Ja fa dos anys que visc sola. Sempre he dit que anar a viure sola és el millor que he fet a la vida. Al principi hi passava poc temps, a casa. Tenia la sensació que les meves flors i el deshumidificador em feien companyia, tota la companyia que necessitava. Vaig tardar un parell de mesos a portar-hi el primer home, un vell conegut, una nit fugaç. No n'hi ha hagut gaires, d'homes, només tres o quatre, amb diverses –i algunes recurrents– repeticions.
Ara hi passo més temps, a casa. La meva rutina quotidiana s'ha tornat més estable, i també més avorrida. La fred m'ha matat les flors i el deshumidificador fa un soroll horrorós. Però la idea d'un trasllat (volgut o no) se'm fa una muntanya, i em provoca una fiblada a l’estómac, com la d'un nus estrenyent-se.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada