Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 de desembre del 2011

Mossegar-se les dents

Vaig dormir sola, en un llit petit, com si fos un mort. Em vaig llevar de la mateixa manera en què recordava haver-me quedat adormida, sota dos nòrdics gruixuts que pesaven massa. Feia fred, era la nit de nadal, i no tenia cap estufeta ni ningú al costat que em donés una mica d'escalfor amb quatre carícies. L'endemà vaig esmorzar el que esmorzo cada dia, perquè ja fa temps vaig desterrar la tradició d'esmorzar, el dia de nadal, xocolata desfeta amb neules. Però amb això no en vaig fer prou per evitar marxar d'aquella casa amb la feixuga sensació amb què vaig acabar marxant. El buit, una responsabilitat no buscada, el deure del retorn, la felicitat en els ulls dels altres.

22 de desembre del 2011

Viduïtat

Em sento vídua. És la millor, la més clara i la més descriptiva manera que tinc de definir com em sento després de la mort del poeta. No vull dir immediatament després de la mort del poeta, vull dir després d'assumir en el meu interior la seva mort. He tardat gairebé tres mesos a fer-lo morir completament de dins meu, però ara sí, ara puc dir que ha mort, ara puc dir que he assumit que ha mort.

Sóc vídua. No sóc vídua en un sentit personal (o sentimental o emocional), perquè la nostra història feia temps que havia acabat i jo sempre havia actuat lliurement, sense pensar massa en com podia afectar-li el que feia. Però sí que sóc vídua en un sentit poètic (o metafòric o literari), perquè la nostra història va quedat plasmada per la posteritat en una obra i, ara, el meu jo literari que allà va ser-hi reflectit, és vídua.

Fa dies vaig dir que pensava deixar d'escriure sobre la mort. No sé per què, però ahir vaig pensar en tot això i no puc -ni vull- deixar de dir-ho.

20 de desembre del 2011

Memòries nadalenques

El nadal és una època de l'any que, des de ben petita, no m'agrada. Em porta records molt dolents, de les pitjors coses que m'han passat a la vida. Ahir, avui i demà, he de passar llargues estones al costat d'algú amb qui feia prou temps que no passava llargues estones. El seu record també està associat a un nadal (no el pitjor de tots, però tampoc especialment bo). Em reconforta veure com tots dos, sense pactar-ho, sense parlar-ho, hem deixat enrere aquell nadal que ens va unir (més, encara, del que ja ho estàvem), però que, al mateix temps, ens va portar tants maldecaps. No estem actuant de la mateixa manera que ho haguéssim fet llavors i ens sabem respectar els espais propis sense propiciar-nos. Han canviat molt les coses en aquests anys i, ara mateix, no trobo cap motiu per tornar enrere i fer tot allò que ens va quedar per fer.

16 de desembre del 2011

Quan s'ensorra el teu món

El problema de fer una feina que t'agrada és precisament aquest, que t'agrada. També és un avantatge, no puc negar-ho, però en dies com avui és quan més em pregunto què coi faig jo treballant aquí. No sabria per on començar a explicar el que em passa, com em sento... Podria dir que és divendres, que som voltant nadal, que són passades les sis de la tarda i que, ara mateix, l'edifici és un desert habitat només per quatre gats. Curiosament, tinc la sensació que aquests quatre gats som les formiguetes sense les quals tot l'edifici s'ensorraria, però ningú no s'adona de la feina que fem, de les hores que hi dediquem, de la migranya amb què acabem tornant a casa. No entenc com les persones que es troben al capdamunt d'aquesta escala jeràrquica permeten brutalitats com les d'avui, que vénen derivades per una provocació que ells mateixos han creat. Una de les coses que més em preocupa d'aquesta vida és la invasió externa de l'espai propi (entenent 'espai' no només com una limitació física). Se m'humitejen els ulls pensant en tot això, i em ve un nus a l'estómac. Sisplau, si algú entén aquest món, que me l'expliqui, que jo ja fa temps que no me'n surto.

8 de desembre del 2011

Títols de poemes

Hi ha una cançó de Nina Simone que em transporta a una escena imaginària concretíssima: jo, al menjador de casa, amb una ampolla de vi blanc i unes poques coses més. No hi cal gaire res més. Tinc la imatge gravada al cervell com si fos una foto. Però des de que has arribat tu no sé imaginar-me el menjador de casa amb la catifa vermella que hi tenia fins abans de les obres. Has canviat, sense saber com, sense que jo me n'adonés, la imatge de casa meva, que, en part, és també la meva imatge. A vegades em pregunto què coi és el minimalisme.