Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 d’octubre del 2009

Matxembrat de dos dies a València


Dimarts

Arribo al Lisboa, després de dinar, i sona A. M.: perfecte. Abans, quan era al metro, també l'estava escoltant, amb els meus flamants nous cascos.

Es tracta de recuperar llocs, aquesta és la idea. Crec que això només podia fer-ho si venia sola, si estava sola, sola del tot. Però també serà dur, suposo, perquè cada racó d'aquest barri em fa recordar massa coses.

Ja no sento l'A. M. ni la música que sona dins el Lisboa, perquè passen avions, i cotxes, i motos, i bicis. I València està en obres, sempre està en obres. O almenys jo la conec així.

Dues taules enllà hi ha una parella d'homes. No m'agraden, perquè n'hi ha un que no deixa de mirar-me. No sé si és perquè està encuriosit o perquè és un vell verd. Parlen castellà, i m'ha vingut un no-sé-què que són de Madrid. Només em mira perquè és un vell verd i jo una joveneta interessant. Perquè sí, perquè ho sóc.


Dimecres

Al Lisboa, altre cop, però no sona A. M. i no hi ha homes mirant-me. Ara és de nit, i el Barça juga la segona part. Voldria ser a Ca Revolta, fent una birra tranquil·lament i mirant xapes, pissarres i quadres. Però les coses no surten sempre com un vol i per una qüestió de minuts he tingut la sensació que em llevaven el lloc. Ara veig el cel, i la Llotja, i els camions d'escombraries recollint la merda que genera una ciutat que és un putiferi.

No hi ha prou llum taronja en aquestes nits finites. Ni prou llàgrimes que mullin els carrers per on trepitjo. Només bastides d'obres, a fora; i converses banals, dues taules enllà. Caçadors a la barra, que busquen preses i ni em veuen.

Els dies són durs quan les nits es fan llargues sense tu. Perquè no hi ets, perquè no em vols. Perquè la gent pensa en disfressar-se per Halloween, i jo en tu, i tu en ella, que a vegades sóc jo.

L'amor, suposo, en forma d'un noi i una noia que es petonejen i s'abraçen se'm planta al davant. Deixaré algun dia de ser espectador per passar a ser protagonista? Quin dia quedem per follar? Potser hauria de deixar de ser tan pragmàtica per passar a moure'm en un sentit més ideal.

La complicitat que s'estableix entre dues persones que comparteixen el mateix lloc.

26 d’octubre del 2009

Escrit, a mà, ahir la nit

Miro el rellotge i és tard: un quart de quatre, però no tinc gens de son, tot i que aquesta última nit no he dormit gaire. La música està massa alta, suposo, per l'hora que és. Però jo fumo, i penso, i m'adono que el dia d'avui no ha tingut cap sentit. Odio aquests diumenges de tardor que conviden a passejar amb la parella. I a sobre és Festa Major! No he fet res productiu ni útil en tot el dia. Això sí, t'he pensat molt.

El deshumidificador no para d'absorbir l'aigua que crea. He de parlar amb els veïns de la calefacció. Tinc la sensació que se'm farà dur aquest hivern sense sol. Se m'hi va fer, aquest estiu sense terrassa.

I continuo fumant, i bevent aigua, perquè aquest migdia m'he cremat la llengua mentre feia el dinar. I tot i que no tinc son, estic cansada, i ara mateix no valc per res. Però m'agradaria que hi fossis, per veure't, i per sentir la teva olor, i per tocar la teva pell suau mentre dormim mig abraçats. 'Que dormim?' 'Dorms?' I no res té resposta.

22 d’octubre del 2009

Meteo

Demà farà un sol esplèndid? No ho sé, però no em vull llevar amb la mateixa sensació que avui.

20 d’octubre del 2009

Una brevetat de deu minuts. (Anticipació del meu Homenatge.)

Deu minuts, tot per deu minuts. Et veig: amunt i avall, buscant. Buscant-la o buscant-me, què sé jo! He fet aviat, aquesta vegada; com tantes altres que vaig fer tard. Tinc la sensació que no anem mai alhora, no hi hem anat mai. Ho sabrem fer millor a partir d'ara?

19 d’octubre del 2009

Tot és mentida

Fem-ho fàcil. Queden dos dies. Fes-ho fàcil. Oblidar tot el que volem oblidar i quedar-nos només amb el que ens volem quedar. La tensió d'una mirada perduda en el temps. Vull parar d'imaginar i reempendre el(s) camí(ns). Hi ha sons que han passat a la fal·laç eternitat digital, però jo només em fixo en el vermell. Recordo aquella tornada, aquell "adéu" i aquella represa. Res canvia: el cercle s'ha de tancar.

16 d’octubre del 2009

La incògnita

Surto a la Plaça i la veig. Em surt un "t'estimo", de no sé on; i m'espanto. Llavors, a casa, imagino l'escena: "Hola Marta". Pam, el got per terra.

10 d’octubre del 2009

Hipotètic diàleg amb Ella

- I si deixes de martellejar-me el cervell? Podríem tenir bona relació i tot...

(Ara que hi penso, és millor que em visitis aquest cap de setmana llarg; llavors tindré lliure la setmana vinent.)

- Som-hi, va: ja pots continuar.

(La seva resposta és igual.)

9 d’octubre del 2009

El número u

Les idees absurdes que tu em dones, et faran estar amb mi fins al final, animant-me i emocionant-te. Seran moltes nits comptant... Hem de trobar un codi numèric matemàtic al llenguatge. Ja ho va dir Wittgenstein, "D'allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci" (Tractatus logico-philosophicus, 7).

7 d’octubre del 2009

Recerques

El problema de buscar és que trobes. Potser tot seria més fàcil si no sabéssim, si no penséssim, si no imaginéssim, si no somniéssim, si no intuïssim. La vida és una bombolleta fràgil de vidre, que es trenca quan toca una llàgrima.