Body and Soul

Em parlava de portes i d'escales, sense saber que jo puc caminar nua a les fosques, a les palpentes, i escapar-me per qualsevol escletxa oberta. El meu cos és fet d'esquerdes. El meu cos és la transliteració de les escletxes obertes d'aquesta cambra imaginària. Els esquerdills em fan de guia durant la nit. Sóc com les formigues que van seguint el camí, que van resseguint els clots de runa amuntegada.

Confessionari

Tots ens construïm a partir de vivències. Vivències que es construeixen a partir de llums i de colors, bàsicament. De vegades, de colors de cel. Tots, sempre, tenim secrets. De vegades els secrets són aquests colors de cel. Jo, per exemple, tinc un fantasma que em persegueix. La tardor li agrada, és el seu temps. Se m'apareix any rere any, d'una manera o d'una altra, i em recorda sempre d'on vinc, qui sóc, qui no deixaré de ser mai, per més que m'hi esforci. Em mostra les fronteres d'intimitat emmagatzemada, perquè els fantasmes no tenen memòria i els és impossible oblidar. Sé que algun dia ens retrobarem a l'infern. Des de darrere la barra, li serviré un whisky i li cantaré les quaranta per haver marxat tan aviat. Ell m'explicarà històries de dones, i jo somriuré mentre faig que no amb el cap. Li sabré la mirada, que em dirà el que ja sé, i ens tornarem a sentir impotents davant l'evidència d'allò que no pot ser.

Resposta automàtica

Què tal? Com va? Bé, molt bé.
Em pots fer un favor? Depèn.
Què et passa? Res.

Fa un parell o tres de dies llegia a no sé quina xarxa social que 11 de cada 10 dones menteixen quan diuen que no els passa res. Jo dec ser la dotzena.

Un glop de te de color de migmatí de tardor

Sóc al lloc de sempre, entre papers i objectes que em fan companyia i em reconforten, perquè em fan sentir segura. Demostren que formo part de l'espai, que aquest territori també és meu, que jo també sóc seva, perquè m'hi he entregat. No em cal girar la mirada per saber què trobaré més enllà, tot és al lloc que li pertoca. Aquest és l'anhel que he perseguit durant tant de temps: la seguretat de saber que res no es mourà, que res no està fora de lloc. I al mateix temps que penso això, em vénen ganes de fugir a aquell racó de món on la llum que travessa els vidres queda reflectida en l'últim glop de te. Com si tingués ganes de tornar a tenir un nus a l'estómac per culpa de l'últim te. Però ningú no pot saber quin serà, l'últim te. I, això és el més greu, ningú no pot saber quin color tindrà.

True love will find you in the end

Quan tot sembla que s'està a punt de trencar. Quan tot sembla que començarà a caure esmicolat i plouran finíssims granets de sorra, imperceptibles. Quan el més fàcil és donar-ho tot per perdut. Llavors, just llavors, és quan sona una cançó especial, o algú parla d'una peli que t'agrada, i per un moment aconsegueixes oblidar-te de qualsevol drama i de totes les tragèdies. No passa res, no cal buscar problemes allà on no n'hi ha, no val la pena complicar-se la vida innecessàriament. A pesar de tot, somrius, sense fer soroll, e la nave va.

L'hora quieta del repòs

He aconseguit el que volia, que no era altra cosa que temps per poder-me dedicar a fer la meva feina d’una manera calmada, i no pas atabalada per culpa d’interrupcions i distraccions que em fan més mal que bé. Ara que ho he aconseguit, el cel ha decidit posar-se a plorar, i sembla que no s'aturarà fins que no em torni a veure amb el cap vés a saber on. L’excepcionalitat de la situació és evident, i ningú ha dit que sigui fàcil lluitar contra la tendència a la dispersió. Però la meva prosa clara deixa al descobert tot allò que vull dir, i la meva prosa infecta amaga tot allò que vull emmascarar. Confio en la climatologia de novembre. Confio que continuï així.

Diumenge al vespre

El miro mentre es mira al mirall del lavabo, assecant-se els cabells, perquè està empiocat i no és bo això d'anar amb el cap moll. El miro i penso: sí, aquest és l'home que estimo, encara que sigui un exfumador odiós. El miro mentre busca el calaix on endreçar el secador, que encara no troba. El miro i penso: sí, aquest és l'home que estimo, per la tranquil·litat i la seguretat que em proporciona saber-me al seu costat. El vent fa moure totes les fulles dels arbres de l'hortet del costat de casa, però jo només trobo l'escalfor de la seva pell.

Siats de natura d'anguila

Els camps de records recents, formats durant la tardor, en les avingudes de novembre, em porten cap a la relectura pausada, mentre el dia es pon i la serra mostra una blavor de fred. Però sóc dèbil, i no puc evitar sentir la veu, nocturna sempre, del mar, que torna per recordar-me que m'he allunyat massa del bosc. Cau la nit, de fabulosa riquesa, sota el silenci de les constel·lacions. No sé on han anat a parar Orfeu i la música de les esferes. Però em sembla haver fet un descobriment: tu, que et transformes en tot, que formes part de la meva solitud, que vius envoltada de paper i literatura, no t'adones que ens mentim volent dir-nos veritats?

El dia gris i la sang gelada

Estic tan adormida i tan atontada que no em revifaré fins que el teclat i el ratolí de l'ordinador es posin a fer saltironets davant meu. O, millor encara, no agafin i em fotin un clatellot ben donat (sense fer mal, eh!) per mirar de despertar-me. L'exaltació sensorial de JSP no em serveix, perquè parla de la primavera, i ja fa dies que ha començat la tardor. Els contratemps es van sumant. I jo no puc fer altra cosa que esperar: esperar que el meu cos s'acostumi al vent fred, esperar que el meu cap assumeixi el fred vent. Només em queda el consol d'una cançó d'alosa.

La figura del 8

El dia que vaig plantar la vint-i-setena flor del meu jardí preciós, van portar-me fins al centre de la figura del 8 a través d'un viatge musical i visual. La sinestèsia m'apassiona, no cal dir-ho. Tots els paisatges de la meva infància semblaven nous des d'aquella perspectiva i amb aquella banda sonora. Era com un acte de revelació, com un adonar-se de fins a quin punt estic arrelada a aquelles aigües subterrànies. Però hi ha una doble accepció: el buit. L'aire que omple tots els buits del món. La llum va decidir amagar-se, primer rere un núvol i després rere les muntanyes que sempre han tingut encisat el meu pare. Hi era tot, allà: el verd, el blau, el blanc de la marededéu, les persones de tots colors. Però el buit no desapareixerà mai, per més que vagi omplint els forats.

mig-Retrobament (III)

Comparteixen una amistat i la fixació per un mateix personatge literari. La cosa que els distingeix, però, és que estan situats en diferents posicions de l'espai temporal. Per a mi, aquests dos detalls són determinants. Per a algú altre serien només això: detalls, -molt petits- detalls sense importància. Hi ha un vers de Lou Reed que diu "It must be nice to disappear"; jo hi afegiria, al davant, un "sometimes".

Avant la lettre

No m'hauria de precipitar a escriure res fins que no hagi detectat una reacció llarga, contundent, críptica alhora que suggerent. Però no me'n puc estar, perquè se me'n van els dits. No sé fer altra cosa que pensar en el buit, com una reminiscència de l'aire entre tu i jo. Vull dir tantes coses, amb tot això. Volen dir tantes coses, aquestes paraules, que cada lectura que en faig em perd una mica més. Pas a pas és com es refà el camí de tornada a casa.

Golden cage

No era ni petita ni gran. Ni infantil ni madura. Només era una noia bonica d'edat indeterminada que vivia embolcallada en cotó fluix de color blau cel invisible i es banyava en aigua condensada de pètals de rosa. Però un dia -una nit, més aviat, entrada la matinada- es va trencar tot aquest món idíl·lic en què vivia. Va marxar: va robar un cotxe descapotable i va atracar una licoreria, com en una peli de sèrie B dels anys setanta. Es va convertir en una fugitiva. Va trencar relacions amb tothom, i falsificava la seva identitat per allà on passava. Un matí va trobar davant el mirall un rostre pàl·lid que l'interrogava. Tenia por de reconèixer-se en allò que veia. Com acabarà, tot això? Quan acabarà, tot plegat?

Entre els arcs no hi ha flors grogues

Tenir-nos tan lluny i tan a prop alhora. Obrir la porta, tancar el llum, abraçar-nos i dir fluixet algunes paraules dolces, només les justes. No hi haurà res que estigui de més, ni tan sols el somriure subtil que només poden veure els qui tenen els ulls plens de pols. La vista entelada serà la millor guia per situar-se en els carrers retorts d'aquesta ciutat boirosa. Entrar a la gran sala blanca, i fixar-se únicament en els colors i les taques. En el contrast del clarobscur.

Provar-ho infinites vegades

Va marxar, sense dir res, a un lloc fred i solitari. Em va deixar sola, en un altre lloc fred, però no tant. La distància que ens separava era un abisme: el pol nord ple de cristalls punxeguts que se'm clavaven als peus quan intentava caminar descalça. La nuesa del meu cos em proporcionava una màscara perfecta. Tota la roba que poguéssim posar-nos al damunt no era res més que una gran mentida. Érem lluny, sols, freds i despullats. La cruesa de la realitat se'ns va presentar com una bufetada.

Opera Varia

Se m'ha enganxat aquella olor que gairebé ja no recordava, que no sé exactament d'on ve, i que no sé si m'agrada o no. Però la tinc, la guardo, la servo, amb el nas tapat, me l'he fet meva. Els ulls em ploren i em fan pessigolles per dins. Recordo les vegades que havia estat malalta de petita, al costat de la meva mare, i les vegades que he estat malalta de gran, al costat de no-ningú. Però tinc aquesta olor, que em fa companyia durant les tardes tristes de pluja fina.

Després de la tempesta

Volia pensar-hi, de debò que volia pensar-hi. Feia dies que ho tenia ben ficat al cap, però em va passar per alt. Potser per les contusions i el mal per totes bandes, potser per l'emoció en els ulls d'un infant, potser per les fotos antigues plenes de pols. Pel que sigui, però em va passar per alt. A mitja nit -una nit moguda, calorosa, incòmoda- m'ha revingut. Volia pensar-hi, de debò que volia pensar-hi. Però he fet tard, només un dia, però un dia tard. Suposo que això no vol dir res més que l'acceptació ha arribat, i no em puc estar de donar-li la benvinguda amb aquest record tardà. Tardor, nit d'alegries fetes de fum.

Quan la realitat... d'aixonsis

Feia molt temps que no em passava pel cap el verb 'sobrepoder'. La normativa, esclar, no me l'accepta; em diu que el correcte és 'sobreposar', però m'agrada més conjugar-lo com si fos de la segona, perquè d'aquesta manera em sembla que el significat queda molt més clar, perquè és molt més anguniós. Hi ha tants mots del català correcte oral que la normativa no té en compte... Però, en fi. 'Sobrepoder' és un verb que durant una època fèiem servir recurrentment amb una colla d'amics, d'aquelles tonteries que comencen com una broma interna i se li acaben enganxant a tothom. Ara fa dies que tinc la sensació que la realitat em sobrepot (no pas que em sobreposa, que és molt diferent!), i no he trobat cap verb millor que ho descrigui.

Proclames

Fent una petita proporció del que tenim i del que ens manca, vam veure clarament que el pas del temps no juga al nostre favor. Però l'espiritualitat amb què el corredor de fons acara el trajecte ens ha de servir d'exemple. Les distraccions seran mínimes, o no seran. La nostàlgia quedarà enrere, en el record, fins que no tornem a posar les mans sobre el teclat. La passió de la carn serà l'única via de sortida possible durant les nits perdudes que vindran. Perquè sempre vénen nits perdudes.

Lliure de càrrecs

Per a mi, avui comença oficialment el curs, la tornada a la normalitat acadèmica i laboral; tot i que ja fa setmanes que, extraoficialment, va començar. He estat els últims dies treballant de valent per no deixar-me perdre cap oportunitat, intentant-ho fer de la millor manera possible. Però avui torna la rutina, aquell navegar mig-perduda entre els textos de cada dia. Llegir, escriure, pensar... Les tres coses que sempre he pensat que se'm donaven millor i que, ara mateix, són les que em dedico a fer. Aviat s'acabaran aquests temps tranquils i arribarà l'inconegut. Per això més val que m'espavili a enllestir la feina (també de la millor manera possible), perquè no me n'hagi de penedir per sempre més.

Mil i una nits

El cap i el cos en efervescència. Aquells quatre mil·límetres de biaix, que semblen nous i potser no ho són. Els somnis, de trucades i de feines. La respiració forta i els canvis de posició. Els canvis de temperatura, també. Aigua, llum. Fer l'amor com a teràpia, perquè ens curi la passió. La porta, de vegades tancada i de vegades oberta. El tic-tac del rellotge ens recorda que el temps no s'atura. No voler-se moure, no voler comprendre la realitat.

Sisena planta

Deu ser traumatologia, no? Suposo, però abans era la cinquena. Potser ho han canviat. O potser no és traumatologia. [S'incorporen una zeladora i una infermera] És traumatologia, no? Sí. Però abans era a la cinquena, no? Sí. És que jo m'hi havia estat molt de temps. Però ja fa anys, no? Sí, gairebé vint. Ah, doncs fa cosa de cinc o sis anys ho van canviar.

Dualitat

Tenir dues cases comporta perdre la noció del temps. Resulta que avui ja és dia 20 i sembla que era ahir que, i que i que... Estar de vacances, a més a més, comporta perdre la noció dels dies de la setmana. Resulta que avui és (ja torna a ser) dimarts. Fa dies, concretament cinc, que tinc ganes d'escriure sobre una efemèride i el pas del temps, però no puc posar-m'hi perquè tinc la llibreta on normalment escric (sí, jo sóc de les que encara escriu amb paper i boli) dins d'alguna de les moltes caixes que hem fet pel trasllat, i ara mateix em sembla introbable. Haurà d'esperar, aquest text que vull fer; només em fa por que se me'n vagi el record.

No pot dir-se saudade

Estic sola enmig de tanta gent, fent una feina que no sé com m'ha sortit, ni per què m'ha sortit, ni si tinc ganes de fer. Però sí, la faig, perquè sempre està bé que et coneguin, que es vegi i que soni el teu nom. Em distrec amb facilitat, pel maldecap, pel soroll d'obres i per la pressió del temps. Sense motiu aparent, apareix el seu record i em quedo allà, refugiada en la melancolia. Vull desempallegar-me'n, però no puc, perquè m'agrada, i he d'aprofitar avui que m'agrada, perquè normalment em poso trista. Calcular mides i dies, pintar per ocultar els rastres del passat, el consol de saber que podíem haver estat feliços.

Tres llengües

La casa dels meus tios és l'única casa que conec que té sotano. Quan era petita confonia els sotanos amb les golfes, però ells ja m'entenien. També confonia la persiana amb la finestra, i el rovell amb la clara, i el no-sé-què amb el no-sé-quantos, sense que a hores d'ara encara me'n surti del tot. El meu pare és dislèxic i no sé si aquesta pot ser una conseqüència més de la fantàstica herència genètica que m'ha deixat (noti's la ironia). Ara mateix, però, els sotanos em fan pensar més en el garatge que no pas en cap altra cosa.

Recercar

La meva vida de formigueta a vegades em perd i a vegades em pot. Quan veig tants fils a seguir, sense tenir del tot clar quin és el meu, el que m'anirà millor, em poso a donar voltes sobre mi mateixa fins que quedo ben marejada. És en aquests moments quan necessito tornar a la cova, estar-m'hi una estona tranquil·la, i agafar forces per tornar a sortir a fora, a l'aventura de la recerca inacabable.

Quan llavors és ara i res

M'agradaria dir la pluja i la música, però us sorprendré si parlo de la terra entaforada entre els dits dels peus, de les llumetes de colors assaltant-me els ulls, dels fantasmes amagant-se darrere els núvols. Aquí no se senten les campanes, ni el soroll del curs del riu travessant els fonaments de la casa. Són dies de cordialitat i bons modals, d'estar sempre alerta perquè tot surti bé, perquè no poden haver-hi exabruptes. Són nits líquides, de xafogor enganxada a les pells i algun malson durant les poques hores de llit. Hem oblidat París i, al final, només ens quedarà el cul d'una copa de vi i el pòsit del cafè. El futur, a fora, ens espera.

Perfeccionismes

No puc treballar amb persones que tenen com a lema vital "tot es farà...", perquè encara que jo també sóc una mica així, m'agraden massa l'ordre i la polidesa. Sóc molt perfeccionista, i els que tenen aquesta manera d'anar pel món, penjim-penjam, em posen nerviosa. Quan estic nerviosa sóc molt seca, fins i tot puc arribar a ser desagradable, i llavors passa el que passa. Passa que necessito treballar amb gent competent, compromesa amb allò que fa, que els agradi la feina ben feta. No és cap tòpic catalanet, això; és una senzilla escala de valors personal.

Pressió atmosfèrica

Tinc post-it's escampats per tot arreu, amb notes que són més o menys importants. Treballo davant d'un ordinador, amb el correu electrònic sempre obert. No em dedico a cultivar gaire les meves relacions socials. Tinc alguns amics, però no gaires amigues. La cafeïna (i la teïna) i la nicotina són les meves amigues. Si considerem que l'amistat es dóna amb aquells que t'acompanyen sempre, fidelment, regularment, també puc considerar que la migranya és amiga meva. Així m'ho sembla, a mi, vaja... Vaig decidir portar-me bé amb ella a veure si d'aquesta manera podia mig controlar-la. A vegades me'n surto millor que d'altres. L'insomni i les altres patologies que comporta són un altre maldecap gros. La calor és un altre maldecap gros. (Els estius em començaran a agradar quan algú inventi el gelat d'enciam de l'hortet de cals meus pares.) Feina, coses a fer, mails pendents. Només vull trobar un lloc tranquil on ser feliç.

Kids, people, city

Va sonar una cançó d'aquell disc d'aquell grup, que m'agrada, però no és la meva preferida. Decidida, me'n vanar anar fins allà on era el dj a demanar-li, amb cara de bona nena. Em va dir que no, que només tenia temps de posar dos temes més i el del final de sessió, perquè ja tancaven el local, i que no podia repetir grup. No hi havia prou temps. Jo, potser perquè sabia que no quedava gaire temps, vaig aprofitar per fer tot allò que necessitava, encara que el dj no hagués volgut posar la meva cançó. Mai més no tornaré a tenir el tipet que tenia amb 21 anys.

Retrobament (II)

Compartim un secret: ens coneixem, fa molts anys que ens coneixem, encara que gairebé ningú no ens hagi vist mai junts. També feia molts anys que no ens veiem, però hi ha persones que són impossibles d'oblidar, per molts anys que passin. Compartim més d'un secret, i els secrets no poden explicar-se, perquè si s'expliquen deixen de ser secrets, i sempre està bé tenir-ne algun. Aquesta presència em va fer tornar a ell: des de la primera nit de la nostra història, feliç aniversari!, fins a l'última plana, aquell refugi en forma de comiat que, amb el temps, ha anat adquirint transcendència. Ningú no es salvarà: tots ens retrobarem a l'infern.

Constatació poètica

Avui he escrit un poema. Des del dia de Tots Sants de 2011, la mitjana de poemes que escric es troba a dos i mig l'any. Si se suposa que sóc poeta, com algú s'ha atrevit a dir alguna vegada, ho porto clar... Això no vol dir que no escrigui, no!, perquè escriure, el que és escriure, ja escric. Escric coses molt poètiques, molt líriques, però no són poemes, són altres coses. Bàsicament, escric coses, no poemes. Suposo que he deixat de veure el món fragmentàriament, i ara tot és molt més lineal. La vida és un artefacte, més gros o més petit en funció del moment.

Sofà, copa de vi i música, després de sopar.

Sempre ens quedarà aquella cançó de Nina Simone, aquell viatge a Perpinyà i aquella catifa vermellosa. Però la llum tènue converteix la nostra visió en un miratge, la imaginació plasmada en els nostres ulls. La finestra, el paisatge i els colors espurnejant. El fum, l'olor, la calor; és tot això el que ens fa companyia, el que ens descriu, el que som -encara que no ens agradi-.

La covardia de no saber què fer

Sóc aquí, encara. Allà mateix, encara. Després de tant de temps, qui ho hauria dit! Amb els ulls ben oberts i la nit ben fosca, estic paralitzada. Encara. Perquè encara no he aconseguit saltar-me les reserves que jo mateixa m'autoimposo, ni tampoc la responsabilitat immediata que comporta assolir la llibertat. És com si, en el fons, encara tingués por de la por. Por de tornar-me a trobar plorant sota un balcó d'un carrer moll del barri del Carme. Por d'arribar a casa i necessitar que algú m'abraci, només això: una abraçada, sense fer preguntes.

El bosc del follet

Feia molt de temps que no pensava en casa teva, que un dia també va ser casa meva, i que ara ja no és ni teva ni meva. Però ahir, tot d'una, enmig d'un concert, em va venir com un cop de vent fort. Els rajols de la cuina, amb el rellotge de paret i aquell davantal de la tieta. Els escalons de la terrassa on tantes vegades m'havia assegut a fumar. Les flors que vam trasplantar. Els colors de les parets. El fulletó d'aquella exposició que, finalment, no vam anar a veure junts, penjat al suro del passadís. Totes les bugades que havia estès, les que havia plegat i les que vaig retrobar. La tovallola rosa que em vas concedir, i les picabaralles entre rialles per apropiar-nos aquella altra, estampada, d'Ikea. Tots els canvis de lloc de mobles. La meva làmpada sobre el teu piano.

Contrastos

Mai no se m'han donat gaire bé les relacions socials. Són coses que em costen, sobretot al principi de conèixer algú: em costa molt. Però això és la teoria, esclar, perquè després veus que, en algun casos, les coses funcionen molt diferent. Un dia quedes per dinar amb una amiga, amb l'amiga més antiga que tens, a qui coneixes de tota la vida, i et trobes fent un paper que no entens i que no saps com interpretar. Tens la sensació de no tenir res a dir, de no saber què dir. I el que ella t'explica a tu no t'interessa gens ni mica. Però això no treu que, com que és l'amiga més antiga que tens, i no has deixat de mantenir-hi el contacte, perquè ella no permetria mai que perdéssiu el contacte, continua siguent la "teva amiga", encara que en el fons sàpigues que aquesta etiqueta no li escau gens. El mateix dia, més tard, al vespre, quedes amb un gairebé desconegut. Fa temps que us teniu vistos, però mai no havíeu conversat, fins fa poc. Quedes i la conversa és fluïda, interessant (sembla que per les dues parts) i gens incòmode. És sorprenent, tot plegat; com si les coses que no haurien d'encaixar ho fessin perfectament i de manera inexplicable.

Tot fa sentit

Era dissabte a la nit, i havia quedat amb els amics per anar a fer el toc. Aquell dia vaig conèixer la que llavors era la parella de J. L'endemà estava morta de son. No recordo el viatge d'anada, però sí que recordo el de tornada. Recordo el tros de camí fet amb quatre ulls clavats a la meva esquena. Recordo la sensació d'alleugeriment quan els quatre ulls van decidir esmunyir-se per un altre camí. Vaig anar a casa seva una estona, poca, el temps suficient per explicar que tot havia anat bé. Després de sortir de casa seva i abans d'arribar a casa meva, vaig parar-me en un lloc (desconegut per tothom) a fumar-me un cigarret. També vaig comptar síl·labes mètriques. Respirava i sospirava. Alguna cosa s'havia mogut. L'endemà estava mig nerviosa, mig il·lusionada. Hi havia una nova versió dels fets, però jo conservava l'original en una bossa de paper. Volia explicar-li a A. No ho vaig fer fins passats uns dies, quan tot havia començat a embolicar-se. No tenia ni idea d'on em ficava, però era el millor que em podia passar.

Estirar-se al llit i sentir caure la pluja

Segurament perquè estava cansada i no em trobava gaire bé em va encisar tant aquell moment. Llàstima que vaig adormir-me força ràpid i no vaig poder degustar llargament aquelles sensacions. Va valdre la pena igualment. Perquè, de vegades, el més important d'aquests moments màgics és adonar-se de la seva màgia en aquell mateix instant. Calma absoluta amb un diluvi al costat. Ben al contrari que la resta de moments, en què et sents com un núvol bombardejat per l'aigua que no pot fer altra cosa que deixar-la anar, mentre s'adona que tot el que l'envolta es troba en una quietud immensa, i no s'explica com és que és l'únic a qui li passen aquestes coses. És la dualitat de sempre: el caos i l'estabilitat, i no saber trobar mai el punt mig, i no saber si es vol trobar mai.

Ni tan precís com em pensava

Hi ha matins que et lleves i mentre puges la persiana l'única cosa que penses és en agafar el dia amb el puny tancat de la teva mà i esmicolar-lo fins que en surtin totes les engrunes d'entre els dits. Que s'acabés així: abaixant la persiana i tornant al llit a dormir. Però no. Et dutxes, et vesteixes, esmorzes i santornem-hi. Surts al carrer, fa sol, i penses en els amics i la gent que t'estimes i que t'estima. També hi ha motius per deixar viure aquest dia, penses. Però a mesura que avancen les hores, la sensació de desassossec torna en augment perquè et sents incapaç de posar per escrit allò que vols dir, allò que has de fer.

Sembla que tot s'ha mogut, i que tornarà a ser maig

Estirada, escoltant cançons massa escoltades, penso en els pitjors mesos que he passat mai, i en moltes de les coses típiques que això comporta: què estic fent amb la meva vida?, què vull fer amb la meva vida? I em poso trista perquè no em sé respondre, i em cansen les veus que no m'expliquen res. Visc com si em toquessin, però són braços imaginaris. Cada vegada tinc la pell més freda.

Confessions al capdavall del viatge

M'agrada, ho reconec. Les seves espatlles gairebé perfectes, les piguetes petites i ben repartides, aquell posat elegant que sembla fer-lo inaccessible. Però jo sé que no és veritat: sé que me'l puc endur en qualsevol moment a ran de mar. Sé que es va fondre quan va saber que jo havia triat aquell paisatge marítim i que la veïna havia triat aquell jardí, que eren els camins més difícils. Vam ser les més valentes, molt més que ell, que no està acostumat a trobar-se amb persones més agosarades. Sé que (em) recorda els ocells d'aquell vespre vora el mar. En la distància temporal, i tan poc física, encara sento el mateix pessigolleig nerviós que em recorre el cos i em fa brillar els ulls. Ara que ja som tan lluny, no em fa cap por reconèixer que, efectivament, em posa calenta.

Pesantor

Cada dia la mateixa comèdia, i cada dia estava una mica més capficada amb aquella molèstia que s'anava fent gran i gran. Vaig decidir tirar pel dret i posar punt i final de la manera més incisiva de què era capaç, però a l'hora de la veritat no m'hi vaig veure amb cor, per por que no solucionés res i el maldecap en qüestió encara anés a pitjor. Misteriosament, com per art de màgia, tot es va arreglar sense que jo hagués fet res. Ara no sé si lamentar-me per haver-me estat torturant a mi mateixa tant de temps o alegrar-me pel fet que, finalment, s'hagi solucionat. Sigui com sigui, esperem que duri!

A supposedly fun thing I'll never do again

De rebot, a través d'una innocent cerca digital d'informació, he descobert una noia, escriptora, joveníssima. Té una bellesa peculiar i enigmàtica. Sembla estar al dia de tot i li auguro un futur exitós. He sentit una mena d'enveja sorprenent al llegir-li coses que ha fet... Tot i que sóc molt dolenta a l'hora de fer comparacions (a més, ja fa temps que estic convençuda que la comparació és una operació sobrevalorada), penso en mi quan tenia la seva edat (quan dic que és joveníssima vull dir que és més jove que jo) i em plantejo si no vaig desaprofitar el temps i les oportunitats durant aquells anys en què vaig viure en la merda només perquè era calenteta i tova. O, al revés, també em pregunto si no és ella qui està dedicant massa esforços a convertir-se en una heroïna de la postmodernitat moderna -que ara està tan de moda a les grans ciutats-, quan potser, en el fons, el que destijaria és tenir una vida plàcida i tranquil·la.

Rellegeixo el que he escrit, recapitulo i penso. Encara que hagin desaparegut les bombes caòtiques de la meva vida, encara que m'hagi relaxat i encara que (per què no? reconeguem-ho!) m'hagi aburgesat, crec que hi ha coses que no poden canviar, perquè les persones no canvien. Sempre conservaré aquell punt de rebel·lió, de seducció per l'(auto)destrucció femenina, de melàngia, d'inconformisme, d'atracció per la mala vida. Són totes aquestes coses, entre d'altres, les que m'han dut fins aquí.

Estranyes coincidències

Surto de casa quan ja és fosc, passant pels carrers per on passo cada dia, però amb un mig-somriure nou. S'apodera de mi un sentiment fred, com el que vaig tenir un vespre d'ara fa quatre o cinc anys al mateix carreró, però això no m'impedeix continuar. Les ganes de fer que (ens) passin coses, el tenir uns dies mogudets, i el meu nou mig-somriure, que espero que duri, em fan continuar endavant. En aquell carreró s'hi han unit massa coses i, encara que sigui fosc, ara veig el camí molt més clar.

Antics records i noves tecnologies

Era dissabte -havent dinat- o diumenge al migdia -l'hora del vermut-: una estona morta d'un cap de setmana de tardor en què el poble on llavors (mig)vivia se'm tirava a sobre, pesant. Feia sol. Vaig sortir de casa, direcció al centre, amb l'excusa d'anar a una cafeteria tranquil·la per prendre alguna cosa calenta. En realitat, però, el que buscava era un moment d'intimitat per poder trucar-lo. Feia estona que pensava en ell, era el que em salvava d'aquella sensació d'ofec. No vaig adonar-me que, amb aquella trucada, ell va adonar-se que el necessitava.

Ahir vaig fer una cerca interna al gmail, perquè necessitava trobar un document que està entaforat en una de les carpetes digitals que hi tinc. Un dels resultats que va donar-me, que no era el que jo buscava, era un correu electrònic seu. No vaig poder evitar obrir-lo i llegir-lo, per una barreja de sorpresa i melancolia. Se'm van fer presents un munt de records. Quan em vaig adonar que ell s'havia adonat que el necessitava, vaig deixar de necessitar-lo, sense que ell se n'adonés, i va ser ell qui va començar a necessitar-me a mi, sense que cap dels dos ho desitgés.

Sobrenoms

Una vegada van explicar-me el videoclip d'una cançó d'un grup que no m'agrada gaire, que porta per títol un nom de dona, el nom de la prostituta que és la protagonista de la lletra de la cançó. M'ho van explicar perquè l'actriu que fa de prostituta al videoclip llueix unes sabates vermelles, i resulta que jo sempre he tingut una mena de fixació per les sabates vermelles. Però la noia en qüestió i jo tenim ben poques coses en comú, perquè jo sempre he associat les sabates vermelles a la ballaruga, encara que no utilitzi gairebé mai els meus dos únics parells de sabates vermelles per sortir a ballar. Bàsicament, perquè no surto gairebé mai a ballar.

Tot està connectat

Voldria parlar de la relació que hi ha entre dos edificis que formen les dues bandes del final d'un cul-de-sac, però ja vaig fer-ho. També hi ha els somnis, les relacions entre els somnis i entre les persones que somien. El record d'una trobada prèvia a un dinar (arròs a la cassola) i un regal d'aniversari que vaig acabar no fent. Abraçades llargues que m'omplen de coses que no sé descriure, i per això ni ho intento.

Cohesió de grup

Si miro enrere per fer un repàs del passat de la meva vida que sóc capaç de recordar, veig que sempre apareix la figura del cohesionador de grup. És a dir, aquella persona que fa que un grup de persones puguin establir-se conjuntament, sense la qual les diferències individuals serien insalvables. N'he conegut diversos, de cohesionadors de grup, perquè tots ens movem en cercles diferents en funció dels moments o de les circumstàncies personals. D'un temps ençà, però, aquestes figures han deixat de formar part de la meva quotidianitat. La meva vida social ha disminuït estrepitosament en els últims anys i les poques relacions que tinc no necessiten ponts de contacte entre altres persones, perquè aquestes altres persones no hi són, no existeixen. Tot i això, hi ha moments en què cauen patates calentes de vés a saber on, i adonar-te que no hi ha ningú que sigui capaç (o estigui disposat) de gestionar la situació és molt trist. Aquesta tristor em fa replantejar la situació, i concloc: si fa falta, ja me n'encarregaré jo!

Escoltar segons què em fa pensar en segons qui

No recordo la primera vegada que vaig entrar en aquell pis, ni tampoc l'última. Fa uns quants anys de tot això... Les habitacions eren grans, tot el pis era gran, i tenia molta llum. Em feia pensar en el pis d'una altra persona, tot i que no s'assemblaven, només perquè tenia ganes de pensar en aquella altra persona. Recordo moments que hi vaig viure: sopars (a la terrassa i a l'interior), rialles, jocs de cartes, llibres, música. Recordo tot això per culpa d'una cançó que he escoltat avui. Se m'ha acudit enviar un correu electrònic a J. per dir-li "al programa x de l'emissora y fan un especial sobre z i he pensat que potser t'agradaria escoltar-lo". Fa uns quants anys, hauria enviat aquest correu instintivament, però ara penso que és millor no fer-ho. Ja he intentat explicar en més d'una ocasió que la meva extrema racionalitat es deu a la meva extrema instintivitat. Resulta que ara l'amant i l'amiga comparteixen el mateix llit, i no seré jo qui destorbi la pau dels morts.

Quotidianitat

Al principi la llum era blanca, però vaig aconseguir transformar-la una mica en groga. Quant més groga, la llum, millor. Suposo que vaig acostumar-m'hi ràpidament, perquè no vaig notar el canvi, i agraeixo viure els canvis sense adonar-me'n. Però avui he notat un canvi, perquè tot ha tornat a la normalitat, a la realitat. Se m'han acabat les estones que podia dedicar-me a mi mateixa envoltada d'aquesta llum mig groga que vaig crear. Se m'ha fet molt curt. I tinc por que ara tornin els meus dits sense ungles i aquella barreja de cansament i nervis que arrossegava tot el dia. La planificació i la constància m'han de servir per poder organitzar-me i planificar quan puc deixar de ser constant i quan he de tornar-hi.

Farta

Així ha estat com he acabat l'any, ben tipa. I no només parlo de menjar, que també, perquè la família, com cada any, s'està encarregant de fer-me engreixar quant més millor. El nadal no se m'ha posat mai gens bé, però aquests quilos nous són el menys important. He acabat cansada, fartíssima, de la distància -gens física- que em separa de les persones, de la rutina del dia a dia que no m'aporta res de bo, d'haver deixat de fer coses que tenia ganes de fer, d'haver-me estat tantes vegades infidel a mi mateixa. No tinc propòsits d'any nou (bé, sí, el de cada any que sempre incompleixo, per això no compta), però he de mirar de fer alguna cosa perquè tot plegat s'arregli aviat. Ja no em queden refugis, i no em puc permetre una última explosió.