Taula sense cadires

Fa un any va sorgir la idea de començar una correspondència artística. Vam concretar el projecte i els terminis d'entrega, però no la vam engegar mai. Fins fa poques setmanes. Em va venir i em va dir alguna cosa com: "Saps allò de l'altre dia? Doncs amb allò començarem la correspondència. Tens un mes per respondre'm". Hi he pensat una mica, però encara no m'he posat a treballar-hi. També vaig estar pensant quin era el millor lloc on col·locar el millor regal d'aniversari que em van fer. Tot d'una em va venir, "aquí, entre la porta i l'estanteria, està claríssim que ha d'anar aquí!". El problema era que ens faltava una taula, de dimensions reduïdes però suficients com per poder-hi encabir el regal, i a poder ser no gaire alta ni gaire ampla. Vam anar a veure l'expert de la família en aquestes coses, i ens va oferir dues opcions, però encara no m'he decidit. L'inconvenient de resoldre una qüestió és que, un cop ho fas, ja no pots tornar-hi a pensar, encara que allò més plaent potser sigui el procés de meditació a través del qual arribes al final.