Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

22 de juny del 2015

BSO

No és la primera vegada que dic, ni que escric, que TNR és un dels grups que ha posat banda sonora a la meva vida. Si més no, a determinades èpoques -i no pas poques ni curtes- de la meva vida. Recordo que ara fa anys, enmig d'un concert al Cruïlla (quan el Cruïlla era un festival maresmenc com un altre, i no això en què s'ha convertit ara) vaig tenir una mena d'epifania: la revelació d'un fantasma que se'm presentava ben a prop, amb tota la seva fisonomia. Aquest dissabte em va passar una mica el mateix. Però no només se'm va aparèixer un fantasma al davant, netament i nítidament, sinó que també podia notar la seva olor, el seu tacte, el seu to de veu. Des de llavors estic esperant que Ramon Rodríguez escrigui la lletra de la cançó sobre aquest episodi.

15 de juny del 2015

La matinada clara

La primera nit sense dormir que vaig compartir amb ell, vaig dir-li: "Si demà no haguessis d'agafar un avió a les set del matí, ara et proposaria d'anar a Cadaqués a veure com surt el sol". Il·lusa, em pensava que encara hi hauria un endemà. Però era massa tard: no hauríem arribat a temps de veure sortir el sol ni hauria arribat a temps a l'aeroport. Era un viatge perdut. Tot i que ho sabia, tot i que ho sabíem, teníem ganes de fer-lo igualment. Però no. Ell va marxar a casa seva a contestar correus i acabar de preparar la maleta. Jo vaig marxar a casa meva a dormir fins al migdia. Aquell endemà no va existir mai, era avui, igual com cada dia que passa.

10 de juny del 2015

La llum al final del túnel

Tot allò que té un inici ha d'acabar en algun o altre moment. Podríem dir que la meva aventura va començar ara fa gairebé cinc anys. N'han passat moltes, de coses, en tot aquest temps. I precisament perquè ara estic a punt d'arribar al final, igual com la rosa és a punt de marcir-se, em sento més perduda que mai, però, alhora, estic contenta. Tot final és un renaixement, i tot naixement implica necessàriament una mort. Aquest és el cercle, aquest és el cicle. Hem de deixar que flueixi, que s'esdevingui líquidament.

1 de juny del 2015

Concloure

No sé si puc afegir gaire res més després de tot el que ha passat. Tot em queda lluny i ara em preocupen altres coses. Ara preval la carn meva, no la dels altres. I això és egoista en tots els sentits. Em fan mal els ulls i les cames no deixen de fer-me xup-xup. Ara és aquell moment de "quan tingui temps", però no en vull més, de temps. Vull que tot passi ràpid. Tothom sap que el final és la mort, menys ella, la dama d'ulls oberts. Saber-ho no ens fa més llestos si el que dóna la felicitat és la ignorància.