Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 d’octubre del 2011

Vint-i-cinc minuts al telèfon

Hi ha trucades que és millor pensar dues vegades si val la pena fer-les. Potser perquè ja és tardor i tot em sembla diferent. Els colors de la tardor em queden bé. Això em fa caminar pel món amb pas més ferm, més segur. Ja no tinc por de la por i estic farta de tanta tonteria... Vull un home com cal, que m'entengui, que m'agradi i a qui agradi. Un músic, per exemple, que porti camises de quadres i barba. Amb qui fer l'amor desbordadament cada nit; amb qui veure com s'amunteguen les fulles seques a la terrassa de casa nostra, que encara no tenim.

21 d’octubre del 2011

Més de mil dies

Avui commemoro dues efemèrides. L'una m'estarà perseguint tot el dia; per això vull parlar de l'altra, més íntima, més personal... Avui fa tres anys que ens vam conèixer. Ens vam conèixer la nit del dia del meu aniversari (pot haver-hi alguna prova més inequívoca que aquesta per confirmar que les casualitats no existeixen?). No vam dormir, aquella nit, i tampoc no vam dormir gairebé cap de les nits següents, de les nits d'aquella setmana que vam passar junts. Vam recórrer la ciutat agafats de la mà, intentant resguardar-nos de la pluja sota els balcons, parlàvem de poesia entre cafè i cafè, a vegades ens miràvem sense dir-nos res. Hi ha imatges i paraules que, per molts anys que passin, la memòria no podrà oblidar.

10 d’octubre del 2011

Retrobament

Ens vam asseure a fer un cafè, com dues persones adultes, després de més de dos anys. Jo hi anava amb la idea que ens passaríem tota l'estona plorant i abraçant-nos, però no va ser així. Només se'ns van humitejar els ulls un parell de vegades a cadascuna, però no va arribar a caure cap llàgrima. Crec que és millor així. Vam parlar de tot i de res, que vol dir d'ell, de nosaltres i dels altres. Es notava que ha passat el temps, que les coses han canviat molt, i hi havia moments en què semblava que no sabíem què dir-nos. Però segurament també es tractava d'això: de tornar a compartir algun silenci i que no calgués dir-nos res més, o no trobar les paraules per dir allò que l'altra ja intuïa. Va ser una trobada catàrtica i necessària. I ho vaig veure clar: no tinc per què amagar-me de res.

3 d’octubre del 2011

El poeta de la intimitat del silenci

Una de les persones que ha estat, recurrentment, motiu literari d'aquest bloc va morir dijous passat. En la majoria d'escrits (el podeu trobar aquí, aquí, aquí, aquí i, en part, també aquí) no en dono una imatge gaire positiva, per aquelles coses del "Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris. Nescio, sed fieri sentio et excrucior". Perquè és de justícia, perquè s'ho mereix i perquè en tinc ganes, diré: que ha mort un bon poeta i una millor persona, que ha estat una de les persones més importants de la meva vida, que la vida no és justa i que jo no l'entenc, que no oblido els moments (bons i dolents) que vam viure junts i que, reproduint una frase que ell mateix va escriure'm un cinc de gener, "La felicitat també és per a nosaltres".