El cant de les sirenes

No són les d'Odisseu, no. Són les de les ambulàncies que recorren la ciutat, que doten l'espai que transito de sonoritat desmesurada, que creen una simfonia maldestre que m'acompanya l'estat d'ànim malaltís. Aquest que porto a sobre i que em costa de definir, que em costa de detectar i que em costa d'arreglar. Són les que habiten el meu cervellet en els moments de dubte, de paràlisi, de dir "ja no puc més". No és cap melodia melodiosa que pugui atraure, perquè l'atracció de la vibració ja fa temps que s'ha extingit. Va morir la primera vegada que les va sentir.