Film star

Com en una pel·lícula romanticona de diumenge a la tarda, protagonitzada per la Meg Ryan i en Hugh Grant, per exemple.

"Hoy empieza todo..."

Tinc un dinar. Surto de la feina i vaig cap a casa: he de portar alguna cosa per menjar i a casa no hi tinc res. De camí, veig la solució en un establiment. Resulta que, a més a més, aquesta solució em dóna la resposta a una sèrie de preguntes que no m'havia volgut fer durant massa temps.

Canvis i novetats

Suposo que hauria de començar a desacostumar-me d'aquesta manera tan meva que tinc de respondre correus electrònics, on deixo fer (entre)veure que no està tot perdut. A tothom li agrada agradar; i flirtejar, en la majoria de casos, és el més divertit que pots fer amb algú.

Però penso en P., i em sap greu que el moment arribés abans que nosaltres. Penso en M., que seguirà despenjant-se de tant en tant. Penso en J. i en les estones i les energies perdudes. Penso en O. i en la facilitat de canviar d'actitud sense adonar-se ni del canvi ni de la facilitat. Penso en A. i em fa peneta recordar sense final aquell toc al vespre, aquell dinar al migdia i aquell cafè a la tarda.

La meva vida sentimental, durant aquest últim any i mig, ha estat un desastre. Ara només poden venir temps millors.

Sorpreses

A vegades només fa falta mentalitzar-se a consiència que una cosa no passarà, per trobar-te davant els morros allò que esperaves. Suposo que el dia que les coses deixin de sorprendre'm, també deixaran d'agradar-me.

Veus de nits

Fa un parell o tres de setmanes vaig escoltar l'A. per la ràdio. Fa pocs dies m'hi vaig trobar, inesperadament, l'Ester. Com s'ho ha fet per arribar on és, aconseguir enredar tothom i fer, exactament, el que li dóna la gana? No arribaré mai on ha arribat ella. Però mira, em consola pensar que sí que puc superar l'A. Jo també he fet programes de ràdio i, sincerament, tampoc té tant de mèrit.

Projectes de futur

Per què sóc incapç de dir les coses que he de dir a les persones a qui les he de dir i, en canvi, tinc aquesta facilitat per dir-les al primer que passa (en sentit metafòric, evidentment)?

Recordo haver compartit un moment fumador amb algú que m'estimo i estar contenta de parlar de banalitats quan, en realitat, hauria d'haver explicat que acabava de llegir un text que m'havia afectat tant que havia fugit d'on fos per anar-me'n a plorar a qualsevol racó.

Pensaments dispersos

Cada vegada em pregunto més sovint quin sentit té sortir de casa. Suposo que és perquè fa massa temps que no agafo el cotxe i condueixo a tota hòstia amb la música a tot drap. És increïble veure com han arribat a canviar les coses en un any... La veritat és que m'he aburgesat: ara ja només disfruto dels concerts si són sota cobert i amb seients. I, encara que no m'agradi, a vegades penso que estaria bé això de tenir parella; mínimament seriosa, mínimament estable.

Obres al carrer Condal

Què passaria si en algun dels meus viatges a la ciutat que m'està fent superar la por de la por ens trobéssim? En alguna parada de metro, en algun carreró del Gòtic... Què passaria, després de tants mesos sense veure'ns, després que tot s'acabés com el rosari de l'aurora? M'imagino la teva cara: barreja d'alegria i tensió; amb una mirada que em diria "estàs guapíssima", amb aquell accent a la i tan teu.

Res, no passaria res. Passaria que jo faria veure que no et veig; i si m'aturessis, et diria que no esperava trobar-te i que tinc pressa o que he quedat o qualsevol altra excusa que (segurament) seria mentida.