Cada vegada que la veig a la plaça, se'm dibuixa un somriure tonto a la cara. Però no sé mai què hi fa, ella, a la plaça. Quan juga el Barça, té excusa; però, i quan no juga?
Dissabte la tarda la vaig veure davant la casa d'en Lluís, poc abans que començés el partit del Barça, amb una antiga amiga comuna. Sé que no van anar a mirar el partit a casa en Lluís, perquè hi era jo, i no el vam mirar.
Quan vaig sortir, em vaig retrobar amb l'amiga, sola, sense ella, i no vam dir-nos res. Al cap d'una estona, vaig preguntar què havia fet el Barça a la senyora que em va vendre un grapat de mandarines. Resulta que havia guanyat. Ho vaig celebrar a casa (meva), sola, llegint Henry James i menjant mandarines.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada