Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 de desembre del 2015

Meridià 58

Podria sonar Mishima, però no. Que tots els nous dies que vindran siguin com aquell migdia d'hivern. Un dilluns sense sexe ni drogues ni rock'n'roll; només buscant el contacte del sol en les nostres pells, sense imaginar cap viatge. Tot de somriures i llàgrimes sota la plaça porxada. Menjar i vi. La reverberació de la llum. Cafè del sol.

30 de desembre del 2015

Sense previsió

Les meves inacabables llistes de prioritats, desitjos i necessitats s'han vist aclaparades per notícies fresques. La posta de sol que la setmana passada vaig contemplar mentre conduïa de cares al sud per aquella recta de l'autopista ha quedat relegada a un record que d'aquí poc s'esvairà. Ara em toca coordinar ràpidament la situació per tal d'adaptar-me a la informació rebuda i preparar-me pel deure que em toca complir. Tots els deures que em toca complir, sense decebre ningú. L'anhelat equilibri de sempre: no decebre a ningú sense tenir la sensació d'estar-se decebent a un mateix.

21 de desembre del 2015

Entre copes de vi i tabac de liar

Escriure. Transcriure. Pensar. Escriure. Reescriure. Pensar. Calcular. Reescriure. Enganxar. Pensar. Ensobrar. Escriure. Retallar. Escriure. Pensar. Encolar. Retallar. Pensar. Premsar. Pensar. Entregar. Respirar. Descansar.

14 de desembre del 2015

L'últim pot de melmelada

La meva tia, abans de morir, va fer melmelada de prunes. De fet, va fer-la força dies abans d'anar a visitar-se a l'hospital, on van trobar-li un tumor cerebral molt avançat, del qual ella mai no va saber-ne res, per decisió familiar. Aquest tumor que ella no sabia que existia va impedir-li tornar mai més a casa: els metges van decidir ingressar-la i quan encara no s'havien complert dos mesos de la seva visita a l'hospital, la meva tia va morir. Però abans que passés tot això, la meva tia va fer melmelada de prunes. No solia posar-hi mai gaire sucre, i li va quedar força àcida. Tan àcida, de fet, que al meu tiu no li agradava (igual com les magranes del seu hort, que, encara ara, em costa -voluntària i involuntàriament- deixar d'anomenar "les magranes de la meva tia"). Per aquest motiu el meu tiu va decidir repartir els pots de melmelada entre alguns familiars avesats a la fruita àcida, com per exemple la meva mare i jo, que en som fanàtiques. Vaig obrir el primer pot que em va tocar sabent que allò seria irrepetible. Vaig gaudir extremadament, com amb el segon i el tercer. Ara només en queda un, l'últim, i no em veig capaç de trobar el moment de tenir prou valentia com per obrir-lo i acabar-me'l.