Lovely lights

Sé que tard o d'hora (segurament més tard que d'hora) passarà. Ho sé. Igual que al llarg de tota la meva curta vida he sabut abans d'hora coses que han acabat passant. Per això ara no em preocupo, ni em neguitejo; perquè sé que tard o d'hora passarà. El temps és relatiu; la realitat, apassionant; i la vida, fantàstica i meravellosa.

No és el paradís

Des de fa uns pocs anys, tinc una relació molt especial amb València. En aquesta ciutat hi he viscut moments intenssísims. Allà hi vaig descobrir, en la distància, un desamor que em va portar a un nou amor. També hi vaig trobar, sense distància, un amor que vaig voler distanciar. Ara, com cada matí, poso la ràdio, que m'explica com (em) violen aquest paisatge. Com trobaré la ciutat la pròxima vegada que la pèrdua m'hi porti?

Hi haurà pròxima vegada?

Hi haurà ciutat?

25 + 2

En una clínica de Girona hi ha mort una dona. Després d'haver voltat pel món, d'haver-se desenganyat i, fins i tot, d'haver tingut un fill, va trobar la tranquil·litat necessària per poder viure intensament els últims anys de la seva vida en un petit poble perdut enmig de les Gavarres. Hi vivia amb una amiga, amb una amiga de debò, amb una amiga d'aquelles amb qui el silenci no es fa incòmode. Juntes van construir un jardí preciós.

El poblet són quatre cases, un hostal i l'església. A la Plaça de l'Esglèsia, durant un assolellat però ventós diumenge d'abril s'hi coneixen, per casualitat, un noi i una noia. Ells no ho saben, però aquesta dona morta els ha unit. A l'horabaixa, sota la porxada, davant la mirada atenta de la marededéu, hi ha nascut una flor silvestre roja per recordar-nos que tot plegat va ser real.

La desintegració del jo

No m'agrado quan et busco, perquè et busco. Les busques del rellotge em diuen llocs on trobar-te. I no m'agrado, però et busco. Tinc els ulls tan vermells de buscar-te entre línies... I no m'agraden els ulls vermells. No em busco, que em trobo, que em sé; et busco a tu, perquè et busquis en els meus ulls. El reflex de l'esguard roig ens il·lumina el camí.

Una part del tot

Últimament la trobo a tot arreu menys a la Plaça. Ara ja no hi ha partits del Barça que serveixin d'excusa. No sé qui era que l'acompanyava, ahir. Primer em va semblar en Joan, però després vaig començar a dubtar sense arribar a cap conclusió. La vida és ràpida, i jo vaig perdent-me en aquests seculars carrers empedrats del Barri Vell.