Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 d’octubre del 2017

Festen

Sovint, quan intento entendre el funcionament d'aquesta cosa que anomenem vida, quedo com paralitzada. A vegades em sembla que hi arribo, que ja hi sóc; d'altres, em sento molt lluny d'aconseguir-ho; i encara altres, les que últimament són més freqüents, em quedo bloquejada en només pensar-ho o plantejar-m'ho. L'atzar ens vol canviants, i jo m'entesto a aferrar-me al meu sentit de permanència. Però la realitat s'imposa. Tot seria més fàcil si fos fluid, però la lentitud dels passos em cansa, m'esgota. Sobretot perquè no visualitzo la continuïtat, no aconsegueixo trobar l'estat d'esperit que em permeti imaginar-me un futur en què les coses transcorrin com voldria. Ni saber com ho voldria.

16 d’octubre del 2017

Cada dia podria ser avui

Aquest paisatge fa olor de mar i de vi. Crec que no havia sentit mai una combinació tan meravellosa. La dualitat del verd i el blau és espectacular. No hi ha sorra, només pedres i roques. I el so de les gavines, que em fa pensar en alguns dels homes que he estimat al llarg de la meva vida. Caminar, nedar, volar. Tot alhora. Ser lliure, despullar-se de tot. Sentir indiferència davant les mirades alienes. Pensar en tot allò que conforma l'espai que hem convingut anomenar "casa".

11 d’octubre del 2017

Última hora

És hora de dir adéu, i encara no sé com. Ni per què. Només sé que és imprescindible, que no me'n puc estar, que ja no aguanto més. Que tot ha això ha d'acabar abans no em torni boja o faci alguna bogeria. No sé si ho vull, realment, però em condueixo a mi mateixa cap al final. De fet, crec que ningú no ho vol, ni tan sols jo, però és el que ha de passar. No pot ser d'una altra manera.

Escriuré aquest text i no te'l deixaré llegir. No l'ensenyaré a ningú i això nostre encara continuarà. Però sàpigues que avui, ara, aquí, i després de tres cerveses, he vist el nostre final.

7 d’octubre del 2017

Clap your hands and say yeah

La banda sonora dels viatges llargs és sempre inesborrable de la memòria. Les persones amb qui la compartim (de manera real o imaginària) també ho són. Al final, tots aquests quilòmetres que fem se sumen als que ja portem recorreguts, sense posar mai el comptador a zero. La vida és un incansable "anar acumulant". Fins que s'acaba, fins que ens cansem. Però, tot i així, és com si tu i vueling us possessiu d'acord per fer-me recordar tot això. I el que és més important, fer-me venir les ganes d'escriure-ho.

4 d’octubre del 2017

Atlàntica

M'hi podria acostumar fàcilment. Després de tants anys, entre un lloc i l'altre, la humitat no seria cap inconvenient. M'agrada l'arquitectura, el verd, els carrers de llambordes peatonals. Però em costa més aquesta amabilitat forçada, aquest estirament que no saps si és postís o no. També m'agrada aquest esperit de superació, que va en contra de l'esperit d'assimilació que també detecto. Al cap i a la fi, una ciutat contradictòria, com tantes altres. Com la meva. Com les nostres.

2 d’octubre del 2017

Salpebrar

No és normal viure tantes emocions diferents, oposades, en una mateixa jornada. Tanta alegria i tanta impotència. Tanta tranquil·litat i tanta angoixa. Tanta eufòria i tanta decepció. Ja no sabem com reaccionar, què passarà la propera vegada que ens trobem davant una provocació. Ens és ben igual el que ens puguin dir l'endemà. De fet, pel bé de tothom (de la convivència pacífica entre tothom) és millor que no ens diguin res. Si anés diferent, saltaríem a la mínima, encara que només fos verbalment. I així anirem fent, aixecant braços i veus en lloc d'armes.