Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

27 de juliol del 2011

Diluvis on the road

Jo, aquella persona que de vegades ha estat titllada, amb més o menys grau de seriositat, de conductora temerària per segons quins conductors més "prudents" i lents, però conscient que si faig el que faig (que és poc perillós, d'altra banda) ho faig perquè precisament sé conduir bé, molt bé, ahir, per primera vegada a la vida, vaig tenir por a la carrera. No sabria dir si era por de mi mateixa, por de la resta de conductors, o por de la pluja a l'asfalt. Però espero no haver-me de trobar mai més en una situació similar.

25 de juliol del 2011

Arquitectura evolucionada

Quan era petita, per a mi 'Bauhaus' només era una botiga de productes de bricolatge. Ara, després d'haver-me ficat al cap tot de referències culturals, d'haver estudiat corrents artístics, de viure envoltada d'un cert ambient intel·lectualoide provincià, em pregunto si no seria més fàcil, quan algú diu que tal edifici va ser construït amb una forta influència de la Bauhaus, pensar que només vol dir que un senyor molt apanyat el va fer únicament amb productes d'aquesta cadena comercial. Si fos només això, ja tindria mèrit.

19 de juliol del 2011

D'incomprensió, indecisió i altres patologies humanes

No sé si començar pel principi, pel mig o pel final. Potser és perquè no sé quan va començar el principi de tot plegat i, ni molt menys, sé com acabarà. Suposo que el principi és adonar-te que no saps fins a quin punt ets conscient del que fas, que no saps si et deixes endur i et deixes fer o allò que fas ho fas perquè realment vols. El mig és demanar permís per fer el que vols, demanar de poder decidir lliurement. El final hauria de ser resolutiu, però no: el final és adonar-te que no pots fer feliç ningú més que no siguis tu mateixa, que ets massa complicada com perquè algú t'aguanti durant gaire temps, que no tothom és capaç de complir les exigències que reclames, que bla bla bla. Les converses telefòniques, a vegades, em cansen. I ara tinc massa feina intentant decidir què vull fer mentre sento caure la pluja.

14 de juliol del 2011

Finalment, plou

Ara mateix acaba de començar a ploure. Avui he anat amunt i avall -puja i baixa- del país i, tot i que sé que allà on he estat, tard o d'hora, poc o molt, hi ha plogut, és la primera vegada que jo, avui, sento ploure. La pluja ha estat fugint de mi tot el dia (potser perquè sabia que necessitava la bici per qüestions logístiques i no volia fer-me anar malament). Ara, però, plou; i m'agrada. M'agrada perquè necessito que aquesta aigua purifiqui, sacralitzi; que s'endugui tot allò dolent i faci créixer només allò positiu. Avui que today is the day: this is the end, beautiful friend. This is the end, my only friend, the end. Però tots sabem que continuarà.

11 de juliol del 2011

Sinècdoque

Ell és el seu braç. O el seu braç és ell, no ho sé. (Llavors, seria una metonímia, no?) Em tremolen els dits escrivint això mentre penso en el seu braç; o sigui, en ell. En aquell braç que em va semblar que tocava divendres, en un altre cos. En aquell braç que quan divendres tocava en un altre cos em va fer pensar en ell. En aquell braç que ja fa dies m'ha robat el cap, perquè no sé on el tinc si no és en el seu braç. En aquell braç que imagino que m'abraça quan abraço el coixí les nits que no puc dormir. En aquell braç que fa massa nits que no em deixa dormir. En ell i en el seu braç, que són la mateixa cosa.

10 de juliol del 2011

Un secret ben guardat

Si aquest cap de setmana m'havia d'anar bé i havia de servir d'alguna cosa, ho he fet tan malament com he sabut: la sensació de buit encara s'ha fet més gran. Tot i això, se m'ha confirmat una sospita que ja fa temps que tinc: Ramon Rodríguez escriu lletres de cançons que podrien ser la banda sonora de la meva vida. La sensació al tancar els ulls i ballar enmig de centenars i centenars de persones que no coneixes costa de descriure. Sort que els amics de La Bisbal no van fallar i van deixar el pavelló ben alt. I vam acabar a Ca la Vicky, parada obligada, a aquella hora en què no passa res si barreges un cafè i un mini amb un gintònic i una tapa de croquetes. De la crisi matrimonial, però, no en diré res.

2 de juliol del 2011

Els inicis del desert

Ahir al matí vaig escriure un conte (la idea era escriure un poema, però ho vaig descartar ben aviat perquè era excessivament narratiu) titulat '30 dies'. Però, com que tinc una mena de casualitat fatal per aquestes coses, a la tarda se'm va fer evident que res del que havia escrit tenia sentit. El temps passa per tothom i, segons com, trenta dies poden ser molts. Massa. La bellesa del passat pot esvair-se en un instant.

A la nit, la candidesa i la innocència van il·luminar el cel. La candidesa i la innocència representades en un cos. En un cos mimable. En el cos d'algú que mimaria salvatgement. La intel·lectualitat faria olor de sexe.