física). Se m'humitejen els ulls pensant en tot això, i em ve un nus a l'estómac. Sisplau, si algú entén aquest món, que me l'expliqui, que jo ja fa temps que no me'n surto.

Títols de poemes

Hi ha una cançó de Nina Simone que em transporta a una escena imaginària concretíssima: jo, al menjador de casa, amb una ampolla de vi blanc i unes poques coses més. No hi cal gaire res més. Tinc la imatge gravada al cervell com si fos una foto. Però des de que has arribat tu no sé imaginar-me el menjador de casa amb la catifa vermella que hi tenia fins abans de les obres. Has canviat, sense saber com, sense que jo me n'adonés, la imatge de casa meva, que, en part, és també la meva imatge. A vegades em pregunto què coi és el minimalisme.

Les mateixes pedres

Fa dues nits que no dormo bé i això fa que em capfiqui amb cabòries que no tenen fonaments. La majoria de dies, a les tardes, quan porto una estona llarga treballant, m'agafa una migranya que m'inutilitza prou. Els caps de setmana em desperto amb mal de cap, emboirada, i terriblement cansada. Les cames em fan figa. Tot i això, però, no deixo de fer res que tingui ganes de fer: si volem fer l'amor, el fem; si tinc ganes d'anar a passejar per la Vall de Sant Daniel, hi vaig; si he de fer la compra, la faig; si decidim anar a berenar una xocolata i quedar amb la barbeta ben bruta, ho fem. Tinc la sensació que la vida se m'escola entre els dits de les mans, com la pell de les serps quan els cau.

Per passar l'estona

Fa uns quants anys que no tinc tele i encara en fa més que no la miro. Normalment escolto la ràdio. L'altre dia (l'altre dia, aquell meravellós espai de temps que va entre fa tres hores i fa tres anys), a la ràdio, parlaven d'un llibre i em va passar pel cap escriure una novel·la. Se'm va acudir una estructura que vaig trobar interessant. Hi havia un noi, una noia, un trencament amorós... Coses que sempre hi ha en una novel·la. Però el més important era l'estructura. Una estructura relativament fragmentària, amb canvis de punt de vista, però intel·ligible.

Avui, mentre vigilava quinze alumnes de segon de carrera que feien un examen, em preguntava si no seria bon moment per començar-la. Ho he pensat una estona i m'he acabat decidint: no. Ja he plantat un arbre i ja he escrit un llibre. L'única cosa que em falta és tenir un fill.

Sobre rèquiems que no he escrit

Tinc la sensació que fa dies, segurament massa dies, que aquest bloc (només) dóna voltes entorn el tema de la mort. És trist, però és així. També tinc la sensació, però, de totes maneres, que aviat podrem deixar una mica enrere aquesta temàtica. Fa dies em miraves amb cara trista i jo no sabia què fer ni què dir. No sabia si passar-te la mà per l'espatlla, no sabia si marxar i deixar-te sol, no sabia si preguntar-te què et passava. Era impotència davant la incomprensió d'una cara amb una mirada que em deia coses que no sabia entendre. Però ara és la nostra hora, el futur és nostre. Hem de ser feliços, riure, jugar. Fer marxar la pena i apreciar la grandesa de les persones, de la vida, i de la mort, que és també vida.

Jornada de reflexió

Tot i aquest títol, no vull parlar de política. La jornada de reflexió és l'endemà, quan penses si has fet bé (o no) de fer el que ahir vas fer tenint en compte el resultat final. Ahir podria haver-me quedat a casa llegint, dormint, treballant o pensant. No ho vaig fer. Amb tot el coratge que em quedava dins meu, vaig agafar un tren i vaig fer el que creia que havia de fer i el que tenia (a mitges) ganes de fer. Vaig passar desaparcebuda, com sempre, perquè no vaig perdre la compostura en cap moment, no vaig plorar, i gairebé ningú no es va adonar que hi era ni es va preguntar qui era. Sóc jo, una dona-dona, el nom que no surt a cap llibre. Encara que fos mentida.

Misteris familiars

Enmig d'una conversa sobre la història de la meva família paterna, el meu pare m'avisa (i no és la primera vegada que ho fa): "Hi ha alguna cosa als gens de la teva família... Tenim mala sang. Des que tu has nascut ja s'han suïcidat dues persones. Hi ha alguna cosa que ens hi crida." Pensativa, em pregunto si pot tenir raó. No trobo que la idea sigui del tot descabellada, encara que sóc incapaç de creure que això pugui tenir alguna cosa a veure amb la genètica. Allò més misteriós, però, és la reacció de la meva mare: ens mira, abaixa el cap i no diu res.

Panxolina

Escric des del llit, en un divendres plujós que seria ideal per fer la feina que tenia pensada de fer (Parcerisas, Parcerisas, Parcerisas!) i que, finalment, sembla que no podré fer. Escric des del llit un text que hauria pogut no ser escrit, però que sembla que és l'única cosa que el meu cos em deixa escriure. Escric des del llit mentre escolto Seward, la millor banda sonora que podia escollir en aquest moment. Escric des del llit, perquè aquests cinc minuts que van de casa a la feina ara mateix em semblen massa. Escric des del llit, pensant en per què coi l'arròs bullit no em surt ni la meitat de bo que el que em feia la meva mare quan era petita (o no tan petita) i em trobava malament.

Vint-i-cinc minuts al telèfon

Hi ha trucades que és millor pensar dues vegades si val la pena fer-les. Potser perquè ja és tardor i tot em sembla diferent. Els colors de la tardor em queden bé. Això em fa caminar pel món amb pas més ferm, més segur. Ja no tinc por de la por i estic farta de tanta tonteria... Vull un home com cal, que m'entengui, que m'agradi i a qui agradi. Un músic, per exemple, que porti camises de quadres i barba. Amb qui fer l'amor desbordadament cada nit; amb qui veure com s'amunteguen les fulles seques a la terrassa de casa nostra, que encara no tenim.

Més de mil dies

Avui commemoro dues efemèrides. L'una m'estarà perseguint tot el dia; per això vull parlar de l'altra, més íntima, més personal... Avui fa tres anys que ens vam conèixer. Ens vam conèixer la nit del dia del meu aniversari (pot haver-hi alguna prova més inequívoca que aquesta per confirmar que les casualitats no existeixen?). No vam dormir, aquella nit, i tampoc no vam dormir gairebé cap de les nits següents, de les nits d'aquella setmana que vam passar junts. Vam recórrer la ciutat agafats de la mà, intentant resguardar-nos de la pluja sota els balcons, parlàvem de poesia entre cafè i cafè, a vegades ens miràvem sense dir-nos res. Hi ha imatges i paraules que, per molts anys que passin, la memòria no podrà oblidar.

Retrobament

Ens vam asseure a fer un cafè, com dues persones adultes, després de més de dos anys. Jo hi anava amb la idea que ens passaríem tota l'estona plorant i abraçant-nos, però no va ser així. Només se'ns van humitejar els ulls un parell de vegades a cadascuna, però no va arribar a caure cap llàgrima. Crec que és millor així. Vam parlar de tot i de res, que vol dir d'ell, de nosaltres i dels altres. Es notava que ha passat el temps, que les coses han canviat molt, i hi havia moments en què semblava que no sabíem què dir-nos. Però segurament també es tractava d'això: de tornar a compartir algun silenci i que no calgués dir-nos res més, o no trobar les paraules per dir allò que l'altra ja intuïa. Va ser una trobada catàrtica i necessària. I ho vaig veure clar: no tinc per què amagar-me de res.

El poeta de la intimitat del silenci

Una de les persones que ha estat, recurrentment, motiu literari d'aquest bloc va morir dijous passat. En la majoria d'escrits (el podeu trobar aquí, aquí, aquí, aquí i, en part, també aquí) no en dono una imatge gaire positiva, per aquelles coses del "Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris. Nescio, sed fieri sentio et excrucior". Perquè és de justícia, perquè s'ho mereix i perquè en tinc ganes, diré: que ha mort un bon poeta i una millor persona, que ha estat una de les persones més importants de la meva vida, que la vida no és justa i que jo no l'entenc, que no oblido els moments (bons i dolents) que vam viure junts i que, reproduint una frase que ell mateix va escriure'm un cinc de gener, "La felicitat també és per a nosaltres".

Declaració de principis

Podria neguitejar-me perquè en F. em va tornar a trucar per donar-me males notícies (cada vegada que veig el seu nom a la pantalla del mòbil començo a tremolar perquè vol dir que el meu exili s'allarga més i més) o per la prova mèdica a què demà sotmetran el meu pare (una colonoscòpia, que no fa massa gràcia, però no té perquè passar res greu)... Però prefereixo continuar pensant en el somni que vaig tenir ahir a la nit, preguntant-me per què coi somnio coses així, ara que ja ha passat tant temps i tot ha quedat enrere. Si el meu inconscient vol dir-me alguna cosa, m'estimo més no fer-li cas.

(Agafo el títol d'una cançó que vaig escoltar ahir a la tarda, d'un grup de Vic que ara comença a donar-se a conèixer. Un bon exemple de la diferència qualitativa que hi pot haver entre una bona música i una lletra i una veu més que mediocres.)

Descomposició

Tinc mans i dits, perquè em menjo les ungles. Tinc cames, plenes de picades de mosquits. Tinc cuixes i glutis, que encara estan adolorits de carregar caixes i moure mobles. Tinc braços i peus, sense els què no podria anar en bici. Però no sé on tinc el cap... Crec que me l'he deixat a casa, o m'ha abandonat per fugir a amagar-se a qualsevol racó. No el puc culpar: ho entenc.

Eix Transversal

Quan era petita em fascinava, aquesta carretera. Ara, com que tinc la sensació que sempre està en obres, cada vegada em fa més mandra fer-la. Però, incomprensiblement, ha passat a ser la carretera que m'uneix amb ell. Ell, que no viu a cap poble que tingui sortida en aquesta carretera. Ell, que no coneix els dies. Ell, que no diu les coses quan les ha de dir. Ell, que sap reconèixer que es va equivocar. Ell, que es mereix un diumenge a la tarda. Ell, que ha estat capaç de trucar-me a quarts de set de la matinada per saber on era. Ell, que és lliurepensador.

Per no dir res

Hi ha la pantalla en blanc, el cursor fent pampallugues i els meus dits posicionats sobre el teclat, però immòbils. Tinc el títol, que em suggereix infinitat de coses, però no sé com enfocar el(s) tema(es). Els recursos d'escriptura literària, que no m'han ensenyat a cap escola, em funcionen, i el negre comença a envair-me la vista.

Reentrée

Cada vegada em crec més aquella cosa meva que diu que els anys, en realitat, comencen al setembre. Tinc tots els vespres d'aquesta setmana ocupats. N'hi ha per parar un moment i preguntar-se: més, encara, que la setmana passada? Doncs sí. Però ja em va bé, perquè per culpa d'aquest maleït canvi climàtic fa una calor semblant a la de mitjans d'agost, i als vespres encara ve de gust sortir i fer coses. És la tardor (i l'hivern), l'època de quedar-se a casa llegint al sofà amb una manteta. Tot arribarà...

Niano Niano

Puc imaginar-me quina música va sonar durant la festa en la que no vaig ser. Sé que en algun moment de la nit, els músics de la sala van decidir mig impovisadament començar a tocar algun dels seus temes preferits. La reacció del públic va ser diversa: alguns van riure i van seguir el seu ritme amb els peus, i d'altres van somriure sense saber on mirar. Tothom, però, va riure; aquest és un dels gran objectius d'una festa, suposo. Una festa, recordem-ho, en la que no vaig ser.

La nit que semblava tardor

Hauria d'escriure la pell, la seva olor, el tacte suau, aquells racons que només jo conec, el gust, les vibracions guturals dels petits gemecs, la respiració accelerada. Però escric un cafè, una bici, partits de futbol, política d'estar per casa, misticisme còsmic, lingüística, menjar japonès, jardí, cervesa. Els noms dels fills no els escriuré, perquè no en tindrem.

Tauleta de nit

En Xevi, enmig d'una conversa musical, va preguntar-me quins cd's tenia a la tauleta de nit. Li vaig dir que a la tauleta de nit no hi tinc música, només llibres. Li va interessar, i em va preguntar quins. N'hi vaig respondre tres, que són els que hi tinc sempre (els altres, quan n'hi ha d'altres, hi són momentàniament, per poc temps): Atlas descrito por el cielo, de Goran Perović, els Quaderns de l'Alquimista i Les dones i els dies. Quan vaig dir aquest últim va fer un mig somriure amb mirada d'aprovació. Va dir-me que ell voldria una dona que tingués a la tauleta de nit Les dones i els dies. Jo vaig riure i vaig pensar que també voldria un home que volgués una dona així.

La felicitat que aporta la llum

Clarividència. És a dir, clar-evidència. Una evidència s'ha fet clara durant les vacances d'estiu, en un viatge per pobles coneguts i enyorats. Un cop a casa, altra vegada, passejant pel pont i per la plaça de Sant Agustí, m'adono que sóc com sóc i que visc en una ciutat que és com és. Hi ha dues opcions: portar-ho bé o portar-ho malament. Trio la primera, que em funciona. La llum que il·lumina la nit m'envolta. Torno a ser lluminosa.

Exercici d'estil extraordinàriament estiuenc

Fa temps, va deixar de creure que era incapaç de recordar què somiava: havia començat a pensar que, directament, no somiava. Un matí, però, va llevar-se tot d'una amb una imatge gravada al cervell. Una imatge onírica, d'un somni, però nítida, clara i concreta. Va ser incapaç de recordar el somni, però la imatge d'un paper amb un número de cinc xifres se li va quedar fixada. Fins i tot podia recordar concretament el número de cinc xifres. Hi ha qui creu en somnis i qui creu en senyals. Jo crec en somnis i en senyals. Ell no.

Apretar els ulls amb força

Tota la vida hauria de ser la sensació que vaig tenir durant el concert de Mazoni a l'últim popArb: sentiment, comunió, força, emoció, eufòria, pèls de punta. Però no, buit. Sortir dues nits seguides pel poble que em va veure créixer, trobar-me en Marc i veure-hi la part més dolenta de mi. Recordar moments per oblidar i pensar que els humans som els únics animals que podem caure dues vegades per culpa de la mateixa pedra. El passat s'evidencia cíclicament i t'adones que no en pots escapar. Entendre que costa aprendre dels errors i que per això ara sóc on sóc: sola, aferrant-me a les poques coses que tinc la sensació que encara em queden tot i saber que en qualsevol moment les enviaré lluny, a un paradís inaccessible per a mi. La vida és un misteri que combina llum i foscor.

Per què no anem juntes a la lluna?

A vegades em pregunto, si t'estimo tant, per què no et truco més sovint? Per què no agafo el telèfon ara mateix i et dic que t'estimo? La barreja de tendresa i admiració que sentim l'una per a l'altra és massa gran com per intentar-la descriure en quatre mots. En totes les situacions que hem viscut juntes, hi ha hagut una connexió que només nosaltres dues podem sentir. Vam fer alguna cosa molt bé, sense ni tan sols saber com, fa anys; per això el nexe ens uneix. Qualsevol poeta necessita una arcàdia on poder sentir-se segur: una llar, una mare, flors, i poca cosa més.

Planificació

Aquest matí m'he permès el luxe de llevar-me relativament tard per intentar recuperar la son perduda durant la setmana passada (maleït rellotge biològic!). I ara arriba l'hora de fer plans per les següents tres setmanes. Fer la sargantana a la platja, que aquest estiu encara no he olorat. Un parell o tres de dies al poble que em va veure créixer, amb la tranquil·litat del dia per llegir i la celebració de la festa petita a les nits, amb els amics, coneguts i saludats de fa anys. Més platja, possiblement. Un parell de dies al departament francès més nostrat, amb la seva costa rocosa, les seves vinyes i el festival artístic als carrers de la seva capital. Concert a la fresca per donar-nos la benvinguda. Visitar els amics establerts (temporalment) als seus respectius pobles costaners. Potser, encara més, platja altra vegada. Fer-se a la idea que les vacances no són eternes i carregar les piles perquè, finalment, santornem-hi!

Vacances a contrarellotge

Suposo que fa massa temps que no faig unes vacances com calen. L'estiu passat vaig dedicar-lo a la tesina, íntegrament. Fa dos estius estava tancada a l'arxiu: vaig agafar-me tres dies de festa (se suposava que eren les meves vacances!), però encara que marxis a 450 quilòmetres de casa, tres dies tampoc són tants, i, encara menys, si tens unes oposicions a la vista. Fa tres estius també era a l'arxiu, però sense tres dies de festa ni unes oposicions. Una cosa compensa l'altra. Fa quatre estius treballava fent classes. I fa cinc estius, si no recordo malament, vaig tenir dues setmanes de vacances. Encara vivia al poble que em va veure créixer i no recordo haver fet res gaire especial. Però ha passat molt temps, i jo he canviat molt. Ara, quan tinc massa temps lliure, m'estresso i acabo desaprofitant-lo sense fer res, encara que sembli una contradicció. Tinc quatre dies per mentalitzar-me de les següents tres setmanes de vacances. Comencem: mode on, here we go!

Diluvis on the road

Jo, aquella persona que de vegades ha estat titllada, amb més o menys grau de seriositat, de conductora temerària per segons quins conductors més "prudents" i lents, però conscient que si faig el que faig (que és poc perillós, d'altra banda) ho faig perquè precisament sé conduir bé, molt bé, ahir, per primera vegada a la vida, vaig tenir por a la carrera. No sabria dir si era por de mi mateixa, por de la resta de conductors, o por de la pluja a l'asfalt. Però espero no haver-me de trobar mai més en una situació similar.

Arquitectura evolucionada

Quan era petita, per a mi 'Bauhaus' només era una botiga de productes de bricolatge. Ara, després d'haver-me ficat al cap tot de referències culturals, d'haver estudiat corrents artístics, de viure envoltada d'un cert ambient intel·lectualoide provincià, em pregunto si no seria més fàcil, quan algú diu que tal edifici va ser construït amb una forta influència de la Bauhaus, pensar que només vol dir que un senyor molt apanyat el va fer únicament amb productes d'aquesta cadena comercial. Si fos només això, ja tindria mèrit.

D'incomprensió, indecisió i altres patologies humanes

No sé si començar pel principi, pel mig o pel final. Potser és perquè no sé quan va començar el principi de tot plegat i, ni molt menys, sé com acabarà. Suposo que el principi és adonar-te que no saps fins a quin punt ets conscient del que fas, que no saps si et deixes endur i et deixes fer o allò que fas ho fas perquè realment vols. El mig és demanar permís per fer el que vols, demanar de poder decidir lliurement. El final hauria de ser resolutiu, però no: el final és adonar-te que no pots fer feliç ningú més que no siguis tu mateixa, que ets massa complicada com perquè algú t'aguanti durant gaire temps, que no tothom és capaç de complir les exigències que reclames, que bla bla bla. Les converses telefòniques, a vegades, em cansen. I ara tinc massa feina intentant decidir què vull fer mentre sento caure la pluja.

Finalment, plou

Ara mateix acaba de començar a ploure. Avui he anat amunt i avall -puja i baixa- del país i, tot i que sé que allà on he estat, tard o d'hora, poc o molt, hi ha plogut, és la primera vegada que jo, avui, sento ploure. La pluja ha estat fugint de mi tot el dia (potser perquè sabia que necessitava la bici per qüestions logístiques i no volia fer-me anar malament). Ara, però, plou; i m'agrada. M'agrada perquè necessito que aquesta aigua purifiqui, sacralitzi; que s'endugui tot allò dolent i faci créixer només allò positiu. Avui que today is the day: this is the end, beautiful friend. This is the end, my only friend, the end. Però tots sabem que continuarà.

Sinècdoque

Ell és el seu braç. O el seu braç és ell, no ho sé. (Llavors, seria una metonímia, no?) Em tremolen els dits escrivint això mentre penso en el seu braç; o sigui, en ell. En aquell braç que em va semblar que tocava divendres, en un altre cos. En aquell braç que quan divendres tocava en un altre cos em va fer pensar en ell. En aquell braç que ja fa dies m'ha robat el cap, perquè no sé on el tinc si no és en el seu braç. En aquell braç que imagino que m'abraça quan abraço el coixí les nits que no puc dormir. En aquell braç que fa massa nits que no em deixa dormir. En ell i en el seu braç, que són la mateixa cosa.

Un secret ben guardat

Si aquest cap de setmana m'havia d'anar bé i havia de servir d'alguna cosa, ho he fet tan malament com he sabut: la sensació de buit encara s'ha fet més gran. Tot i això, se m'ha confirmat una sospita que ja fa temps que tinc: Ramon Rodríguez escriu lletres de cançons que podrien ser la banda sonora de la meva vida. La sensació al tancar els ulls i ballar enmig de centenars i centenars de persones que no coneixes costa de descriure. Sort que els amics de La Bisbal no van fallar i van deixar el pavelló ben alt. I vam acabar a Ca la Vicky, parada obligada, a aquella hora en què no passa res si barreges un cafè i un mini amb un gintònic i una tapa de croquetes. De la crisi matrimonial, però, no en diré res.

Els inicis del desert

Ahir al matí vaig escriure un conte (la idea era escriure un poema, però ho vaig descartar ben aviat perquè era excessivament narratiu) titulat '30 dies'. Però, com que tinc una mena de casualitat fatal per aquestes coses, a la tarda se'm va fer evident que res del que havia escrit tenia sentit. El temps passa per tothom i, segons com, trenta dies poden ser molts. Massa. La bellesa del passat pot esvair-se en un instant.

A la nit, la candidesa i la innocència van il·luminar el cel. La candidesa i la innocència representades en un cos. En un cos mimable. En el cos d'algú que mimaria salvatgement. La intel·lectualitat faria olor de sexe.

Per duplicat

Al món hi ha dos tipus de persones: els que saben estar sols i els que no. És a dir, els que porten bé el fet d'estar sols i els que no se suporten quan estan sols. D'acord, continuem. Al món hi ha dos tipus de persones: els que hi són quan hi han de ser i els que no. És a dir, que al món hi ha tants tipus de persones com coses em vinguin bé de dir en aquell moment. Punt. L'última vegada que vaig fer una còpia de la clau va sortir defectuosa.

Tu, i no un altre

Intent de reproducció d'un fragment d'un diàleg que va tenir lloc un dia de la primera quinzena de juliol de 2009 a la Plaça de l'Oli de Girona cap a quarts de nou del vespre.

- (bla bla bla) A més a més, tinc la sensació que emmerdo sempre les coses... Faig malbé tot el que toco.

- Ui, no comencis amb aquest rollo victimista, que jo no t'ajudaré pas a fer-te sentir millor. Si no faig de mur de les lamentacions amb la meva mare, no ho faré pas amb tu.

Preestrena

La poesia, tot i que moltes vegades ve condicionada i es caracteritza per un component autobiogràfic molt fort, és sempre ficció. L'altre dia vaig escriure un poema en què es descrivia una escena imaginària. Com que la realitat sempre supera la ficció, aquesta nit l'escena es convertirà en real; per tant, certa; per tant, viscuda; per tant, no ficció. Sempre he pensat que la poesia era alada, com deia aquell, però mai havia pensat que també fos profètica. Fins avui.

Menú setmanal

Cada vegada (últimament m'ha passat dos cops, que diríem a casa meva, o dues voltes, que dirien al sud, o dos pics, que dirien a l'est) doncs això: cada vegada que quedo per dinar amb algú un dijous i resulta que al menú hi ha arròs (en qualsevol de les seves variants: a la cassola, paella, risotto, etc.) explico que és una llàstima que s'estigui perdent aquesta tradició gastronòmica, i que hi ha un grup (que fa aquella mena de mestissatge que últimament està tan de moda) que, amb ànims de reivindicar-la i recuperar-la, va decidir dir-se Dijous paella. Tot i anar-se perdent, encara hi ha restaurants que de tant en tant inclouen al menú de dijous l'arròs. Segurament amb la mateixa freqüència amb què a mi em toca anar a Barcelona, sempre els dijous. Un altre ritual que també sembla anar-se perdent. Però, de moment, continuem: dijous paella.

Cuando ella toca el piano

Improviso, i entremig de pensaments dispersos, em ve al cap aquesta cançó i la començo a reproduir mentalment. Pell de gallina, com sempre. M'estimo més escriure això que no pas crear una historieta ambigua, plena de metàfores, perquè m'he cansat d'escriure amb metàfores. Igual que un dia em vaig cansar de viure en silenci. A vegades sí que penso que jo també visc en una ciutat que està malalta, i a vegades penso que la malalta sóc jo, i que la ciutat viu en mi. Això no és cap metàfora, per això resulta tan poc atractiu estèticament. Tinc el cos ple de blaus i escriure em fa mal els ossos. Això tampoc és cap metàfora, per això no hi tornaré fins que no em trobi millor.

Olor d'hospital

Malaltia. Sang. Vellesa. Mort. Va entrar a l'habitació i va ser incapaç de reaccionar en veure el que tenia al davant. Sabia que eren ells perquè li ho havien dit, però allò que veia li semblava totalment irreconeixible. En aquell moment, el blanc no existia, només les pells d'un color massa fosc. Ell es marejava. Ella també, però no pas per culpa de l'olor.

Climatologia

El senyor del temps (no el de la tele, sinó Zeus) últimament no em fa gens de cas: quan vull que plogui, fa sol; quan vull que faci sol, plou; i quan m'és igual el temps que faci, el temps canvia radicalment cada cinc minuts. És aquella fantàstica (noti's la ironia) època de l'any en què no saps si agafar el paraigua o les ulleres de sol, si sortir amb jaqueta o màniga curta. Espero que, com a mínim, es comenci a portar bé quan arribin els vespres a la fresca de concerts, cinema i teatre que tinc programats.

Somnambulisme

Hi ha molta gent que somia ser algú altre. Es veu que agrada, això. He estat investigant per la xarxa i he trobat reflexos de gent en els quals una dona es podria emmirallar fàcilment. Estic contenta, perquè jo això no ho necessito: jo sóc jo, i no somnio ser ningú més que no sigui jo. No em cal actuar per semblar ser algú altre, sóc així i punt. Encara que -ho he de reconèixer- hagi hagut de consultar al diccionari el títol d'aquest post. Ningú no és perfecte...

Els homes i els dies

Fa dies que no paro. Massa dies, suposo. El compromís, la passió i la perfecció que tinc amb la meva feina laboral s'ajunta amb la feina social, la feina esportiva, la feina domèstica, la feina de suport i la feina sentimental. Diumenge al vespre van aconsellar-me que, si podia, m'agafés el dimecres "de festa". Ara ho he recordat, però penso que, si ho faig, acabaré desaprofitant tot el que queda de setmana: dijous la gran ciutat em robarà tota la tarda i divendres em farà mandra reactivar-me per tornar a desactivar-me durant el cap de setmana. Com a "El distret" de Ferrater, ja ha passat un altre dia, ja s'ha fet fosc i encara no he mirat el cel.

Curtcircuit

Vaig mirar-lo, i no el trobava del tot guapo, però tampoc lleig: hi havia alguna cosa que el feia especial. Hi ha nits, quan em costa dormir, que de tant fer la croqueta pel llit acabo abraçada al coixí. Ahir, per un moment, vaig imaginar que el coixí era el seu braç. Segur que hi ha alguna cançó de The New Raemon que ho expliqui.

Sense títol

No sé pas com s'arreglarà, tot això, ni si s'arreglarà. Voldria escriure coses agradables, però no em surten. Avui he fallat a una amiga, més ben dit: a dues. Els he mentit. I els he mentit només perquè tenia ganes de quedar-me a casa, sola amb la meva migranya, tranquil·la, intentant posar-ho tot a lloc. Però no servirà de res, perquè demà em tornaré a llevar amb mal d'esquena i amb les cames cansades. No hi haurà res que m'agradi i tornaré a refugiar-me en records. Records de fa anys, com aquell migdia de juny amb samarreta vermella; de fa dies, com aquella agradable tarda al parc dels pintors; o de fa hores, com aquell magnífic concert-espectacle que m'ha deixat sensitivament esgotada. S'acabarà la setmana per començar-ne una altra, i jo seguiré sentint-me igual de buida.

Revival

És apassionant veure la quantitat de coses que es poden anar acumulant a les carpetes d'esborranys. Un munt de missatges que es van escriure i no es van enviar mai. En els esborranys d'aquest bloc hi he trobat alguns textos curiosos. Un dia se'm va encendre alguna bombeta i em vaig plantejar -per escrit- canviar l'estil del bloc afegint a cada text una fotografia. Avui, quan ho llegia, m'ha semblat que era una altra prova de les connexions còsmiques que hi ha entre el jo poètic de l'E. i el meu. En un altre, demanava que algú em salvés, era una mena de crit d'auxili. Aquesta època ja ha quedat enrere, però... I estic contenta de no haver-lo publicat en el seu moment. Fent aquesta mena de retrospectiva, tinc la sensació que és molt més important allò que s'ha escrit i ha quedat inèdit, que no pas allò que s'ha publicat.

Refugis

Quan la cosa X va malament, es busca un refugi: la cosa Y. Després resulta que la cosa X comença a tornar anar bé, i la cosa Y es descontrola. Els refugis són solucions temporals, si es sobrepassa el seu temps de cobertura, la vàlvula d'escapament passa a ser una altra cosa. El binomi entre X i Y hauria d'estar sempre equilibrat, però no sempre ho està. Costa. Ningú ajuda, ni X ni Y. Torna a costar. I cada vegada costarà més.

Moment agradable, persona equivocada

Vam passar aquell cap de setmana junts, a Gràcia. Jo vaig fer tard perquè el tren anava amb retard, i ell ja feia estona que m'esperava a l'estació. Aquell parell o tres de dies van anar com van anar: en part bé i en part malament. Diumenge havíem quedat per dinar a casa d'una parella d'amics seus. Jo vaig tenir la pensada de portar les postres i vam entrar en una pastissera del barri, de tota la vida. Vam comprar un pastís i vam anar cap al Gòtic. Quan vam entrar al pis de la parella d'amics seus, ell va explicar que la idea de portar les postres havia estat meva. Vam dinar, tots quatre, i després va venir una llarga sobretaula. Quan ja era fosc, vam marxar cap a l'estació. Vaig agafar el tren de tornada i vaig pensar que semblàvem una parella estable, feliç. No ho érem.

Com Joe Brainard, però en imperatiu

Recorda sempre qui ets, d'on véns, i per què. Recorda el teu nom. Recorda els estius. Recorda el mirall i la cua. Recorda el sofà. Recorda l'alçada i la talla. Recorda el mono. Recorda el lavabo. (Llavors també recordaràs les monedes.) Recorda la pizza i el telèfon. Recorda les motos. Recorda la plaça. Recorda la botiga. Recorda l'estel. Recorda el concert. Recorda els banys. Recorda la veu. Recorda les rodes. Recorda l'orquídia. Recorda la sorra. Recorda el blau i la nit. Recorda la cançó. Recorda el gest. Recorda la sèquia. Recorda la bici. Recorda el barnús. Recorda la fred. Recorda el got i el crit. Recorda el piscolabis. Recorda les imatges.

I a pesar de tot, a vegades penso que no em coneixes, perquè tot el que saps, que et sembla molt, no és tant. Imagino el que penses i sé que no és veritat, i no m'agrada. I no entens aquesta manera de fer que tinc tan meva i tampoc no ho preguntes. Pretens que tot segueixi igual, però fa temps vaig decidir deixar d'intentar oblidar. Recordo el que em crec que sé, i m'ho crec.

Cansament i nervis (encara)

Això que ara faig, ho hauria d'haver fet abans. D'aquesta manera, un dels meus millors amics s'hagués estalviat rebre l'esbroncada que fa una estona l'hi he fotut, perquè sé que no ho hauria d'haver fet. "Només tinc dues mans, peso menys de cinquanta quilos i faig metre seixanta. Perdona, però no sóc en Superman..." He anat aprenent per què el meu cos reacciona de determinada manera davant determinades situacions, però saber el perquè no em soluciona gaire res, o almenys no ho soluciona immediatament. Sé que hauria de deixar anar tot el meu mal humor al bloc, en comptes de fer-ho pagar a les persones que m'estimo. També sé que abans d'anar a dormir hauria de fer estiraments i intentar respirar per la panxa. Sé que hauria de fer coses que de vegades no faig. Però tot arribarà.

Decepció

És igual si estic cansada, si he de córrer per tenir-ho tot arregladet a una certa hora, si m'espero fins que ell enllesteix la seva feina mentre em menjo el temps que em quedava per a mi. Tot això és igual, no ho tindrà en compte, no ho valorarà. Ell proposarà un pla per passar junts l'única estona tranquil·la de la setmana i a última hora ho anul·larà, els plans es canviaran, es desfaran. Igual com es desfà la seva credibilitat. És igual si resulta que tinc ganes de veure'l, de sopar de junts, de xerrar una estona, de fer l'amor. Tot això és igual.

Arribarà Sant Jordi i no hi haurà passejades de parelletes agafades de la mà, ni parades de roses; només caixes, pols, clients pesats, indecisos i -alguns- maleducats. És igual si per culpa dels nervis dormo poc (o no dormo) i menjo poc (o no menjo), si tinc migranya, si estic de mal humor i no em sento ni les cames ni l'esquena. La diada, en una llibreria, dura molt més del que la gent es pensa. Fins que no es viu des de dins no es pot entendre completament tot el que implica. Però és igual, tot això no importa.

El joc dels disbarats

La nit de divendres és la porta d'entrada al cap de setmana. Sortir de casa i anar a un concert per passar una bona estona sembla la millor opció. Es comença anant a sopar fora, però l'anunci d'uns serveis curiosos enganxat al parabrisa del cotxe és el primer avís, el primer senyal, el primer símbol. Primer un i després l'altre. Cares conegudes, més cares conegudes. Les que afecten més van amb article masculí, i les copes de més fan buscar alguna vàlvula d'escapament. Finalment, sobtadament, la tempesta no esclata, però. Ni tant sols durant el camí de tornada a casa, mentre la llum selènica ens guia. En arribar, tot condueix cap allà mateix: cap a la bestiesa.

Jo i la meva nit hem fet un camí. Tu i la teva nit n'heu fet un altre. M'has escrit tard, i te l'has jugat a que jo et llegeixi encara més tard, i la matinada em serveix d'excusa per parlar de tot i de res, de nosaltres i dels altres, del que està clar i dels dubtes. Em buido, vomito, i desapareixes sense que pugui donar-te les gràcies. Dues vegades en una setmana. Li tornaré. Em tornaràs.

La història es repeteix

Quan dic que hauríem, tots plegats, de viure la vida en consonància amb la natura, ho dic perquè els humans -ens agradi o no- som animals. Malgrat tot, és com si últimament haguéssim oblidat aquesta part animal tan característica per acabar-nos convertint en màquines. Viure en consonància amb la natura vol dir, per exemple, ser conscients dels moviments cíclics del nostre voltant. La climatologia és un dels millors exemples a seguir per tal de deixar anar els nostres instints i el nostre coneixement animal. És temps de primavera, cada any arriba una nova primavera, i cada primavera passa el mateix. La diferència entre aquesta primavera i les anteriors és que això que dic que sempre passa ara està protagonitzat per mi. De moment, aquests últims anys, he trobat tres actors i, de moment, ens hem anat repartint el protagonisme primaveral. Deixeu-me disfrutar ara d'aquesta llum, de les nits, de les rutes urbanes en bicicleta, de l'olor de dama de nit, de la rosa i de la rosada. El temps de recolliment ja arribarà. I, mentrestant, deixo que la metarealitat em vagi perseguint.

Fantasia eròtica

Per qüestions que ara no vénen al cas, vam posar-nos a parlar del magatzem, i el magatzem em va fer pensar en el taulell, i el taulell (sota el taulell, concretament) en una fel·lació, i em vaig excitar, sense dir res, immersa en aquest pensament. Després, reflexionant-ho, veia possible una cosa similar, i em preocupava veure possible una cosa similar, i vaig dormir, i vaig tenir una calor enganxifosa tota la nit, i l'endemà vaig confessar-ho, després de dues ampolles de vi, i la cosa va ser percebuda com una cosa tan tonta que ningú mai més no recordarà ni tornarà a preguntar. El nom fa la cosa... i la cosa fa el nom, afegeixo. I demà serà un altre dia, diguéssim.

Per a en M.

Després de dinar m'he posat a escoltar Mishima, i aquelles guitarres inacabables (i que durin!) de 'Com abans' han fet volar la meva imaginació i m'he transportat tota jo. He anat fins al concert del passat octubre. "T'has tallat els cabells, no?" "Ostres... Sí! En una setmana ets la tercera persona que se n'adona." I en un altre concert del mes de gener de l'any passat. I en un sofà de roba texana i aquells carros industrials de color taronja del Bauhaus. I en aquella nit de cap d'any, i el matí següent, i una figureta de porcellana trencada. I en tantes altres coses que podien haver estat i no van ser.

Notícies noves (i dolentes)

Jo sóc de lletres, i els llistats plens de números en relació a lletres que són abreviatures, sigles i acrònims no els entenc i no m'agraden. No m'agraden, sobretot, si el que entenc que diuen és tan dolent. Sóc de lletres (ningú és perfecte) i només vull poder fer el que tinc ganes de fer (cosa difícil per algú de lletres, es veu) amb una mica de tranquil·litat.

Per sort, la música fa de contrapès positiu. Avui hem tingut notícies de l'Antonieta, que diu que el 12 d'abril encendrà el llumet. Mentrestant, per fer-nos passar el mal tràngol de la millor manera possible, ens ha regalat una estrella cinematogràfica per consolar-nos fins el mes vinent. A veure què passa.

Sense dir res

Despertar-te, aquell diumenge al matí, hauria estat un delicte. Havies dormit d'una tirada i les lleganyes se t'havien enganxat tan i tan fort als ulls que gairebé no els podies ni obrir. Silenciosament, vaig vestir-me i vaig anar al lavabo. Tu vas continuar immersa en el teu estat de somnolència. Vaig fer-me un cafè i vaig fumar-me un cigarret. Quan vaig tornar a obrir la porta de l'habitació et vaig trobar igual, però abraçada al coixí. Vaig decidir despullar-me, altra vegada, i fer-te de coixí mentre et mirava, preciosa, dormint.

Corporativisme

Podria parlar de raons conceptuals: que si sóc una amant de la literatura, que si Rilke (en general) i aquell vers del 'Cant d'Abelone' (en especial), que si la meva deformació professional em fa estar al cas d'aquest tipus de coses, que si bla-bla-bla... M'estimo més parlar de les raons reals.

L'amistat (que fa temps va ser alguna cosa més) que m'uneix amb el director. Vaig viure de ben a prop la seva feina i és una persona vàlida i capaç d'aconseguir el que es proposa. Té tot el meu suport en aquesta nova aventura.

La traductora, amb qui també m'hi uneix una amistat. És una persona de confiança i un referent. Com a deixebla seva no tinc altra cosa a fer que admirar-la i felicitar-la.

L'espai. Casa meva i casa de llibres. Una casa que també em dóna de menjar.

La imatge. Si a vegades dic que sóc saltenca d'adopció conceptual és gràcies a la família G. S., que ha fet crèixer aquesta adopció des de la seva casa al Veïnat fins a les Alberes. Una mare que espera poder dir algun dia que sóc la seva jove. Un pare que a vegades no recorda el meu nom. Un fill petit que m'havia d'ajudar amb un projecte que finalment no engegaré. Un gos que es diu com un altre gos. I el fill gran, molt més que amics i molt menys que parella.

N'hi ha més, de raons, però aquestes crec que són més que suficients. Demà, a l'hora d'abaixar la persiana, l·l + 22.

Quiosquera de barri

Tardes, un avorriment total. Xiclets, cromos. La mirada del nano que acaba d'entrar i s'ha palplantat davant els còmics és realment pertorbadora. Revistes de cuina i de moda. Algun boli i algun tipex. La veïna del bloc del costat es passeja pel local com si fos casa seva. Llibres dolents, però que es venen com xurros. Nens amb els genolls bruts i pelats després de sortir de col·legi. Avis amb bastó. Arriba, finalment, l'hora de plegar: recollir els diaris i abaixar la persiana.

El poema que deia que volia escriure aquest any

O enumeració cronològica de coses al cap:

Una caseta de fusta plena d'ampolles de colònia buides.
Llibres i el petó.
La flor.
La flor, un posaespelmes -doble- i el quadre de l'Imma.

Canvi invisible (amb fiblada inclosa): el petó per una foto.

La veu del desengany

Rotunda i ferma, ho va deixar anar: "L'amor no existeix". "Tu i les teves sentències...", va contestar-li el seu amic. No volia creure's que, essent tan jove, pensés una cosa així, i va mirar de convèncer-la del contrari donant-li ànims. Ella, però, n'estava segura. Només creia en les coses que se li demostraven, i això ho tenia confirmat. Havia perdut massa temps amb homes que no valien la pena, que no estimava, que no l'entenien. Eren massa històries que havien sortit malament. Ella només volia estar tranquil·la, i sola ho estava. Imaginar amb algú la idea d'una casa, uns fills i un gos que no arribarien a tenir mai li semblava una pèrdua innecessària de temps. Però cada nit passa fred en aquell llit tan gros, i només troba una mica d'escalfor en aquells somnis que es nega fer realitat.

Record de connexió

Tenia 15 anys. Era l'agost dels seus 15 anys. Havien fet coincidir les 12 hores de jazz, que feien cada any, amb la programació de la festa petita del seu poble. Cada hora tocava un grup diferent. Ella anava amb texans, una samarreta de tires de color lila i un jerseiet molt fi de color marró, perquè a les nits refrescava una mica. Estava asseguda enmig de gent que no coneixia, fins que un noi se li va acostar a parlar. A ell no li agradava, el jazz, només hi havia anat a veure una amiga seva, que era la cantant del grup que en aquell moment tocava. A ella sí que li agradava, el jazz, però no coneixia cap dels musics que tocaven. Ell era més gran, o a ella li va semblar bastant més gran, potser perquè ell llavors ja portava corbata. A ella li devia semblar una extravagància; llavors encara no s'havia tornat prou friqui, o moderna, com perquè li agradessin els nois (ara ja homes) que porten corbata. Ell estudiava alguna carrera extravagant, com Filosofia o Sociologia, que havia començat un parell o tres d'anys més tard del que tocava. Ella encara anava a l'institut, però ja fumava. Ell també fumava (tabac de liar, cosa que el feia encara més extravagant), però li va criticar que fumés essent tan jove. Ella va excusar-se dient alguna cosa que segurament era mentida i quan va marxar, no va acomiadar-se.

En aquella època visitava una psicòloga. Al cap d'uns dies, o d'unes setmanes, ella va explicar-li que no se sentia igual que la resta de gent que tenia la seva edat. No trobava normal que una noia de 15 anys anés sola a un concert de jazz; la gent de la seva edat no les feia, aquestes coses. En cap moment va parlar-li del noi extravagant.

Cases

Ja fa dos anys que visc sola. Sempre he dit que anar a viure sola és el millor que he fet a la vida. Al principi hi passava poc temps, a casa. Tenia la sensació que les meves flors i el deshumidificador em feien companyia, tota la companyia que necessitava. Vaig tardar un parell de mesos a portar-hi el primer home, un vell conegut, una nit fugaç. No n'hi ha hagut gaires, d'homes, només tres o quatre, amb diverses –i algunes recurrents– repeticions.

Ara hi passo més temps, a casa. La meva rutina quotidiana s'ha tornat més estable, i també més avorrida. La fred m'ha matat les flors i el deshumidificador fa un soroll horrorós. Però la idea d'un trasllat (volgut o no) se'm fa una muntanya, i em provoca una fiblada a l’estómac, com la d'un nus estrenyent-se.

Maletes

Casa. Maleta. Viatge. Casa. Any 2008. Això és la crònica de les últimes quatre vegades que vaig tornar a casa dels meus pares arrossegant una maleta.

Maig: Vaig anar a València amb la maleta plena de totes aquelles coses que volia canviar sense saber com fer-ho. Esperava que la ciutat de la llum taronja em donés la resposta, i així va ser. Vaig arribar amb la maleta plena de canvis pendents de realitzar, esperant ser realitzats.

Juliol: Vaig passar uns dies al Vallès, però abans de tornar a casa dels meus pares vaig passar un parell o tres de dies més a Girona, perquè en aquella època ja hi (mig) vivia (sense adonar-me'n). La maleta va tornar més plena: de tot el que m'havia endut per anar al Vallès, i de tot el que m'havia hagut d'endur de Girona (sense voler).

Octubre: Estava perduda en tot el que hi havia dins la maleta, i vaig tornar a València esperant noves respostes. Dins la maleta hi havia tota la meva vida, i no la reconeixia. Era com un cargol, que sempre porta la casa a sobre: jo portava sempre la meva maleta. Vaig tornar a casa dels meus pares amb la sensació que ja no seria mai més casa meva.

Novembre: La resposta que vaig trobar en el viatge a València no em servia, no era la correcta, i vaig anar a passar uns dies a Barcelona per confirmar-ho. Definitivament, vaig tornar a casa dels meus pares, que ja no era meva, amb una maleta; per omplir-la de nou i no tornar-la-hi a dur més.

Trains. City lights. Stardust.

A vegades al tren faig com els yuppies: m'enduc el portàtil i em dedico a fer feina, que depèn del dia és una i depèn del dia és una altra. No sé pas quina fila dec fer... Una noia de vint-i-pocs (però que físicament sembla encara una adolescent) escrivint coses sobre literatura i llegint poemes, amb una cara de concentració màxima. Segur que n'hi ha que pensen que ho faig per fer-me la interessant i la moderna. Segur que n'hi ha d'altres que pensen que sóc una crac, un nou valor en potència de qui es parlarà d'aquí uns pocs anys. Segur que també n'hi ha que no pensen. Com el senyor de davant, que fa estona que dorm i ha decidit regalar a la resta de passatgers la seva col·lecció de roncs i sorolls guturals. O com el noi que és assegut una mica més endavant i que està tan absort llegint la novel·la històrica que té entre les mans que ni tan sols s'ha adonat que el revisor li demanava el bitllet. O com la parelleta del fons, que no fan altra cosa que acariciar-se i petonejar-se. En realitat, ningú s'adona que sóc aquí, perquè sempre he tingut el do de passar desapercebuda. Ningú va adonar-se que al tren vaig escriure-hi part de la meva tesina. O que un dia vaig emocionar-me com una nena petita llegint un article sobre Picasso. O que vaig fer-hi part de les revisions del meu primer llibre. O que ara hi escric això pel bloc.

Fantasmes morts

Des d'ahir la tarda que no paro de pensar en ell. Va aparèixer per casualitat, va irrompre violentament en la meva vida i va robar-me la intimitat. Té un problema de disfunció perceptiva, per això no va entendre'm mai. Potser és per això, també, que em fa tanta por que ara li passi pel cap robar-me la meva ciutat i violar-me el meu espai. (Una altra cosa que) No li perdonaria mai.

Una vida regalada

L'època de canvis, viscuts sense incertesa perquè eren canvis volguts d'una manera semi-inconscient (semi-inconscient = conscient de voler-los però intentant-ho negar), ja queda lluny, molt enrere. Per això ara, quan em perdo, la busco en el record i m'hi recloc. És el meu refugi. Ets el meu refugi. La constant és el canvi. La constant hauria de ser el canvi. I no ho és.

En blanc i negre

Divendres, per sorpresa, va passar allò inevitable. Les persones adultes reaccionen bé davant aquestes situacions, reaccionen com persones adultes (que per això ho són). Fins després d'una dutxa, però, aquella olor no va desaparèixer.

Passen tardes, a vegades amb pluja i a vegades no. Sona la mateixa música que a l'estudi d'un dissenyador d'una capital de comarca pròxima. On és aquest any que ha escapat?

Reunió de feina

La Montse va venir a portar uns papers i va asseure's per fer una mica de tertúlia. La conversa la va portar a explicar el cas d'una amiga seva que havia conegut el que havia acabat essent el seu nòvio anant en bus: es van posar a parlar, es van entendre, van quedar per fer un cafè i una cosa porta a l’altra. Totes ens en vam sorprendre: anant en bus...! La Sílvia va saltar i va dir: “Caram! Doncs hauré d'agafar més sovint el bus...” Llavors, la Sònia, prudent, la va advertir: “Les vegades que jo he agafat el bus no hi he trobat companyia masculina gaire... agradable, precisament”. Totes vam pensar que tenia raó.

Ahir, quan era a l'andana esperant el tren, vaig fixar-me en un noi que tenia a prop. Era alt, portava barba de tres dies i una maleta molt grossa. El tren va arribar puntual. Miracle. Primer vaig pujar jo i després va pujar ell, que va asseure's a la mateixa fila que jo, a l'altra banda de seients. [Darrere meu hi havia una amiga del meu ex, però això és una altra història.] A mig camí, van trucar-lo: parlava català i va quedar amb un amic per fer el toc. Quan vam baixar, vam creuar tres paraules (quina poquedat!, no vam ni arribar a quatre): “Passa, passa”, “Merci”. Anant cap a casa només feia que pensar en l'amiga de la Montse.

Visca les pelis de sèrie B!

Si cada dia, abans de dutxar-me, dedico ben poca estona a pensar què em posaré, els diumenges elevo aquest ritual a la màxima potència i acabo posant-me quatre parracs. Els diumenges són dies pausats, i solc quedar-me tancada a casa. Com a molt surto una estoneta curta a fer un cafè amb un amic, però poca cosa més.

Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè ell ja no hi és i les seves quatre coses són en una bossa esperant ser retornades. Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè he recordat que les pelis cutres dels 60 i dels 70 m'encanten. Jo, tancada a casa, somrient perquè sóc feliç, potser perquè encara que porti un jersei de fa mil anys que té les gomes donades valc la pena i ell s'ho està perdent (mentre perd el temps intentant lligar amb qualsevol nena mona, com les que li agraden, que li passi per davant).

Música per a moments

Si J. S. Bach ho posa tot a lloc i aconsegueix que retrobem la serenor en moments de sotrac existencial, els Beatles són ideals per aconseguir xiular, cantar i ballar (per aquest ordre) en moments xof, d'existencialisme moix. La nena somriu, sola al mig del menjador i vestida en pijama, mentre s'imagina ser enmig d'una festa sixtie.

Necessito que alguna cosa surti bé

No puc continuar gaire temps més així. No puc continuar amb aquesta meva mitja parella, que em dóna més maldecaps que alegries. No puc continuar amb aquest neguit existencial sobre el meu futur. No puc continuar amb aquest sol d'hivern que encara no deixa créixer les flors. Necessito començar a tenir alguna certesa que el maig serà un mes ocupat, amb canvis, novetats, massa coses a fer, bones notícies, alegries i disgustos un rere altre, com sempre és i ha estat. Necessito una primavera com les que m'agraden, amb olor de dama de nit i gotes d'humitat condensada caient-me a la cara quan vaig en bici de nit per la ciutat.

Visions (sense cants)

Tanco els ulls i veig un punt de llum a la part inferior. Només se sent el soroll que fa l'aigua al travessar el radiador. Tenia una amiga que deia que de vegades, quan es ficava al llit, sentia un piii. Jo li deia que no tenia l'oïda prou educada. Obro els ulls: és fosc, però s'intueix la poca llum del carrer a través de les quatre reixes de la persiana que no han quedat abaixades. Em reincorporo i busco l'interruptor de la làmpada. Agafo paper i boli, que tinc a la tauleta de nit, i escric.

Era ahir que necessitava una abraçada

Em diu que no li digui la veritat, que quan em poso a explicar-li segons quines coses sóc cruel i li faig mal, i s'estima més que menteixi o calli. No crec que tingui raó. Sempre he pensat que una veritat, per més dolorosa que sigui, és molt millor que no pas una mentida, per més pietosa que sigui. Per això no sé fer-li cas, perquè fa temps em vaig proposar deixar de mentir, i me n'estic sortint... Crec que és millor així. Ara només em surt alguna mentida, de manera instintiva, quan vull fer una sorpresa a algú i l'he d'engatussar. Però suposo que mentir és com anar en bicicleta, que per molts anys que passin mai s'oblida del tot.

Relacions intertextuals

Per a qui és un llibre? Per al seu autor? Per a les persones que formen part de l'entorn pròxim de l'autor, perquè aquest es reafirmi? Per als lectors, que poden conèixer (o no) l'autor? O bé (un cas més inusual), per a l'editor? Fa temps que es diu que l'autor és mort. Potser també han morts els lectors. I potser també algun dia moriran els editors.

Iteració

Aquesta nit he somiat amb ell. És la primera vegada que recordo haver somiat amb ell. Suposo, però, que en realitat no ha estat la primera. És una persona massa important per a mi com perquè tot just aquesta nit hagi somiat amb ell per primera vegada des de que ens coneixem.

Curiosament, avui ens hem vist. Feia força que no ens veiem, un parell o tres de setmanes. Quan l'he vist no he pensat en el somni, he pensat que em podia estalviar el correu electrònic que pensava enviar-li per explicar-li una cosa. Al somni també apareixia, aquesta cosa, i, momentàniament, mentre li explicava, m'ha vingut un petit flaix de la nostra conversa onírica.

Potser el somni era una mena d'avís: feia dies que li volia enviar el correu (que finalment no enviaré) perquè no el veia; però precisament perquè no el veia, tampoc pensava en enviar-lo. Ha estat gràcies al somni, que ens hem vist, avui? Ho consultaré amb el coixí, aquesta nit, a veure què me'n diu.

One more time

Quan vaig escriure l'últim post del 2009 no sabia que seria l'últim post de l'any, però ho podia intuir. Si fa no fa, igual que aquest 2010 que acabem de deixar. Això em fa pensar en aquella evidència que em van explicar fa temps (en aquesta vida, hi ha evidències en què no et fixes fins que te les expliquen): sempre sabem quina és la primera vegada que fem una cosa, però mai sabem quina serà l'última vegada que la fem.