Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 de desembre del 2010

Protagonistes

Hi ha una cançó d'en Pau Vallvé que també porta aquest títol. No és gratuït, aquest títol. En Pau i la Maria ho han deixat. Les poques evidències d'amor es van esfumant. L'Albert i la Laia també ho van deixar, fa temps; quan ells dos representaven l'ideal que jo tenia de parella. Ara l'Albert està feliçment ajuntat amb la Marta, i m'és igual què faci la Laia. Quan ho van deixar en Joan i la M. pensava: aquesta parella representa l'amor; si l'amor no és això, jo ja no sé què és. Al cap d'uns mesos van tornar-hi, i la meva idea d'amor (representada en aquesta parella) va tornar a ser vàlida. Però em sorpren que encara hi hagi gent que cregui en l'amor, o que no entengui que hi ha gent, com jo, que no hi creu. Durant un migdia de maig, algú em va dir una de les frases més boniques i alhora més terribles que m'han dit mai: "si cregués en l'amor et diria que m'estic enamorant, però com que no hi crec...". Misèries.

17 de desembre del 2010

Compartir un espai que no és de ningú

La persona 1 comença a compartir un espai (posem-hi, per exemple, els quatre carrers que envolten una plaça) amb la persona 1.2 de manera regular, però tampoc massa freqüentment. Poc després, per la seva banda, la persona 2 comença a compartir aquest mateix espai amb la persona 2.2, de manera més freqüent que els dos primers. Tots quatre, o potser només tres, o potser només dos, tenen força possibilitats d'acabar-se trobant en aquest espai i llavors hauran de compartir l'espai amb algú amb qui no és gens habitual compartir-lo: poden capgirar-se les parelles, o pot ser que algú aparegui en un moment íntim o compromès entre la parella de la qual no forma part.

D'aquí un temps, quan la persona 1 i la persona 2 es retrobin (sempre es retroben), quan formin altra vegada una parella (sempre hi tornen), tots dos tindran el record d'haver compartit un mateix espai que no és de cap dels dos per separat i, ocasional i casualment, també de manera conjunta. Ara mateix, la persona 1 i la persona 2 són dos amants en terra de ningú, però algun dia tornaran al seu espai comú.

13 de desembre del 2010

De qui sóc pre i post

Coneix una ciutat que no existeix. La ciutat perfecta, la ciutat de postal; la ciutat que sembla perfecta en la postal. I que pot arribar a ser-ho, si no en surts mai. Es reclou en un petit barri, cèntric i burgès, i modern també. Vistes privilegiades que enamoren els forasters i pesen als gironins.

6 de desembre del 2010

Entre la follia i el seny

Suposo que tothom té moments en què es creu només un petit granet de sorra enmig d'un desert molt gros. Però tothom té moments, també, d'eufòria, en els que pensa que s'ha fet tan gran i tan fort que s'ha acabat convertint en un turó o –això només els més agosarats– en una muntanya.

La veritat, sempre matisable, es deu trobar en un punt mig. Ningú és imprescindible, però tampoc completament prescindible per a tothom.

3 de desembre del 2010

La importància de les coses petites

Apreciar algú, estimar algú, es nota i es demostra, sobretot, quan aquest algú passa per un mal moment. Perquè és llavors quan aquest algú necessita el suport, la comprensió i la companyia dels que l'envolten. Demostrar plenament aquest afecte a vegades és fer-ho de la manera més subtil: amb un somriure, amb un cafè, amb un “avui et trec de casa”, amb una postal, etc. Tot això serà molt més valuós per a aquest algú, sobretot si és un algú amb una sensibilitat especial, que no pas que li regalin la lluna.