Això és la crònica d'un dia especial, que sense esperar-ho va acabar essent un dia especial. Va ser inesperadament especial perquè comptava passar el matí a casa, sola. Però no: va trucar-me tres vegades perquè volia fer alguna cosa amb mi. Es va presentar a casa al cap de mitja hora amb el regal: fantàstic! Com que havia quedat per dinar lluny del centre, vam decidir anar a fer un cafè en l'únic paratge selvàtic de la ciutat, amb sense miau. L'escalfor d'aquests dies de tardor, amb bona companyia, és tot un plaer pels sentits.
Deprés, dinar vegetarià amb amic. Més regals: un, encertadíssim; l'altre, repetit. No podem fer-ho mai del tot bé, amb aquest amic, sempre ha de faltar alguna cosa. És el que ens fa especials: molt més que amics i molt menys que parella, som. Unes hores, amb cafè i trobada inesperada inclosa, especialment agradables i còmodes.
Tarda d'exposicions pre-inaugurades, que queden pendents per algun altre vespre de tardor. Un berenar com els d'abans, com quan érem petits, que et fan quedar amb la boca bruta i tothom riu perquè portes una taca de xocolata a la barbeta. Especialment carinyós, m'agrades.
El vespre al bar, amb els amics. Amb uns amics que ho són, que hi són, però que no hi acaben de ser del tot. Uns amics maquíssims, que fan un regal maquíssim, que em fa emocionar com si mai abans hagués vist res semblant. Sou tots maquíssims, 's people.
El sopar romàntic no podia faltar. Te'm presentes amb les teves millors gales: jaqueta elegant, jersei de ratlles com les que m'agraden i que deixa veure la camisa negra, llisa, de sota. Guapíssim. Amb les sabates de mudar, que si fossin vermelles serien ideals per anar a ballar. Però no ho podem fer, no ho puc fer (encara), i només anem a prendre alguna cosa calenta, còmodament asseguts, abans d'anar a casa, a dormir.
L'última abraçada, els últims moments d'un dia per recordar. Sola, però no tant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada