Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

7 d’abril del 2016

Present passat

Arribo Madrid i es posa a ploure. A fora l'estació no em ve a buscar ningú, només trobo un cel tapat, gris. Igual com els dies que vindran, suposo. Penso en l'última vegada que vaig ser aquí, per pura connexió de transports. D'Atocha a l'autobús, de l'autobús a Atocha. El destí era un altre, i feia una mica -només una mica- de més bon temps. Penso en la conversa telefònica que m'acompanyava mentre el tren es posava en marxa. Penso en tot això mentre sóc en un altre tren, lluny en l'espai i en el temps d'aquell últim, sense cap companyia a l'altre costat del telèfon. Tots els afores de totes les ciutats sempre m'han semblat tristos. Les formes geomètriques de la funcionalitat arquitectònica humana en contrast amb les formes harmòniques de la poca naturalesa salvatge que encara hi perviu. Es fa difícil determinar els límits de cada un dels diferents termes municipals. Jo, que tant adoro els límits perquè em permeten situar-me en l'espai i en el temps. Els límits, allò que marca si estàs travessant una frontera o no. Les limitacions, tot el que ens autoimposem per definir el contorn de la nostra pròpia forma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada