Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 d’agost del 2011

La nit que semblava tardor

Hauria d'escriure la pell, la seva olor, el tacte suau, aquells racons que només jo conec, el gust, les vibracions guturals dels petits gemecs, la respiració accelerada. Però escric un cafè, una bici, partits de futbol, política d'estar per casa, misticisme còsmic, lingüística, menjar japonès, jardí, cervesa. Els noms dels fills no els escriuré, perquè no en tindrem.

27 d’agost del 2011

Tauleta de nit

En Xevi, enmig d'una conversa musical, va preguntar-me quins cd's tenia a la tauleta de nit. Li vaig dir que a la tauleta de nit no hi tinc música, només llibres. Li va interessar, i em va preguntar quins. N'hi vaig respondre tres, que són els que hi tinc sempre (els altres, quan n'hi ha d'altres, hi són momentàniament, per poc temps): Atlas descrito por el cielo, de Goran Perović, els Quaderns de l'Alquimista i Les dones i els dies. Quan vaig dir aquest últim va fer un mig somriure amb mirada d'aprovació. Va dir-me que ell voldria una dona que tingués a la tauleta de nit Les dones i els dies. Jo vaig riure i vaig pensar que també voldria un home que volgués una dona així.

21 d’agost del 2011

La felicitat que aporta la llum

Clarividència. És a dir, clar-evidència. Una evidència s'ha fet clara durant les vacances d'estiu, en un viatge per pobles coneguts i enyorats. Un cop a casa, altra vegada, passejant pel pont i per la plaça de Sant Agustí, m'adono que sóc com sóc i que visc en una ciutat que és com és. Hi ha dues opcions: portar-ho bé o portar-ho malament. Trio la primera, que em funciona. La llum que il·lumina la nit m'envolta. Torno a ser lluminosa.

16 d’agost del 2011

Exercici d'estil extraordinàriament estiuenc

Fa temps, va deixar de creure que era incapaç de recordar què somiava: havia començat a pensar que, directament, no somiava. Un matí, però, va llevar-se tot d'una amb una imatge gravada al cervell. Una imatge onírica, d'un somni, però nítida, clara i concreta. Va ser incapaç de recordar el somni, però la imatge d'un paper amb un número de cinc xifres se li va quedar fixada. Fins i tot podia recordar concretament el número de cinc xifres. Hi ha qui creu en somnis i qui creu en senyals. Jo crec en somnis i en senyals. Ell no.

14 d’agost del 2011

Apretar els ulls amb força

Tota la vida hauria de ser la sensació que vaig tenir durant el concert de Mazoni a l'últim popArb: sentiment, comunió, força, emoció, eufòria, pèls de punta. Però no, buit. Sortir dues nits seguides pel poble que em va veure créixer, trobar-me en Marc i veure-hi la part més dolenta de mi. Recordar moments per oblidar i pensar que els humans som els únics animals que podem caure dues vegades per culpa de la mateixa pedra. El passat s'evidencia cíclicament i t'adones que no en pots escapar. Entendre que costa aprendre dels errors i que per això ara sóc on sóc: sola, aferrant-me a les poques coses que tinc la sensació que encara em queden tot i saber que en qualsevol moment les enviaré lluny, a un paradís inaccessible per a mi. La vida és un misteri que combina llum i foscor.

10 d’agost del 2011

Per què no anem juntes a la lluna?

A vegades em pregunto, si t'estimo tant, per què no et truco més sovint? Per què no agafo el telèfon ara mateix i et dic que t'estimo? La barreja de tendresa i admiració que sentim l'una per a l'altra és massa gran com per intentar-la descriure en quatre mots. En totes les situacions que hem viscut juntes, hi ha hagut una connexió que només nosaltres dues podem sentir. Vam fer alguna cosa molt bé, sense ni tan sols saber com, fa anys; per això el nexe ens uneix. Qualsevol poeta necessita una arcàdia on poder sentir-se segur: una llar, una mare, flors, i poca cosa més.

8 d’agost del 2011

Planificació

Aquest matí m'he permès el luxe de llevar-me relativament tard per intentar recuperar la son perduda durant la setmana passada (maleït rellotge biològic!). I ara arriba l'hora de fer plans per les següents tres setmanes. Fer la sargantana a la platja, que aquest estiu encara no he olorat. Un parell o tres de dies al poble que em va veure créixer, amb la tranquil·litat del dia per llegir i la celebració de la festa petita a les nits, amb els amics, coneguts i saludats de fa anys. Més platja, possiblement. Un parell de dies al departament francès més nostrat, amb la seva costa rocosa, les seves vinyes i el festival artístic als carrers de la seva capital. Concert a la fresca per donar-nos la benvinguda. Visitar els amics establerts (temporalment) als seus respectius pobles costaners. Potser, encara més, platja altra vegada. Fer-se a la idea que les vacances no són eternes i carregar les piles perquè, finalment, santornem-hi!

2 d’agost del 2011

Vacances a contrarellotge

Suposo que fa massa temps que no faig unes vacances com calen. L'estiu passat vaig dedicar-lo a la tesina, íntegrament. Fa dos estius estava tancada a l'arxiu: vaig agafar-me tres dies de festa (se suposava que eren les meves vacances!), però encara que marxis a 450 quilòmetres de casa, tres dies tampoc són tants, i, encara menys, si tens unes oposicions a la vista. Fa tres estius també era a l'arxiu, però sense tres dies de festa ni unes oposicions. Una cosa compensa l'altra. Fa quatre estius treballava fent classes. I fa cinc estius, si no recordo malament, vaig tenir dues setmanes de vacances. Encara vivia al poble que em va veure créixer i no recordo haver fet res gaire especial. Però ha passat molt temps, i jo he canviat molt. Ara, quan tinc massa temps lliure, m'estresso i acabo desaprofitant-lo sense fer res, encara que sembli una contradicció. Tinc quatre dies per mentalitzar-me de les següents tres setmanes de vacances. Comencem: mode on, here we go!