Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 de gener del 2013

Tot està connectat

Voldria parlar de la relació que hi ha entre dos edificis que formen les dues bandes del final d'un cul-de-sac, però ja vaig fer-ho. També hi ha els somnis, les relacions entre els somnis i entre les persones que somien. El record d'una trobada prèvia a un dinar (arròs a la cassola) i un regal d'aniversari que vaig acabar no fent. Abraçades llargues que m'omplen de coses que no sé descriure, i per això ni ho intento.

21 de gener del 2013

Cohesió de grup

Si miro enrere per fer un repàs del passat de la meva vida que sóc capaç de recordar, veig que sempre apareix la figura del cohesionador de grup. És a dir, aquella persona que fa que un grup de persones puguin establir-se conjuntament, sense la qual les diferències individuals serien insalvables. N'he conegut diversos, de cohesionadors de grup, perquè tots ens movem en cercles diferents en funció dels moments o de les circumstàncies personals. D'un temps ençà, però, aquestes figures han deixat de formar part de la meva quotidianitat. La meva vida social ha disminuït estrepitosament en els últims anys i les poques relacions que tinc no necessiten ponts de contacte entre altres persones, perquè aquestes altres persones no hi són, no existeixen. Tot i això, hi ha moments en què cauen patates calentes de vés a saber on, i adonar-te que no hi ha ningú que sigui capaç (o estigui disposat) de gestionar la situació és molt trist. Aquesta tristor em fa replantejar la situació, i concloc: si fa falta, ja me n'encarregaré jo!

9 de gener del 2013

Escoltar segons què em fa pensar en segons qui

No recordo la primera vegada que vaig entrar en aquell pis, ni tampoc l'última. Fa uns quants anys de tot això... Les habitacions eren grans, tot el pis era gran, i tenia molta llum. Em feia pensar en el pis d'una altra persona, tot i que no s'assemblaven, només perquè tenia ganes de pensar en aquella altra persona. Recordo moments que hi vaig viure: sopars (a la terrassa i a l'interior), rialles, jocs de cartes, llibres, música. Recordo tot això per culpa d'una cançó que he escoltat avui. Se m'ha acudit enviar un correu electrònic a J. per dir-li "al programa x de l'emissora y fan un especial sobre z i he pensat que potser t'agradaria escoltar-lo". Fa uns quants anys, hauria enviat aquest correu instintivament, però ara penso que és millor no fer-ho. Ja he intentat explicar en més d'una ocasió que la meva extrema racionalitat es deu a la meva extrema instintivitat. Resulta que ara l'amant i l'amiga comparteixen el mateix llit, i no seré jo qui destorbi la pau dels morts.

7 de gener del 2013

Quotidianitat

Al principi la llum era blanca, però vaig aconseguir transformar-la una mica en groga. Quant més groga, la llum, millor. Suposo que vaig acostumar-m'hi ràpidament, perquè no vaig notar el canvi, i agraeixo viure els canvis sense adonar-me'n. Però avui he notat un canvi, perquè tot ha tornat a la normalitat, a la realitat. Se m'han acabat les estones que podia dedicar-me a mi mateixa envoltada d'aquesta llum mig groga que vaig crear. Se m'ha fet molt curt. I tinc por que ara tornin els meus dits sense ungles i aquella barreja de cansament i nervis que arrossegava tot el dia. La planificació i la constància m'han de servir per poder organitzar-me i planificar quan puc deixar de ser constant i quan he de tornar-hi.

2 de gener del 2013

Farta

Així ha estat com he acabat l'any, ben tipa. I no només parlo de menjar, que també, perquè la família, com cada any, s'està encarregant de fer-me engreixar quant més millor. El nadal no se m'ha posat mai gens bé, però aquests quilos nous són el menys important. He acabat cansada, fartíssima, de la distància -gens física- que em separa de les persones, de la rutina del dia a dia que no m'aporta res de bo, d'haver deixat de fer coses que tenia ganes de fer, d'haver-me estat tantes vegades infidel a mi mateixa. No tinc propòsits d'any nou (bé, sí, el de cada any que sempre incompleixo, per això no compta), però he de mirar de fer alguna cosa perquè tot plegat s'arregli aviat. Ja no em queden refugis, i no em puc permetre una última explosió.