Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 d’agost del 2010

Ni ella ni la Plaça

No vull més imprevistos, ni trobades inesperades, ni coses que surten malament. Ja me n'estic atipant, de començar les setmanes amb dillunsos com els que em toquen últimament. Vull dies normals i tranquils, i crec que no és pas demanar massa.

21 d’agost del 2010

Més somnis

L'altre dia vaig somiar amb en Jaume. Anava en bici (cosa estranya) i l'acompanyaven la seva hipotètica dona i els seus dos hipotètics fills petits. En bici, també. Semblaven ben bé una família feliç. Ell(s) no em veia; i millor, perquè vaig quedar molt parada. Però encara més parada vaig quedar-me al despertar i pensar en el que havia somiat. Si d'aquí poc somio amb algun altre dels seus amics, crec que començarà a ser preocupant, tot plegat.

18 d’agost del 2010

Tic Tac

Avui val més que no digui res; els disbarats podrien arribar a extrems inimaginables. El temps (i J.S. Bach) ho posa tot a lloc: que sigui setembre, octubre o gener. La llar familiar pot ser un bon refugi per evitar espatllar-ho tot encara una mica més.

14 d’agost del 2010

Retorn conegut

Feia molt que no veia en Jep, més d'un any potser. Hem creuat quatre mots, només, perquè ell estava treballant. M'ha semblat molt maco, tan maco com sempre. L'Àlex sempre m’ho deia: “És bon tiu, en Jep; tracta'l bé. I a més a més és músic... Ja fa per a tu!”.

Pocs dies després d'aquell vespre que vam quedar per fer el toc, quan semblava que podíem entendre'ns, que buscàvem coses semblants, jo vaig marxar a passar una setmana fora amb unes amigues. Vaig passar una setmana a l'única ciutat on pots canviar la vida d'un poeta, que acabes de conèixer, a altes hores de la matinada.

Sempre el mateix: músics, poetes i filòsofs. La millor opció semblava el poeta, i el músic es va esfumar. I sobre el filòsof, val més no dir-ne res.

12 d’agost del 2010

De somnis

He tingut un somni molt estrany. He somniat amb en Joan, coincidíem (o hi anàvem junts, no ho sé) uns dies a València. Ell, tot i ser fill del mateix poble que jo, també coneix bé aquest ciutat. Era una estada estranya: els llocs importants per ell i els llocs importants per mi no eren els mateixos, però tots dos els coneixíem.

Hem tornat en el seu cotxe (en el somni era un cotxe diferent al que té en realitat; ho sé perquè m’hi ha dut un parell de vegades). M’ha semblat un viatge rapidíssim, qüestió de deu minuts o un quart, mitja hora com a molt. Ja se sap, però, que la percepció temporal en els somnis no és massa fiable.

Quan passàvem per la plaça on hi ha el mercat, hem vist l’Albert treballant de cambrer en una terrassa: m’ha semblat extraordinàriament guapo, molt més del que ho és en realitat. Era fosc, vespre o nit (no sabria dir quina hora). Llavors, en un semàfor de l’avinguda del conqueridor, hem trobat la L. i una de les seves amigues. Hem estat parlant una estona, sobretot en Joan amb la L. Ella se li ha ofert, sense embuts, pim-pam, sexualment. En Joan l’ha rebutjat. Amb la mirada, intentava dir-me alguna cosa: ho havia fet per la M. o per mi. Jo m’he acomiadat discretament de tots tres, però en realitat només he girat la cantonada i m’he quedat mirant-los, espiant-los, mig amagada. He sentit que la L. li deia a en Joan que, ja que no es ficaven al llit, almenys que deixés fer-li una fel·lació. Ell ha acceptat. Jo, incrèdula, m’he amagat darrere la cantonada. Quan he tornat a treure el cap els he vist tots tres dins un caixer: en Joan, dret, d’esquenes a mi; la L., ajaguda, al seu davant; i l’amiga en un racó, esperant que passi el temps.

11 d’agost del 2010

Ella i la Plaça

L’he vist en una plaça, però en una altra, no a la Plaça on la veia sempre. Aquell somriure tonto que se’m dibuixava a la cara quan la trobava m’ha anat passant. Ara ja no em preocupo per saber què hi fa a la Plaça (o on sigui) quan no juga el Barça, o per saber qui és que l’acompanya. He de reconèixer, però, que m’ha sobtat trobar-la en una plaça diferent; no perquè sigui exòtica –de fet, no és massa lluny de la Plaça– sinó més aviat perquè no acostuma a ser fora tan tard. Espero que estigui bé, sigui el que sigui que faci.

3 d’agost del 2010

La ciutat petita (o el poble gran)

Tot i viure al segle XXI, a l’any 2010, encara hi ha petits reductes on les coses continuen fent-se com s’han fet tota la vida. Si es vol estar ben informat de les últimes novetats, només cal anar a mercat el dia de mercat setmanal, i esperar trobar-se casualment (és un dir) algun amic, veí o conegut. Va rodat: es comença parlant del temps, de l’últim fitxatge del Barça, o de la pujada de l’iva, i com que una cosa porta a l’altra, tard o d’hora sempre t’acaben explicant l’última tafaneria.

A vegades, però, l’informador no sap el grau d’importància que aquella notícia té per a l’informat. En cas que sigui així, en cas que la notícia sigui una autèntica bomba per a l’informat, aquest té el deure moral -no escrit- d’anar corrents a explicar-ho a la gent del seu entorn més pròxim, que segurament tindran tant d’interès per la notícia com ell.

I així, com aquell que no vol, un dia et trobes algú que fa anys que no veus i et pregunta: “Què n’és de tu? Què fas? On vius?” “A Girona.” “Ah, Girona... Aquell poble que es creu ciutat que té bars on no es fa altra cosa que parlar de qui s’ha ficat al llit amb qui, no?” “Mh... Sí, més o menys.”