Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 d’octubre del 2014

Serà com un estiu...

...diu la senyora després de pujar l'últim escaló i travessar la porta que la condueix a dalt de tot del terrat. Quan la sento, inconscientment, repeteixo en veu alta la seva frase. "Serà com un estiu". Em fa pensar en l'última cançó del disc -de l'únic disc- d'ü_ma, i projecto la visió d'aquell estiu imaginat que encara està per venir, amb més carn, amb més escalfor. A mesura que va passant el temps, es va confirmant la profecia de la senyora: és com un estiu, com l'estiu que madura els fruits en el seu punt just; com l'estiu de suors i mosques a parts iguals; com l'estiu clar que em suggereixen els "dos dies més de sud", fragment de vers i títol de poemari en el què hi cap tot. (Tot allò que no tenim.)

24 d’octubre del 2014

Clocks

Jo i els meus sorollets anem fent via, per avingudes de tardor. Cada vegada em preocupo menys per intentar desxifrar de quina mena de soroll es tracta, però suposo que cada vegada s'assemblen més al de les busques dels rellotges: clock - clock. O potser són com passos de peus que caminen sobre fulles seques. L'objectiu és clar: arribar a la priorització, és a dir: arribar a la relativització. Ara només cal trobar la drecera que ens hi porti.

10 d’octubre del 2014

Des-temps

Ha passat un altre aniversari sense commemoració escrita, ni planejada, ni tan sols recordada. Suposo que això és el millor que podia passar: que, amb el temps, les coses es posessin al lloc que els correspon. Que ja no hagi de pensar en el que va passar en les dates assenyalades i pugui fer-ho quan vull, o quan em surt, o quan toca. Perquè sempre pesen més les primeres vegades, encara que la vida sigui un maleït cicle que no sembla voler-se aturar mai.

7 d’octubre del 2014

Girona i jo

M'aturo al mig del pont només perquè sona aquella cançó i tinc ganes d'escoltar-la. Just a sota meu corre l'aigua, imparable. Aquest no és un dels ponts típics de la ciutat, i m'agrada perquè no has d'anar esquivant turistes i així guanyes sensació de solitud. Per aquí només hi passen, amunt i avall, gironins, com jo, que saben on van. Però jo no, jo estic perduda sense una direcció concreta. Miro a banda i banda com l'aigua baixa, sense parar. I després em fixo en aquell punt central, el pis on vivia quan el vaig conèixer. Això em fa pensar amb l'E. i la M., i que tot s'acaba, com deixa en X. i en S. no es volia creure. Continua sonant el “Love” de Nat Cole, i jo no puc fer res més que admetre que m'estimo aquesta ciutat; que em pertany, que sóc seva. Però llavors arribo a casa i em poso a escoltar música en francès, que seria, com si diguéssim, anar a veure l'amant.