Girona i jo

M'aturo al mig del pont només perquè sona aquella cançó i tinc ganes d'escoltar-la. Just a sota meu corre l'aigua, imparable. Aquest no és un dels ponts típics de la ciutat, i m'agrada perquè no has d'anar esquivant turistes i així guanyes sensació de solitud. Per aquí només hi passen, amunt i avall, gironins, com jo, que saben on van. Però jo no, jo estic perduda sense una direcció concreta. Miro a banda i banda com l'aigua baixa, sense parar. I després em fixo en aquell punt central, el pis on vivia quan el vaig conèixer. Això em fa pensar amb l'E. i la M., i que tot s'acaba, com deixa en X. i en S. no es volia creure. Continua sonant el “Love” de Nat Cole, i jo no puc fer res més que admetre que m'estimo aquesta ciutat; que em pertany, que sóc seva. Però llavors arribo a casa i em poso a escoltar música en francès, que seria, com si diguéssim, anar a veure l'amant.