Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

14 de desembre del 2015

L'últim pot de melmelada

La meva tia, abans de morir, va fer melmelada de prunes. De fet, va fer-la força dies abans d'anar a visitar-se a l'hospital, on van trobar-li un tumor cerebral molt avançat, del qual ella mai no va saber-ne res, per decisió familiar. Aquest tumor que ella no sabia que existia va impedir-li tornar mai més a casa: els metges van decidir ingressar-la i quan encara no s'havien complert dos mesos de la seva visita a l'hospital, la meva tia va morir. Però abans que passés tot això, la meva tia va fer melmelada de prunes. No solia posar-hi mai gaire sucre, i li va quedar força àcida. Tan àcida, de fet, que al meu tiu no li agradava (igual com les magranes del seu hort, que, encara ara, em costa -voluntària i involuntàriament- deixar d'anomenar "les magranes de la meva tia"). Per aquest motiu el meu tiu va decidir repartir els pots de melmelada entre alguns familiars avesats a la fruita àcida, com per exemple la meva mare i jo, que en som fanàtiques. Vaig obrir el primer pot que em va tocar sabent que allò seria irrepetible. Vaig gaudir extremadament, com amb el segon i el tercer. Ara només en queda un, l'últim, i no em veig capaç de trobar el moment de tenir prou valentia com per obrir-lo i acabar-me'l.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada