Dybbuk

Estic situada davant la realitat, davant la problemàtica de la identitat. Em puc veure reflectida en els comportaments aliens, que actuen com a miralls, com si fos una catarsi col·lectiva (que ho és). Penso en totes les possibilitats, en tots els mots, en tots els elements que entren en joc. I arribo a una conclusió anguniosa: tothom pot ser moltes coses al mateix temps, dins el mateix cos, al mateix espai. Però em nego a creure que siguem allò que fem mentre diem una frase i en diem una altra, quan escoltem els altres. És a dir: podem ser fràgils, perversos, sensibles, paranoics, curiosos, qualsevol cosa. Però no som aquests moviments espasmòdics, sense ritme ni sentit, que fem quan callem. Jo, almenys, no ho vull ser. Ni tampoc no crec que ho sigui.