Declaració de principis

Podria neguitejar-me perquè en F. em va tornar a trucar per donar-me males notícies (cada vegada que veig el seu nom a la pantalla del mòbil començo a tremolar perquè vol dir que el meu exili s'allarga més i més) o per la prova mèdica a què demà sotmetran el meu pare (una colonoscòpia, que no fa massa gràcia, però no té perquè passar res greu)... Però prefereixo continuar pensant en el somni que vaig tenir ahir a la nit, preguntant-me per què coi somnio coses així, ara que ja ha passat tant temps i tot ha quedat enrere. Si el meu inconscient vol dir-me alguna cosa, m'estimo més no fer-li cas.

(Agafo el títol d'una cançó que vaig escoltar ahir a la tarda, d'un grup de Vic que ara comença a donar-se a conèixer. Un bon exemple de la diferència qualitativa que hi pot haver entre una bona música i una lletra i una veu més que mediocres.)

Descomposició

Tinc mans i dits, perquè em menjo les ungles. Tinc cames, plenes de picades de mosquits. Tinc cuixes i glutis, que encara estan adolorits de carregar caixes i moure mobles. Tinc braços i peus, sense els què no podria anar en bici. Però no sé on tinc el cap... Crec que me l'he deixat a casa, o m'ha abandonat per fugir a amagar-se a qualsevol racó. No el puc culpar: ho entenc.

Eix Transversal

Quan era petita em fascinava, aquesta carretera. Ara, com que tinc la sensació que sempre està en obres, cada vegada em fa més mandra fer-la. Però, incomprensiblement, ha passat a ser la carretera que m'uneix amb ell. Ell, que no viu a cap poble que tingui sortida en aquesta carretera. Ell, que no coneix els dies. Ell, que no diu les coses quan les ha de dir. Ell, que sap reconèixer que es va equivocar. Ell, que es mereix un diumenge a la tarda. Ell, que ha estat capaç de trucar-me a quarts de set de la matinada per saber on era. Ell, que és lliurepensador.

Per no dir res

Hi ha la pantalla en blanc, el cursor fent pampallugues i els meus dits posicionats sobre el teclat, però immòbils. Tinc el títol, que em suggereix infinitat de coses, però no sé com enfocar el(s) tema(es). Els recursos d'escriptura literària, que no m'han ensenyat a cap escola, em funcionen, i el negre comença a envair-me la vista.

Reentrée

Cada vegada em crec més aquella cosa meva que diu que els anys, en realitat, comencen al setembre. Tinc tots els vespres d'aquesta setmana ocupats. N'hi ha per parar un moment i preguntar-se: més, encara, que la setmana passada? Doncs sí. Però ja em va bé, perquè per culpa d'aquest maleït canvi climàtic fa una calor semblant a la de mitjans d'agost, i als vespres encara ve de gust sortir i fer coses. És la tardor (i l'hivern), l'època de quedar-se a casa llegint al sofà amb una manteta. Tot arribarà...

Niano Niano

Puc imaginar-me quina música va sonar durant la festa en la que no vaig ser. Sé que en algun moment de la nit, els músics de la sala van decidir mig impovisadament començar a tocar algun dels seus temes preferits. La reacció del públic va ser diversa: alguns van riure i van seguir el seu ritme amb els peus, i d'altres van somriure sense saber on mirar. Tothom, però, va riure; aquest és un dels gran objectius d'una festa, suposo. Una festa, recordem-ho, en la que no vaig ser.