Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

29 de desembre del 2009

La jerarquia d'una il·lusió

Un dia va venir l'Ester i us va enredar a tots. Clar que sí!, això només ho podia fer una dona. En Marc, un dels que va enredar, també va enredar la Sílvia, que va estar encantada de la vida de deixar-se enredar. Com que volia fer-s'ho seu, també va enredar l'Anna. En Marc ho va acceptar (és incapaç de dir que no a la Sílvia), i l'Ester i els altres ho van haver de fer perquè en Marc ja ho havia fet.

Jo em moro de ganes de deixar-me enredar, i no pas perquè vulgui fer-m'ho meu. Però sé del cert que xocaria amb la Sílvia (o ens acabaríem portant massa bé).

28 de desembre del 2009

Llocs

Ara necessito una casa, una casa que no sigui la meva, aquesta que tant m'estimo, on no sàpiga on ho trobaré tot, fins i tot allò recònditament amagat. Necessito una música que no hagi sentit mai, que com a molt em recordi algun piano vell. Necessito una ciutat gran, o diferent -no ho sé-, on no es conegui tothom, on en els bars no es parli de qui s'ha ficat al llit amb qui. Necessito que aquests dies passin ràpid, que les idees que tinc al cap es posin a lloc i, si pot ser, sense perdre aquest somriure (no fingit).

23 de desembre del 2009

El partit

Cada vegada que la veig a la plaça, se'm dibuixa un somriure tonto a la cara. Però no sé mai què hi fa, ella, a la plaça. Quan juga el Barça, té excusa; però, i quan no juga?

Dissabte la tarda la vaig veure davant la casa d'en Lluís, poc abans que començés el partit del Barça, amb una antiga amiga comuna. Sé que no van anar a mirar el partit a casa en Lluís, perquè hi era jo, i no el vam mirar.

Quan vaig sortir, em vaig retrobar amb l'amiga, sola, sense ella, i no vam dir-nos res. Al cap d'una estona, vaig preguntar què havia fet el Barça a la senyora que em va vendre un grapat de mandarines. Resulta que havia guanyat. Ho vaig celebrar a casa (meva), sola, llegint Henry James i menjant mandarines.

22 de desembre del 2009

Ponts i camins

Ha començat el temps aquell on em perdo; aquell on, en lloc d'aprofitar i fer les coses que he de fer, em passen les hores sense saber com. Sortir de casa i anar on? Encara tinc la meva ruta triangular, però una de les puntes és a punt d'esfumar-se. No m'agradaria que el centre del triangle (l'actual centre) acabés essent una de les puntes. He de començar a pensar on reestablir aquesta punta. Potser estaria bé que fos a l'altra banda del riu. (Però lluny, lluny del riu.)

17 de desembre del 2009

Delícia Malícia

Ara seré dolenta i amagaré un article fins no sé quan, només perquè parlem una estona i anem a fer un cafè (encara em deus un esmorzar... excusa perfecte). Tot anirà bé, només hem de calcular estratègicament les bones noves, amb picardia.

12 de desembre del 2009

Allò que mai no et diré

Quan ja no esperes que res canviï, quan ja no depens de ningú, llavors és quan sense buscar-ho et fan saber que ets important i t'adones que els petits granets de sorra també poden acabar fent un turonet, i qui sap si un dia una muntanya.

En algun lloc de casa hi guardo una llibreta plena de compromisos i desitjos que no penso complir mai.

10 de desembre del 2009

Preguntes i respostes

A vegades és millor no escriure, deixar de pensar en les coses que passen i anar a casa a fer el sopar i a dormir. El mòbil no té bateria i segurament és millor així.

3 de desembre del 2009

Like the rainbow

Perquè imaginar és gratis (de moment; tot arribarà, però) ens penso en una festa divendres, un cine dissabte i un concert diumenge. Dilluns, mig aquí i mig allà. Dimarts, a casa teva, o meva -és igual-, tancats tot el dia.

Tu m'ho dius i jo m'ho crec. Els dos sabem que és mentida.