Saber o no saber

Hi ha moltes coses que no sé. Només en sé unes quantes, i la majoria són poc importants, molt poc. Amb tu, però, no ho sé mai. No sé mai res. No sé mai si sóc jo la que s'equivoca, o ets tu. No sé mai quan l'encertes, o quan l'encerto, ni quan no. Hauríem d'haver nascut amb un manual d'instruccions, tant tu com jo, i pel bé dels dos.

Ficció?

Hi ha qui es refugia en Baudelaire. Jo ho faig en Palau. Visc en un món de ficcions, de realitats ficcionalitzades: en llibres, música i imatges. Hi ha coses incommensurables: l'art i el meu fons. (És meu, però no ho digueu a ningú; encara menys a la Marta.) Aviat arribarà el temps lliure, allà on em perdré -altra vegada- i no sabré què fer.

Dubtes dels temps que corren

Ets gai o ets guai? Ho dic perquè si és el segon (i no perquè sigui el segon, sinó perquè no és el primer) encara podríem mirar de fer alguna cosa.

Vespre de novembre

A fora hi fa fred. Arribar a casa i despullar-se és sensacional. Caminar descalça sobre el parquet. Les cames són suaus, però ha sortit un petit granet a la cuixa. Com seria passar un cap de setmana amb ell, tancats a casa? I amb ell? I amb ell? I amb ella? Aquesta nostàlgia eufòrica és increïble. I l'hora de vestir-se no arriba.

Ella

La noto; del front fins als pòmuls. Aviat farà el mateix recorregut que una llàgrima al caure.

Hipoteticisme

Finalment la jornada s'acaba. Per fi. De camí a casa, et pares a comprar un kebab, perquè estàs feta pols, no et veus amb cor de posar-te a cuinar i t'han donat aquesta bona idea. Només penses en arribar, dutxar-te i escarxofar-te a qualsevol lloc -sigui sofà, llit o cadira. Però el buit t'omple al girar la clau. Voldries no saber què és la migranya. Intentes recordar alguna cosa agradable, com aquell correu que t'han escrit des de lluny i on t'acabaven enviant una forta abraçada. Només et fa somriure una mica. A Banyoles, tots són pops. A Girona, tots digitals.

Homenatge

Ets benvolgut, i ho saps, perquè et vull bé. Et vull, a vegades, massa. Companyia en nits fredes, llocs enemics i boires espesses. Tot i anar-te'n, sé que hi ets, sempre hi ets; llavors se m'entrecreuen pensaments. Som còmplices de secrets dits a massa veus.

Quan et passen coses que no reconeixes

Tinc feina, però perdo el temps buscant noies que tenen claus que obren vells mons. Ja em va bé ocupar el cap amb aquestes banalitats; tinc por d'enamorar-me. La gent no sap valorar les coses petites i boniques que passen al seu voltant. Regalo, perquè sí, perquè em ve de gust i en tinc ganes, el que no van saber donar-me, i ni tan sols es dignen a donar-me les gràcies. I avui, que estic esplèndidament guapa perquè els cabells han decidit fer-me cas, la causalitat no m'acompanya. (Per deu minuts, també.) Ets un cretí, i jo només un granet de sorra que no sap com bellugar-se entre les aigües. No entenc aquesta mena de manera de funcionar que té la gent. No entenc com pot costar tant tenir una mica d'empatia cap als altres.

Mentida: Sí que ho entenc.

Veritat: I would prefer not to.

El secret

Sempre hi ha més d'un tu, aquesta és la qüestió. Potser un dia d'aquests ens trobarem agafant-nos les mans enmig de la boira, i no sabrem ni com ens ho hem fet.