Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 d’octubre del 2009

Matxembrat de dos dies a València


Dimarts

Arribo al Lisboa, després de dinar, i sona A. M.: perfecte. Abans, quan era al metro, també l'estava escoltant, amb els meus flamants nous cascos.

Es tracta de recuperar llocs, aquesta és la idea. Crec que això només podia fer-ho si venia sola, si estava sola, sola del tot. Però també serà dur, suposo, perquè cada racó d'aquest barri em fa recordar massa coses.

Ja no sento l'A. M. ni la música que sona dins el Lisboa, perquè passen avions, i cotxes, i motos, i bicis. I València està en obres, sempre està en obres. O almenys jo la conec així.

Dues taules enllà hi ha una parella d'homes. No m'agraden, perquè n'hi ha un que no deixa de mirar-me. No sé si és perquè està encuriosit o perquè és un vell verd. Parlen castellà, i m'ha vingut un no-sé-què que són de Madrid. Només em mira perquè és un vell verd i jo una joveneta interessant. Perquè sí, perquè ho sóc.


Dimecres

Al Lisboa, altre cop, però no sona A. M. i no hi ha homes mirant-me. Ara és de nit, i el Barça juga la segona part. Voldria ser a Ca Revolta, fent una birra tranquil·lament i mirant xapes, pissarres i quadres. Però les coses no surten sempre com un vol i per una qüestió de minuts he tingut la sensació que em llevaven el lloc. Ara veig el cel, i la Llotja, i els camions d'escombraries recollint la merda que genera una ciutat que és un putiferi.

No hi ha prou llum taronja en aquestes nits finites. Ni prou llàgrimes que mullin els carrers per on trepitjo. Només bastides d'obres, a fora; i converses banals, dues taules enllà. Caçadors a la barra, que busquen preses i ni em veuen.

Els dies són durs quan les nits es fan llargues sense tu. Perquè no hi ets, perquè no em vols. Perquè la gent pensa en disfressar-se per Halloween, i jo en tu, i tu en ella, que a vegades sóc jo.

L'amor, suposo, en forma d'un noi i una noia que es petonejen i s'abraçen se'm planta al davant. Deixaré algun dia de ser espectador per passar a ser protagonista? Quin dia quedem per follar? Potser hauria de deixar de ser tan pragmàtica per passar a moure'm en un sentit més ideal.

La complicitat que s'estableix entre dues persones que comparteixen el mateix lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada