Ovelles i corrals a la ciutat blanca

Planejar dies i hores. Projectar dies i hores. Retornar plens d'il·lusió, amb la feina feta i les mans lliures. Trobar l'espai de la carn en la mesura i la distància adequades. Endreçar tot el que ens sobra, que és (gairebé) tot, en calaixos recòndits. Fer llistes i dipositar-les al lloc corresponent. Guardar les millors imatges, per si el dia de demà deixem de saber pensar-les o descriure-les.

El cafè de la joventut perduda

A principis d'aquesta setmana vaig quedar amb en Gabriel per posar-nos al dia, després de gairebé tres mesos sense veure'ns. Va anar prou bé: vam parlar de les novetats, dels amics que compartim, de problemes i solucions que han anat sorgint, de la vida una mica en general. Els dies de seguida cauen i es fan foscos en aquesta època de l'any prehivernal. Ell, poc emboirat, mantenia la fermesa. Jo, una mica nerviosa pel retrobament, no podia fer res més que seguir-li el fil mentre jugava amb l'espelmeta que hi havia damunt la taula de marbre, freda. Era un lloc comú de la nostra relació passada, un local d'aquells en què hi ha llibretes perquè els clients hi escriguin fragmentàriament la seva història, o perquè el dia que tenen ganes d'escriure, però no tenen res a dir, puguin anar imaginant literàriament la de la resta de parroquians. Quan se'ns varen acabar les paraules vam encendre un cigarret i vam enfilar cap a casa -cadascú la seva. Jo pensava en versos, en nits davant el mirall, en totes les converses inacabades, en tornar-hi.

Ora pro nobis

Pujo al cotxe direcció la casa que em va veure créixer, però és massa tard i estic cansada. Pel camí, escolto cançons tristes en una llengua que no m'és materna, i això m'ajuda perquè puc desconnectar sense estar gaire pendent del que diu la lletra. Em reconforta pensar en l'endemà, com tantes altres vegades. Però passen les hores i la visió imaginada d'aquell endemà tan bonic es desfà. Com que no crec en déu ni en res que pugui salvar la situació, no reso. Faig el que em demanen, com un autòmat. No sé si serveix de res, però tu em dius que sí. Jo no m'ho crec, i m'esclata el plor. L'endemà serà gris, rúfol.

Serà com un estiu...

...diu la senyora després de pujar l'últim escaló i travessar la porta que la condueix a dalt de tot del terrat. Quan la sento, inconscientment, repeteixo en veu alta la seva frase. "Serà com un estiu". Em fa pensar en l'última cançó del disc -de l'únic disc- d'ü_ma, i projecto la visió d'aquell estiu imaginat que encara està per venir, amb més carn, amb més escalfor. A mesura que va passant el temps, es va confirmant la profecia de la senyora: és com un estiu, com l'estiu que madura els fruits en el seu punt just; com l'estiu de suors i mosques a parts iguals; com l'estiu clar que em suggereixen els "dos dies més de sud", fragment de vers i títol de poemari en el què hi cap tot. (Tot allò que no tenim.)

Clocks

Jo i els meus sorollets anem fent via, per avingudes de tardor. Cada vegada em preocupo menys per intentar desxifrar de quina mena de soroll es tracta, però suposo que cada vegada s'assemblen més al de les busques dels rellotges: clock - clock. O potser són com passos de peus que caminen sobre fulles seques. L'objectiu és clar: arribar a la priorització, és a dir: arribar a la relativització. Ara només cal trobar la drecera que ens hi porti.

Des-temps

Ha passat un altre aniversari sense commemoració escrita, ni planejada, ni tan sols recordada. Suposo que això és el millor que podia passar: que, amb el temps, les coses es posessin al lloc que els correspon. Que ja no hagi de pensar en el que va passar en les dates assenyalades i pugui fer-ho quan vull, o quan em surt, o quan toca. Perquè sempre pesen més les primeres vegades, encara que la vida sigui un maleït cicle que no sembla voler-se aturar mai.

Girona i jo

M'aturo al mig del pont només perquè sona aquella cançó i tinc ganes d'escoltar-la. Just a sota meu corre l'aigua, imparable. Aquest no és un dels ponts típics de la ciutat, i m'agrada perquè no has d'anar esquivant turistes i així guanyes sensació de solitud. Per aquí només hi passen, amunt i avall, gironins, com jo, que saben on van. Però jo no, jo estic perduda sense una direcció concreta. Miro a banda i banda com l'aigua baixa, sense parar. I després em fixo en aquell punt central, el pis on vivia quan el vaig conèixer. Això em fa pensar amb l'E. i la M., i que tot s'acaba, com deixa en X. i en S. no es volia creure. Continua sonant el “Love” de Nat Cole, i jo no puc fer res més que admetre que m'estimo aquesta ciutat; que em pertany, que sóc seva. Però llavors arribo a casa i em poso a escoltar música en francès, que seria, com si diguéssim, anar a veure l'amant.

Pedres que rodolen

Ahir parlava amb la meva mare, que és una santa, i li explicava les coses que em cansen, i les desganes. "I de ---, no te'n vas cansar?". "No, d'això no. Era jove i estava emocionada". Només ella, sense saber-ho i sense proposar-s'ho, és capaç de fer-me veure allò que els meus ulls ja no són capaços de veure.

Construcció ideal

És blanca. La majoria de mobles són de fusta clara, antiga i poc tractada, però robusta i resistent. Contrasten amb alguns elements metàl·lics: la làmpada, la prestatgeria plena de càmeres, la calaixera que serveix de tauleta de nit. Té molta llum, i a l'hivern s'agraeix en un espai de sostres alts com aquests. Els rajols són groguencs, amb una sanefa més fosca als voltants. Les cortines, els cobrellits i la tapisseria del sofà conjuguen sense haver-ho pretès. Hi ha algunes plantes, que fan companyia i donen vida. Un lloc on ser feliç, on ja no calgui res més.

Fête de l'été

Llavors encara érem joves. Ens agafàvem l'últim cap de setmana d'agost i ens n'anavem a una casa situada al bell mig de la plana de l'Empordà, de la què disposàvem només per a nosaltres. Els vespres passaven plàcidament entre birres i rialles. No sé què sopàvem, segurament entrepans d'embotit. Quan era prou tard, les poques persones que no bevien decidien agafar el cotxe per anar a la festa major més propera, a uns 15 quilòmetres. Pel camí fèiem bromes i escoltàvem la ràdio, però quan sonava una cançó bona tots callàvem. Concerts, més cerveses, la parada del tiro. Sé que una de les noies va aconseguir endur-se un ós de peluix molt gros. El viatge de tornada era tranquil: tots dormíem, fins i tot l'osset, excepte el conductor. L'endemà, amb cara de ressaca, el cafè ens corria per les venes. Tampoc no recordo què dinàvem, segurament algú feia macarrons; però bevíem molt de cafè, això sí. El dia avançava mentre jugàvem a cartes a l'ombra d'una morera. L'estiu avançava i s'anava morint.

Els déus de l'amor

L'altre dia -aquell gran concepte-, recordava els paquets amb llibres, pelis i música que, durant una època, arribaven inesperadament a casa dels meus pares, al meu nom, quan jo ja no hi vivia. Ahir, llegia el meu últim i ineficaç comiat, que encara conservo amb tot l'orgull. Suposo que tot plegat és culpa d'haver après, en un migmatí de tardor càlida, a demanar cafès sols amb una aigua amb gas d'acompanyament.

La calma de després

Mentre uns es casen en vestit de nuvis, jo penso amb els ulls tancats mentre m'abraço al cos de cada nit i sento com cau la pluja, a defora. No hi haurà més repòs en els migdies de sol adiumenjats; en canvi, hi haurà la impaciència i el nerviosisme de les carícies d'unes pells que se saben de memòria. Els ulls tancats més fort que mai, mentre la tempesta s'extingeix, lentament.

Botonets que fan soroll

Porto uns quants mesos anant de clic en clic. O potser de clec en clec, no ho sé. Cada vegada em costa més detectar de quina mena de sorollet es tracta, però el que sí sé és que aquests sorollets van associats a un canvi. Jo sóc molt lenta, pels canvis. Em costa fer-me'n a la idea i preparar-me mentalment per les noves situacions. Però hi ha canvis que es fan amb alegria, amb aquella alegria que ens proporciona la voluntat de canviar les coses per anar a millor. La reconquesta de la intimitat, la reconquesta de la complicitat.

Viatge exterior

Aladí em va agafar, em va pujar sobre la seva catifa màgica i em va portar de viatge. Al final, però, cansat de les meves queixes, em va abandonar enmig d'un bosc maresmenc. Menys mal, vaig pensar, això gairebé ho puc considerar casa! Encara tenia present la sensació de levitació, però tot pesava exageradament: el cap, els braços, tot el cos immòbil com si m'hagués tornat de pedra. Els pins, en canvi, giravoltaven com si ballessin un vals, i jo no podia fer res més que mirar-me'ls embadalida. Igual com la posta de sol amb cel-i-núvols de tons pastel, igual com el fil de veu projectat davant meu, igual com els peixicus que sortien del mar i venien a saludar-me.

C'est la vie

Tot s'acumula en petites franjes de temps, com si l'equilibri fos un concepte desconegut per Chronos. Anem fent, així; entenent per enèsima vegada que la vida és això. Enmig d'una multitud jove i embriagada, assedegada d'art, apareix una figura. Jo em toco els cabells, perquè només jo sé què vol dir que em toqui els cabells. Se'm planta just davant del meu angle de visió, i els meus ulls ja no veuen res més. Però desapareix, desapareix quan la família apareix. I adéu siau, que demà serà un altre dia amb una altra nit sense dormir.

Quan viure vol dir retrobar-se

Passar els anys i anar obrint caixes de records, com si poguéssim guardar petites dosis de vivències en cada una. Obrir l'espai interior envers el passat inexplicable, envers la complicitat momentània, envers la desconfiança puntual. Dessota les parets on vam viure i on tantes vegades vam plorar ens refem dels mals moments i projectem un futur millor ple de coses boniques i alegres. Hi retornem a cada instant, davant cada cara coneguda, flairant aires nous, amb la vista fixada al punt més alt de la ciutat.

Aproximadament

Les nits grises d'insomni que retornen em volen seva. Passejo per matins clars i vespres frescos, tots odorants de primavera, amb la cara cansada i unes cames que no semblen les meves. Visc en una sensació permanent d'incompletesa, sense saber exactament què és el que manca. Tot ho trobo parcial, ambivalent, variable; similar al que hauria de ser però no acaba de ser. Potser com els somnis d'envelat durant les nits de lluna plena. Potser com els versos fàcils sense imatges ni encavalcaments.

Xarada

Quan te n'adonaràs que cada mot és un turment i que cada silenci també? Quan aprendràs a endreçar la vida en carpetes i les carpetes en calaixos? Quan tindràs valor suficient per llançar la clau del calaix que més t'estimes a l'aigua, riu avall? Quan s'esdevindrà aquell lloc, el més temut? Quan arribarà el moment en què encara tindràs l'oportunitat de dir que no? Quan començaràs a fer tard?

Contra i Baixos

Ara sona el "Juice-head bartender" de Willie Dixon, i em sembla un tema perfecte per acompanyar la pluja fina d'aquesta tarda de primavera que sembla tardor. De fet, és una cançó ideal per a qualsevol final. Però resulta que no, que encara som als inicis. Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera per més que els dits del baixista s'esforcin a escurçar i allargar les estacions intentant que sempre sigui octubre. O, almenys, així m'ho sembli.

El Danubi blau

Arribar a un lloc per marxar d'immediat és una mica trist, però, en aquest cas, potser és el millor que podia passar. A partir d'ara, queden enrere les hores perdudes amb textos curts i ràpids, i arriben els contrastos tèrmics entre l'ombra dels lloms dels llibres gruixuts i les terrasses a ple sol dels diumenges de vermut. Deixar fugir els cels foguejants fins que arribi una nova tardor, un nou any. Deixar fluir les aigües tristes fins que arribi un nou hivern, un nou fred.

La muntanya d'ametistes

A la dreta, les teulades del pla de la ciutat arriben més enllà del terme municipal. Sobresurt un dels bolets, i a la nit em diverteix situar-me en l'angle adequat per poder veure passar els avions entre les dues torres de Migdia. Al centre, en primer pla, un hort abandonat ple d'herbes i plantes silvestres en el què els arbres fruiters han decidit continuar fent la seva vida. A l'esquerra, cases de veïns i la foscor de la muntanya. Però jo sempre em fixo amb l'altra, amb la muntanya d'ametistes, llunyana, que m'indica la calitja -o la boira- que hi ha, cap on bufa el vent, i si he d'agafar el paraigua (encara que no l'obri) o m'he de començar a treure roba.

Comiat

Els comiats sempre van acompanyats de sensacions agredolces: hi ha la part positiva, aquella que ens diu que tot canvi és beneficiós; però també hi ha la melancolia pel passat, per tot allò que deixem enrere. Així és com em trobo, avui, a les envistes d'un cap de setmana llarg que no significarà res més que temps per poder concentrar-me en la feina. I, després, aprendre a moure's ràpid per les aigües turbulentes del segle XXI, acostumar-se a la incertesa i agafar la variabilitat com a ritme vital. Recordar les pàgines que fan camí amb nosaltres. Recordar els ulls, la veu, les mans, de tots els qui ens fan costat.

Resultat final

Era d'esperar un text llarg i engrescador format per una combinació de lletres, números i símbols estranys que són els que creen els textos en l'entorn digital. Hem hagut d'abandonar el paper, hem hagut de desentendre'ns de la matèria orgànica, hem hagut de renunciar a les restes naturals d'allò que ens forma. Quan arriba el moment en qüestió tampoc no hi ha arxiu electrònic: ens trobem sense res, amb les mans buides de comunicació (i, aquí, comunicació vol dir tot). Tornar a casa, fer les maletes, preparar-nos pel viatge que l'endemà ens espera sense ni una sola llàgrima.

Sinestèsia anímica musical

Ja fa temps que sé que els estats anímics poden ser musicals, però no m'hauria imaginat mai que també poguessin ser sensiblement olfactius. També fa temps que sé que m'he aburgesat, perquè cada vegada més m'estimo anar a concerts en sales amb seients (numerats). A la sala tal, les millors files són la 6 i la 7. A la sala tal, abans de la fila 10 no es veu res. Si, a més a més, el concert està programat un diumenge a les set de la tarda, ja n'hi ha per morir-se: és el millor horari del món. Però, sigui com sigui, divendres a la nit em vaig trobar enmig d'un concert a peu dret i vaig recordar aquella època en què no m'hauria passat mai pel cap asseure'm durant un concert. Jo, a les primeres files, movent el cos amb els ulls tancats, mentre els llums de la sala em flashejaven, i aquella olor que em feia companyia. Aquella mena d'olor, amb la què vaig ballar. Ara ja només ens devem una explicació.

Triples

Baixo al segon pis a fumar-me un cigarret, perquè necessito sol i solitud i que els meus ulls deixin d'estar fixats en una pantalla durant uns minuts. Els veig; em sorprenen els seus sorolls, parlant, rient, jugant. Són joves. Com ho era jo fa uns anys, quan també em passava les tardes estirada sota l'ombra dels xiprers, endormiscada o llegint textos antics dels quals en recordo ben poca cosa. Ara me'ls miro des de dalt, però no sé qui és que està més ensorrat.

Autònoms

Es comença amb un pressupost i s'acaba amb una furgoneta, passant per diferents províncies (encara que seria millor per altres comunitats) i, a més a més, per: la funda de cuir pel telèfon mòbil dissenyada expressament per ser duta a la sivella, els resums anuals d'iva (aquí, ara, ja, sense mantes blaves), les converses en bars obscurs plens de fusta i pedra, la incomprensió de la humanitat, moltes cerveses, la dualitat mental, els xurros amb xocolata desfeta i, finalment, un desconegut que té més informació que els nostres propis amics.

Analogisme

Ara que ja ha passat (gairebé) tot, i que tinc una setmana per endavant, amb un parèntesi lluminós i maternal inclòs, no puc fer altra cosa que recuperar els meus papers antics, arrugats i gastats, i intentar començar a acabar alguna de les 489 coses que tinc pendents. Ningú ha dit que sigui fàcil superar la reconciliació amb el món i deixar de banda els signes del temps, però compto amb la música i la primavera, que em fan de refugi acollidor i em mostren quin és el camí per continuar endavant.

Tardor de foc i de pluja

Tot va canviar. Llavors. Ja era capaç d'adonar-me'n, llavors, però ara no deixa de sorprendre'm que les coses (i aquí, quan dic coses, vull dir jo, sobretot) hagin canviat tan poc. Com si la imaginació hagués tingut prou força per fer les coses realitat: els presagis, bons i dolents, que tan fàcilment ara es poden veure complerts quan girem els ulls cap al passat. Noto presències que no hi són, però recordo paraules que em diuen que les persones i els llocs que ens han estat importants no deixen mai de fer camí amb nosaltres, que som cargolets amb una casa cada vegada més grossa, tot i que en cada bugada acabem perdent un llençol.

Veni, vidi, vici

No es pot esperar res quan es viu en l'incertesa. Tot i això, malgrat saber-ho, la idea que passarà allò que tenim tantes ganes que passi va fent acte de presència recurrentment, i sense adonar-nos-en, se'ns ha instal·lat en el pensament. Llavors, no tenim altre remei que somriure davant una realitat que no ens agrada, eixugar-nos el plor i la suor, i continuar treballant amb esforç per aconseguir arribar allà on volem.

Last day

Trencar amb els llocs és una cosa que sempre m'ha costat. Molt. Moltíssim. Ho visc sempre com un acte dolorós, com una extirpació d'una part de mi, del meu cos. De vegades hi ha circumstàncies que intensifiquen encara més aquest dolor: haver de marxar forçosament, ràpidament, precipitadament. Veure com el teu espai és ocupat de mala manera per altres persones que no el tractaran tan bé com tu és molt dur. Entrar al teu espai per darrera vegada i notar com ja no fa la mateixa olor de sempre. L'últim dia: avui, aquesta tarda de pluja trista de febrer. L'endemà és anunciat per la tempesta. El fil es trenca i arrenca el plor.

Criatura de llum

Potser la llum del febrer meridional no és immensa, però aquí també hi ha tardes que no moren mai. Igual com les flors i les tiges d'herbes que surten abans d'hora. Des d'aquell capvespre foguejant d'octubre que estan esperant el moment adequat per aparèixer, i ara ja no hi ha aturador. Somio en matins esplèndids vestida amb un pijama estampat de floretes i volantets, perquè els senyors que fumen i porten ulleres de sol tot el dia em treuen el son. Però hi ha cançons, de camins i de boires, que m'acompanyen.

Contacte digital

Jo i el correu electrònic som una parella perillosa... La quantitat de burrades que hem arribat a fer em sembla interminable (tot i que n'hi ha alguna mostra aquí, aquí o aquí). Fa temps em vaig convertir en tota una artificiera: al voltant meu queien tot de missatges-bomba que havia d'anar desactivant, mentre em defensava com podia. Ara ja no hi estic tan acostumada, i aquesta manca de costum m'ha fet (gairebé) oblidar que escriure un missatge-bomba a la matinada és molt millor que fer-ho a quarts de cinc de la tarda, perquè sempre pots emparar-te en l'excusa de l'embriaguesa de l'alcohol. En canvi, emborratxar-se a mitja tarda és més improbable, tot i que no impossible.

Trains. City lights. Stardust. (II)

Anada a València amb les cartes de Rilke entre les mans. Tornada amb la pedra de foc. Temps, anys. Perdre la glòria, sempre incerta, al cim de la Mare de Déu del Mont. Anada a Barcelona amb les closes al cap. Tornada amb el cap vés a saber on. Ara, el vers "la nit em recorre amb fiblades" pren tot un altre sentit, amb el cigarret en una mà i la copa de vi a l'altra.

Mentrestant

No sé gaire bé com matar el temps mentre espero aquella cosa, com si es tractés d'una mena de fat, que em traurà del tedi i em farà imaginar un nou món possible. Ara, potser més que mai, necessito forces externes per poder continuar endavant, per fer-me viure amb els cinc sentits, per moure'm fins la fosca inconeguda i sortir-ne victoriosa. El que he de fer és buscar respostes en el silenci de la nit i, més tard, en els rails de la matinada clara.

Dia de sol

Fa dies que penso que s'haurien de canviar els coixins del sofà per uns altres de més petits. Fan nosa: gairebé ocupen més espai que jo, i no es tracta pas d'això! Sorprenentment, ahir al vespre, em vaig col·locar en una posició ideal, que em seria impossible de reproduir amb uns coixins més petits. Tinc ganes de passar-me moltes hores al sofà. Estic farta de passar-me tantes hores amb els homes de la meva vida. Les condicions indispensables per entrar a formar part del catàleg d'homes de la meva són: estar mort, ser poeta i contradir els discursos establerts. I jo no tinc cap ganes de compartir les meves hores de sofà amb poetes morts contestataris. Vull casar-me amb el sofà, i tenir per amant els coixins, i ja està.

Rendiment

Aquella abraçada, després de gairebé un any sense veure'ns, i aquella conversa de piti i mig, perquè sé que t'agrada comptar el temps a base de cilindres nicotínics, va donar molt de si. Segurament més del que et penses. Segurament més del que jo mateixa em pensava. Es tracta de triar camins i de tenir clar a què estem disposats a renunciar. Però sempre hi haurà persones que hi seran, per molt que les hàgim d'olorar de lluny, per molt que només puguem notar la seva escalfor amb guitarres altes de fons.

Els horts de la nit freda

Hem passejat pels carrers empedrats i humits d'aquesta ciutat que estimo sense prendre mal. El mal ens va arribar l'endemà, quan, enduts per qualsevol sacsejada, ens trobàvem perduts dintre de nosaltres mateixos. Ara les flors del jardí se'm tornen paraules brutes, fangoses; són justament l'adob que necessito. Però encara haurem d'esperar un parell de dies més per poder tancar-nos al cafè tranquil i treure els llibres que tinc amagats a la butxaca de l'esperit. No ens caldrà posar-hi endreces, perquè no oblidarem mai de qui ens ve el millor regal.