Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

29 de desembre del 2009

La jerarquia d'una il·lusió

Un dia va venir l'Ester i us va enredar a tots. Clar que sí!, això només ho podia fer una dona. En Marc, un dels que va enredar, també va enredar la Sílvia, que va estar encantada de la vida de deixar-se enredar. Com que volia fer-s'ho seu, també va enredar l'Anna. En Marc ho va acceptar (és incapaç de dir que no a la Sílvia), i l'Ester i els altres ho van haver de fer perquè en Marc ja ho havia fet.

Jo em moro de ganes de deixar-me enredar, i no pas perquè vulgui fer-m'ho meu. Però sé del cert que xocaria amb la Sílvia (o ens acabaríem portant massa bé).

28 de desembre del 2009

Llocs

Ara necessito una casa, una casa que no sigui la meva, aquesta que tant m'estimo, on no sàpiga on ho trobaré tot, fins i tot allò recònditament amagat. Necessito una música que no hagi sentit mai, que com a molt em recordi algun piano vell. Necessito una ciutat gran, o diferent -no ho sé-, on no es conegui tothom, on en els bars no es parli de qui s'ha ficat al llit amb qui. Necessito que aquests dies passin ràpid, que les idees que tinc al cap es posin a lloc i, si pot ser, sense perdre aquest somriure (no fingit).

23 de desembre del 2009

El partit

Cada vegada que la veig a la plaça, se'm dibuixa un somriure tonto a la cara. Però no sé mai què hi fa, ella, a la plaça. Quan juga el Barça, té excusa; però, i quan no juga?

Dissabte la tarda la vaig veure davant la casa d'en Lluís, poc abans que començés el partit del Barça, amb una antiga amiga comuna. Sé que no van anar a mirar el partit a casa en Lluís, perquè hi era jo, i no el vam mirar.

Quan vaig sortir, em vaig retrobar amb l'amiga, sola, sense ella, i no vam dir-nos res. Al cap d'una estona, vaig preguntar què havia fet el Barça a la senyora que em va vendre un grapat de mandarines. Resulta que havia guanyat. Ho vaig celebrar a casa (meva), sola, llegint Henry James i menjant mandarines.

22 de desembre del 2009

Ponts i camins

Ha començat el temps aquell on em perdo; aquell on, en lloc d'aprofitar i fer les coses que he de fer, em passen les hores sense saber com. Sortir de casa i anar on? Encara tinc la meva ruta triangular, però una de les puntes és a punt d'esfumar-se. No m'agradaria que el centre del triangle (l'actual centre) acabés essent una de les puntes. He de començar a pensar on reestablir aquesta punta. Potser estaria bé que fos a l'altra banda del riu. (Però lluny, lluny del riu.)

17 de desembre del 2009

Delícia Malícia

Ara seré dolenta i amagaré un article fins no sé quan, només perquè parlem una estona i anem a fer un cafè (encara em deus un esmorzar... excusa perfecte). Tot anirà bé, només hem de calcular estratègicament les bones noves, amb picardia.

12 de desembre del 2009

Allò que mai no et diré

Quan ja no esperes que res canviï, quan ja no depens de ningú, llavors és quan sense buscar-ho et fan saber que ets important i t'adones que els petits granets de sorra també poden acabar fent un turonet, i qui sap si un dia una muntanya.

En algun lloc de casa hi guardo una llibreta plena de compromisos i desitjos que no penso complir mai.

10 de desembre del 2009

Preguntes i respostes

A vegades és millor no escriure, deixar de pensar en les coses que passen i anar a casa a fer el sopar i a dormir. El mòbil no té bateria i segurament és millor així.

3 de desembre del 2009

Like the rainbow

Perquè imaginar és gratis (de moment; tot arribarà, però) ens penso en una festa divendres, un cine dissabte i un concert diumenge. Dilluns, mig aquí i mig allà. Dimarts, a casa teva, o meva -és igual-, tancats tot el dia.

Tu m'ho dius i jo m'ho crec. Els dos sabem que és mentida.

30 de novembre del 2009

Saber o no saber

Hi ha moltes coses que no sé. Només en sé unes quantes, i la majoria són poc importants, molt poc. Amb tu, però, no ho sé mai. No sé mai res. No sé mai si sóc jo la que s'equivoca, o ets tu. No sé mai quan l'encertes, o quan l'encerto, ni quan no. Hauríem d'haver nascut amb un manual d'instruccions, tant tu com jo, i pel bé dels dos.

20 de novembre del 2009

Ficció?

Hi ha qui es refugia en Baudelaire. Jo ho faig en Palau. Visc en un món de ficcions, de realitats ficcionalitzades: en llibres, música i imatges. Hi ha coses incommensurables: l'art i el meu fons. (És meu, però no ho digueu a ningú; encara menys a la Marta.) Aviat arribarà el temps lliure, allà on em perdré -altra vegada- i no sabré què fer.

13 de novembre del 2009

Dubtes dels temps que corren

Ets gai o ets guai? Ho dic perquè si és el segon (i no perquè sigui el segon, sinó perquè no és el primer) encara podríem mirar de fer alguna cosa.

10 de novembre del 2009

Vespre de novembre

A fora hi fa fred. Arribar a casa i despullar-se és sensacional. Caminar descalça sobre el parquet. Les cames són suaus, però ha sortit un petit granet a la cuixa. Com seria passar un cap de setmana amb ell, tancats a casa? I amb ell? I amb ell? I amb ella? Aquesta nostàlgia eufòrica és increïble. I l'hora de vestir-se no arriba.

6 de novembre del 2009

Ella

La noto; del front fins als pòmuls. Aviat farà el mateix recorregut que una llàgrima al caure.

5 de novembre del 2009

Hipoteticisme

Finalment la jornada s'acaba. Per fi. De camí a casa, et pares a comprar un kebab, perquè estàs feta pols, no et veus amb cor de posar-te a cuinar i t'han donat aquesta bona idea. Només penses en arribar, dutxar-te i escarxofar-te a qualsevol lloc -sigui sofà, llit o cadira. Però el buit t'omple al girar la clau. Voldries no saber què és la migranya. Intentes recordar alguna cosa agradable, com aquell correu que t'han escrit des de lluny i on t'acabaven enviant una forta abraçada. Només et fa somriure una mica. A Banyoles, tots són pops. A Girona, tots digitals.

4 de novembre del 2009

Homenatge

Ets benvolgut, i ho saps, perquè et vull bé. Et vull, a vegades, massa. Companyia en nits fredes, llocs enemics i boires espesses. Tot i anar-te'n, sé que hi ets, sempre hi ets; llavors se m'entrecreuen pensaments. Som còmplices de secrets dits a massa veus.

2 de novembre del 2009

Quan et passen coses que no reconeixes

Tinc feina, però perdo el temps buscant noies que tenen claus que obren vells mons. Ja em va bé ocupar el cap amb aquestes banalitats; tinc por d'enamorar-me. La gent no sap valorar les coses petites i boniques que passen al seu voltant. Regalo, perquè sí, perquè em ve de gust i en tinc ganes, el que no van saber donar-me, i ni tan sols es dignen a donar-me les gràcies. I avui, que estic esplèndidament guapa perquè els cabells han decidit fer-me cas, la causalitat no m'acompanya. (Per deu minuts, també.) Ets un cretí, i jo només un granet de sorra que no sap com bellugar-se entre les aigües. No entenc aquesta mena de manera de funcionar que té la gent. No entenc com pot costar tant tenir una mica d'empatia cap als altres.

Mentida: Sí que ho entenc.

Veritat: I would prefer not to.

El secret

Sempre hi ha més d'un tu, aquesta és la qüestió. Potser un dia d'aquests ens trobarem agafant-nos les mans enmig de la boira, i no sabrem ni com ens ho hem fet.

30 d’octubre del 2009

Matxembrat de dos dies a València


Dimarts

Arribo al Lisboa, després de dinar, i sona A. M.: perfecte. Abans, quan era al metro, també l'estava escoltant, amb els meus flamants nous cascos.

Es tracta de recuperar llocs, aquesta és la idea. Crec que això només podia fer-ho si venia sola, si estava sola, sola del tot. Però també serà dur, suposo, perquè cada racó d'aquest barri em fa recordar massa coses.

Ja no sento l'A. M. ni la música que sona dins el Lisboa, perquè passen avions, i cotxes, i motos, i bicis. I València està en obres, sempre està en obres. O almenys jo la conec així.

Dues taules enllà hi ha una parella d'homes. No m'agraden, perquè n'hi ha un que no deixa de mirar-me. No sé si és perquè està encuriosit o perquè és un vell verd. Parlen castellà, i m'ha vingut un no-sé-què que són de Madrid. Només em mira perquè és un vell verd i jo una joveneta interessant. Perquè sí, perquè ho sóc.


Dimecres

Al Lisboa, altre cop, però no sona A. M. i no hi ha homes mirant-me. Ara és de nit, i el Barça juga la segona part. Voldria ser a Ca Revolta, fent una birra tranquil·lament i mirant xapes, pissarres i quadres. Però les coses no surten sempre com un vol i per una qüestió de minuts he tingut la sensació que em llevaven el lloc. Ara veig el cel, i la Llotja, i els camions d'escombraries recollint la merda que genera una ciutat que és un putiferi.

No hi ha prou llum taronja en aquestes nits finites. Ni prou llàgrimes que mullin els carrers per on trepitjo. Només bastides d'obres, a fora; i converses banals, dues taules enllà. Caçadors a la barra, que busquen preses i ni em veuen.

Els dies són durs quan les nits es fan llargues sense tu. Perquè no hi ets, perquè no em vols. Perquè la gent pensa en disfressar-se per Halloween, i jo en tu, i tu en ella, que a vegades sóc jo.

L'amor, suposo, en forma d'un noi i una noia que es petonejen i s'abraçen se'm planta al davant. Deixaré algun dia de ser espectador per passar a ser protagonista? Quin dia quedem per follar? Potser hauria de deixar de ser tan pragmàtica per passar a moure'm en un sentit més ideal.

La complicitat que s'estableix entre dues persones que comparteixen el mateix lloc.

26 d’octubre del 2009

Escrit, a mà, ahir la nit

Miro el rellotge i és tard: un quart de quatre, però no tinc gens de son, tot i que aquesta última nit no he dormit gaire. La música està massa alta, suposo, per l'hora que és. Però jo fumo, i penso, i m'adono que el dia d'avui no ha tingut cap sentit. Odio aquests diumenges de tardor que conviden a passejar amb la parella. I a sobre és Festa Major! No he fet res productiu ni útil en tot el dia. Això sí, t'he pensat molt.

El deshumidificador no para d'absorbir l'aigua que crea. He de parlar amb els veïns de la calefacció. Tinc la sensació que se'm farà dur aquest hivern sense sol. Se m'hi va fer, aquest estiu sense terrassa.

I continuo fumant, i bevent aigua, perquè aquest migdia m'he cremat la llengua mentre feia el dinar. I tot i que no tinc son, estic cansada, i ara mateix no valc per res. Però m'agradaria que hi fossis, per veure't, i per sentir la teva olor, i per tocar la teva pell suau mentre dormim mig abraçats. 'Que dormim?' 'Dorms?' I no res té resposta.

22 d’octubre del 2009

Meteo

Demà farà un sol esplèndid? No ho sé, però no em vull llevar amb la mateixa sensació que avui.

20 d’octubre del 2009

Una brevetat de deu minuts. (Anticipació del meu Homenatge.)

Deu minuts, tot per deu minuts. Et veig: amunt i avall, buscant. Buscant-la o buscant-me, què sé jo! He fet aviat, aquesta vegada; com tantes altres que vaig fer tard. Tinc la sensació que no anem mai alhora, no hi hem anat mai. Ho sabrem fer millor a partir d'ara?

19 d’octubre del 2009

Tot és mentida

Fem-ho fàcil. Queden dos dies. Fes-ho fàcil. Oblidar tot el que volem oblidar i quedar-nos només amb el que ens volem quedar. La tensió d'una mirada perduda en el temps. Vull parar d'imaginar i reempendre el(s) camí(ns). Hi ha sons que han passat a la fal·laç eternitat digital, però jo només em fixo en el vermell. Recordo aquella tornada, aquell "adéu" i aquella represa. Res canvia: el cercle s'ha de tancar.

16 d’octubre del 2009

La incògnita

Surto a la Plaça i la veig. Em surt un "t'estimo", de no sé on; i m'espanto. Llavors, a casa, imagino l'escena: "Hola Marta". Pam, el got per terra.

10 d’octubre del 2009

Hipotètic diàleg amb Ella

- I si deixes de martellejar-me el cervell? Podríem tenir bona relació i tot...

(Ara que hi penso, és millor que em visitis aquest cap de setmana llarg; llavors tindré lliure la setmana vinent.)

- Som-hi, va: ja pots continuar.

(La seva resposta és igual.)

9 d’octubre del 2009

El número u

Les idees absurdes que tu em dones, et faran estar amb mi fins al final, animant-me i emocionant-te. Seran moltes nits comptant... Hem de trobar un codi numèric matemàtic al llenguatge. Ja ho va dir Wittgenstein, "D'allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci" (Tractatus logico-philosophicus, 7).

7 d’octubre del 2009

Recerques

El problema de buscar és que trobes. Potser tot seria més fàcil si no sabéssim, si no penséssim, si no imaginéssim, si no somniéssim, si no intuïssim. La vida és una bombolleta fràgil de vidre, que es trenca quan toca una llàgrima.

30 de setembre del 2009

Presentació

Aquest blog l'havia de fer amb una amiga. Però no, resulta que el començo sola. Això ja diu molt de com anirà tot plegat, suposo.