Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 d’abril del 2014

Comiat

Els comiats sempre van acompanyats de sensacions agredolces: hi ha la part positiva, aquella que ens diu que tot canvi és beneficiós; però també hi ha la melancolia pel passat, per tot allò que deixem enrere. Així és com em trobo, avui, a les envistes d'un cap de setmana llarg que no significarà res més que temps per poder concentrar-me en la feina. I, després, aprendre a moure's ràpid per les aigües turbulentes del segle XXI, acostumar-se a la incertesa i agafar la variabilitat com a ritme vital. Recordar les pàgines que fan camí amb nosaltres. Recordar els ulls, la veu, les mans, de tots els qui ens fan costat.

25 d’abril del 2014

Resultat final

Era d'esperar un text llarg i engrescador format per una combinació de lletres, números i símbols estranys que són els que creen els textos en l'entorn digital. Hem hagut d'abandonar el paper, hem hagut de desentendre'ns de la matèria orgànica, hem hagut de renunciar a les restes naturals d'allò que ens forma. Quan arriba el moment en qüestió tampoc no hi ha arxiu electrònic: ens trobem sense res, amb les mans buides de comunicació (i, aquí, comunicació vol dir tot). Tornar a casa, fer les maletes, preparar-nos pel viatge que l'endemà ens espera sense ni una sola llàgrima.

16 d’abril del 2014

Sinestèsia anímica musical

Ja fa temps que sé que els estats anímics poden ser musicals, però no m'hauria imaginat mai que també poguessin ser sensiblement olfactius. També fa temps que sé que m'he aburgesat, perquè cada vegada més m'estimo anar a concerts en sales amb seients (numerats). A la sala tal, les millors files són la 6 i la 7. A la sala tal, abans de la fila 10 no es veu res. Si, a més a més, el concert està programat un diumenge a les set de la tarda, ja n'hi ha per morir-se: és el millor horari del món. Però, sigui com sigui, divendres a la nit em vaig trobar enmig d'un concert a peu dret i vaig recordar aquella època en què no m'hauria passat mai pel cap asseure'm durant un concert. Jo, a les primeres files, movent el cos amb els ulls tancats, mentre els llums de la sala em flashejaven, i aquella olor que em feia companyia. Aquella mena d'olor, amb la què vaig ballar. Ara ja només ens devem una explicació.

10 d’abril del 2014

Triples

Baixo al segon pis a fumar-me un cigarret, perquè necessito sol i solitud i que els meus ulls deixin d'estar fixats en una pantalla durant uns minuts. Els veig; em sorprenen els seus sorolls, parlant, rient, jugant. Són joves. Com ho era jo fa uns anys, quan també em passava les tardes estirada sota l'ombra dels xiprers, endormiscada o llegint textos antics dels quals en recordo ben poca cosa. Ara me'ls miro des de dalt, però no sé qui és que està més ensorrat.

3 d’abril del 2014

Autònoms

Es comença amb un pressupost i s'acaba amb una furgoneta, passant per diferents províncies (encara que seria millor per altres comunitats) i, a més a més, per: la funda de cuir pel telèfon mòbil dissenyada expressament per ser duta a la sivella, els resums anuals d'iva (aquí, ara, ja, sense mantes blaves), les converses en bars obscurs plens de fusta i pedra, la incomprensió de la humanitat, moltes cerveses, la dualitat mental, els xurros amb xocolata desfeta i, finalment, un desconegut que té més informació que els nostres propis amics.