Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

29 de desembre del 2018

Inventar-se

A vegades te'm fas present com si tot fos veritat. I no sé què fer-ne, de tu, que ets només un pensament. Confio en promeses quan ja no tinc edat de fer-ho, però estic convençuda que tu també saps que hi ha espais on poder pensar-nos. Hi ha instants lluminosos on podem agafar-nos de bracet com si res més no existís. Hem après a fixar-nos només en una petita part de les coses, oblidant totes les cançons i els poemes que ens parlen de nosaltres, encara que només siguem un pensament —o dos—, irreals.

11 de desembre del 2018

Escletxa blanca

No entenc les visions obertes de la solitud. Hi ha poemes que l'expliquen, sí, però les paraules em semblen molt remotes. El camí de la comprensió se'm fa llarg, i estic cansada: no aconsegueixo d'arribar-hi mai. Voldria tancar-m'hi a dins, encara que ho trobi inexplicable, i haver-me de dedicar només a contemplar les formes geomètriques que dibuixen els contorns del meu cos. Vist des de fora, encara estic més sola.

26 de novembre del 2018

Una mar d'històries

Com si fos un nen que dibuixa paisatges inventats, que escriu contes amb la imaginació, només per gust, voldria que tot fos així de simple: haver-hi ganes, haver-hi instint, haver-hi temps. Recuperar tot allò que hem anat perdent amb el pas dels anys, i gairebé sense adonar-nos-en. La il·lusió. L'alegria per les coses senzilles, que en el fons són les que ens fan més feliços. Tenir-ho tot és no necessitar res més.

21 de novembre del 2018

Érem dos a contradir la nit

La lluminositat del pas del temps és reveladora. Van passant els anys i cada vegada es fa més clar que tot plegat és una pèrdua. Els cronòmetres, els rellotges, els calendaris, en són la balança, el mesurador. El futur és esperança, que no sabem si mai arribarà a existir. Viure és moure's entre l'esdevenidor i la presa de consciència del passat que ja ha quedat enrere. Ens movem sempre en aquest present estàtic, immòbil, constant, incorruptible.

12 de novembre del 2018

Les soirs bleus d'été

Podria escriure records que tinc molt al fons de mi mateixa, fer-los sortir durant una dia clar per intentar enlluernar. Però potser també podria escriure sobre coses noves, encara que siguin passades: sempre que no hagin estat pensades seran noves. També podria no escriure res, deixar passar el temps, fer-me immòbil, callada en la foscor. Resumir-ho tot en la segona aventura, en la sensació dels vespres blaus i verds que sé que mai no han existit.

9 de novembre del 2018

Imatges que s'agiten al fons

La follia em voreja, mentre veig com les flames em devoren tota sencera. Però ja he sortit de mi. Només puc preguntar-me què hi ha darrere la imatge de mi mateixa que ara deixo enrere, plena de neguit. Em tanco a casa, fora de mi. La calma no arribarà a la nit. La llum és la presència de la divinitat; però tot és de nit.

31 d’octubre del 2018

Xilòfons i albades

A vegades travesso la ciutat que em porta cap a tu i no sóc capaç d'endevinar per quin motiu ens vam refrenar. Imagino naixements de nous dies a la teva vora i em sorprèn la meravella. Com es pot explicar tanta inacció? Quantes tardors hauran de passar abans de poder convertir el desig en matèria? Per què em pregunto coses que sé que no tenen resposta? Tinc un garbuix sec a la gola que porta escrit el teu nom. I no se'n va.

23 d’octubre del 2018

Ja no hi ha aranyes

Em costa acabar-me de creure que de tot fa tant de temps. Tot ho tinc molt present, molt recent. I posar-me a comptar anys m'inquieta. Com les aranyes que de nit es passejaven tranquil·les i treballadores per l'estructura fèrria que connecta les dues bandes de la ciutat, dibuixant formes enredades i harmonioses. Ja no hi són; tot ha marxat aigües avall. Però jo encara sóc aquí, aferrada a la barana amb els ulls plorosos, carregada de massa coses que mai no han estat dites, esperant que algun dia tot es capgiri.

19 de setembre del 2018

Resta el desig pregon

Mai no és tard per a les primeres vegades. Però aquesta sensació no és nova. Aquí, refugiada en mi mateixa, se'm fa altra volta evident que odio la immediatesa. Per tant, no em demaneu impossibles. Faig el que puc, quan puc i com puc. No dono per a més. I si voleu més, esteu condemnats a haver d'entendre, a la força, la meva falta. Tot canvi és, aparentment, impossible.

5 de setembre del 2018

Ésser foc

Jo no ho sóc, vull ser aigua. Que ho vulgui no és significatiu, però sí que és indicatiu. Hi ha tantes coses per purificar... Per exemple, el debat interior que es mou entre la flama i l'estancament. Poder arribar a un lloc sense deixar de fer l'efecte de no moviment. Viure en els cossos dels altres, prop de les coses, i no en la brasa inflamada. Respirar. Ploure.

25 d’agost del 2018

Aiguagrama

Arribarà un nou hivern. La tardor m'agrada, sempre m'ha agradat. Però no puc deixar de pensar que aviat arribarà un nou hivern. Tindré fred, perquè la casa serà freda, i no sé si sabré on anar a buscar escalf. La perspectiva d'un futur càlid se'm difumina entre la pluja i la boira, i em preocupa quedar-me amb les ganes d'aconseguir trobar el meu lloc. No dubto de mi; dubto dels altres. Perquè no n'hi ha prou amb el paisatge com a companyia.

22 d’agost del 2018

La fi del temps

Passat, present i futur se'm barregen en un mateix somni. No aconsegueixo establir definitivament quin és el desig més fort. La insatisfacció de no veure acomplertes les expectatives, la incògnita de saber si les coses funcionaran bé, la il·lusió per un esdevenir millor. Tot això m'ha portat fins aquí, fins aquest torbament nocturn. I ara no sé què fer-ne, de la meva posició estàtica i vertical.

14 d’agost del 2018

Flaçà

Aquest és el lloc estratègic de trobada dels barcelonins (entès en un sentit ampli) que, de tant en tant, es decideixen a utilitzar els serveis de Renfe, és a dir: es decideixen a conviure durant una hora i mitja amb la plebs, per anar a passar uns dies, que ells preveuen idíl·lics, en aquella mena d'utopia irreal que anomenem Empordà. A fora a l'estació els estarà esperant algú per acabar d'arribar en cotxe al lloc definitiu de destinació. Flaçà només és una parada intermèdia, estratègica —ja ho he dit. Quan fa mal temps i els típics ruixats estiuencs han decidit transformar en grisos els dies que ells esperaven lluminosos fan molta gràcia: cares malhumorades amb sandàlies i vestits estivals. És un contrast esperpèntic. És en això que s'ha convertit l'Empordà.

8 d’agost del 2018

Després

Puc imaginar-me què passaria. Jo em quedaria adormida i tu faries entrar llum a la cambra, perquè la necessites per fer les teves coses. No em despertaria. Em miraries de dalt a baix, i veuries que tinc els peus una mica bruts per culpa de les sandàlies, i que a les cames hi tinc quatre pèls que s'han rebel·lat a la depilació. Però tot això seria igual. Pensaries que sóc preciosa. Pensaries en tot el temps que ha passat abans d'arribar aquí. Jo em despertaria al cap d'una estona, i segurament et demanaria si em puc dutxar. Sortiríem a fer una cervesa amb els (teus) amics i tot aniria bé, perquè seria natural. Cantaríem i ballaríem. Tu no deixaries de sorprendre't. Pel desig de veure acomplert un desig que s'intuïa impossible. A la nit hi tornaríem. I l'endemà seria un nou després.

1 de juliol del 2018

Actes de correspondència

Aquí s'acaba la nostra història. Ara només quedarà que ens diguem unes quantes paraules boniques, que en part seran veritat i en part seran mentida. Acabarem bé, que és com s'han d'acabar les grans històries. Però si arriben al final és perquè alguna cosa no ha sortit bé. Podríem dir que, en aquest cas, és culpa de la conciliació entre vida personal i vida professional. Però no em penedeixo de res del que he fet, gens. Estimo la meva feina, sovint; en canvi a tu només he arribat a estimar-te a estones.

26 de juny del 2018

Verd

Aquell mateix dia vaig veure imatges del que havia passat, i em van venir totes les llàgrimes. Ho vaig veure des de casa, quan em vaig poder connectar a tots els mitjans possibles, i va ser llavors que em vaig fer càrrec de la tragèdia. Abans no podia ser-ne conscient. Cues, paralització, nervis enmig de vinyes, però en general es respirava una calma tensa força festiva. El pitjor va ser després, en arribar a casa, a l'espai de confort, on tot es va fer evident. I també l'endemà, al cotxe, anant a l'aeroport de matinada, sola, desfeta, i altra vegada amb llàgrimes als ulls. I l'endemà de l'endemà, lluny d'una vaga que tenia tot el sentit del món. Quan les coses no poden ser hem de fer que siguin. I n'hem d'aprendre.

21 de juny del 2018

Cabalgata. Lejana.

No sé si me'n sortiré, però almenys ho intentaré. La responsabilitat de ser a molts llocs alhora. La responsabilitat de cuidar moltes atencions alhora. La responsabilitat de saber-me fixar en moltes coses alhora. La responsabilitat de mantenir-me íntegra amb mi mateixa, sempre. Tot això és el que em passa aquests dies, a aquesta ciutat, tan lluny de casa; mentre dubto si hi ha res gaire ferm que pugui anomenar-se casa.

17 de juny del 2018

Profecies

Si algú, fa deu anys, m'hagués dit que ara mateix em trobaria (jo, i també el meu entorn) en aquesta situació, hauria pensat que desvariejava. Aleshores tot just despuntava la primera llavor. I el més fàcil era pensar que la història no es podia repetir (amb tan poc temps de marge!) de la mateixa manera. Però sí, la vida continua, canvia, evoluciona, i al final la realitat s'imposa. És injust, però és així.

9 de juny del 2018

Trobar les paraules justes

S'acosta el record de la primera matinada en què ens vam donar amor. La primera nit d'una nova vida, que va arribar sense gaires avisos i quasi per esgotament. Per inacció meva que va derivar en cansament teu. Les circumstàncies, les teves i les meves, han canviat molt, però la situació segurament no tant. Inestables, encara continuem buscant-nos a nosaltres mateixos de manera incansable i enèrgica. Els que ens acompanyen són importants, sí, però més ho som nosaltres. Tots dos sabem que encara ens queda una última cosa per fer, i no acabarà mai del tot la nostra història fins que no ho hàgim acomplert.

7 de juny del 2018

Espai, Temps. Kafka, Borges

Aquesta ciutat m'està embellint. Sempre he pensat que la tardor em queda bé. Però encara em falta un anell i un abric (o unes sabates) d'estil francès, que abrigui i sigui elegant. Cada vegada tinc més cabells blancs, i cada vegada m'agraden més. He de tallar-me'ls per deixar-los créixer de veritat. Fer-me vella com si fos l'última dona.

6 de juny del 2018

Mai no és del tot fosc

A les nits es fa evident que el nivell de contaminació lumínica és tan bèstia que els núvols sempre són una mica blancs, tirant a grisos, i el cel sempre és una mica blau, blau fosc, però blau. Sé que no és bo, però m'agrada. Perquè acompanya adientment el paisatge sonor: camions buidant cubells d'escombraries, i totes les ampolles de vidre buides repicant. El gran edifici de davant, de maons de color de maó, que crec que és un hospital, també hi queda bé. Em guardaré per sempre la foto acústica mental.

3 de juny del 2018

Primer matí a l'altre tròpic

Era molt d'hora, o almenys a mi m'ho semblava, perquè la son i el cansament acumulats després de tantes hores de vol em feia perdre la perspectiva malgrat les meves ganes d'adaptar-me a l'horari. Trajecte per l'autopista: cada tants metres, grups de policies armats, exageradament armats. Després ja no els veia, perquè el paisatge crida la mirada. La tardor és a les acaballes. La natura desploma totes les seves restes, els arbres acaben de despullar-se. Cotxes, tots, amb els vidres fumats, a través dels quals la tonalitat de color es torna encara més vermellosa. La millor primera imatge de la ciutat que m'espera.

16 de maig del 2018

Swimming pool

Segur que hi ha alguna cançó que explica la nostra història. Segur que és en anglès i, per això, no li he fet mai gaire cas, per mandra de pensar gaire. Segur que té un final lent, i fosc, com ho són tots els finals. Segur que m'agrada a la primera escoltada, perquè és trista. Segur que no s'enganxa: és d'aquelles que costa de recordar després de poc temps sense sentir-la. Segur que la història dels personatges continua, després de la cançó, però això no ho sap ningú.

7 de maig del 2018

Paràlisi

Quan no dorms gaire, ni gaire bé, els ulls s'acaben fent presents com si fossin pedres. Ja no puc estar atenta a res, ni pendent de cap imprevist. No trobo el temps, no cerco ambients. Per dins estic bruta, molla, silenciosa. Tot em passa per davant mentre jo em recloc, cada vegada més i més petita, cada vegada més i més immòbil. Allò que abans em cridava, que ens empeltava de moviment, ha marxat lluny, sense cap efecte.

9 d’abril del 2018

Pluja trista de diumenge

Vine'm fins al fons de mi mateixa. Allà on podrem trobar plegats l'aigua primigènia. Tantes nits incendiades per a què? Respon la crida del cos. Ningú no sap els camins que ens guien en la nit, quan estem sols i lluny de casa. Ja no ens fa mal el so de les esquerdes.

3 d’abril del 2018

Homes i feminisme

Un anell, tenir-lo. Un anhel, tenir-te. Se'm confonen els pronoms perquè se'm confonen els pensaments. Tres marques en el cos: una, la de les primeres llepades; dues, la de les carícies imaginades; tres, la de les passions momentànies. Fer-ne un únic desig, servible, complet. Construir una cartografia de la pell que em guiï les intencions. Fer-me gran per dins: deixar-me créixer les arrels interiors.

23 de març del 2018

Paradisos oceànics

Et veia com si res, com si no hi fossis. Però el cos em va sorprendre, exaltant-se, perquè ell sí que et mirava. Encara recorda la teva presència: el tacte dels meus dits en teus cabells esbullats, la teva llengua en tots els forats del meu cos, els racons i els vincles del teu llit. L'estiu, la suor, l'olor, la set compartida. Tot plegat se m'emporta cap a Malta, com si allà hi pogués endevinar un retrobament. Però no et buscaré, i tu no em buscaràs a mi: ens trobarem en els cossos dels altres.

19 de març del 2018

En tres dies han florit els cirerers

Ho he vist de seguida que he arribat, i he pensat que aquesta era la manera que tenia l'espai, el meu espai —l'entorn i el paisatge que m'envolta—, de donar-me una benvinguda càlida després de l'absència. Però poc després ha arribat l'abatiment, i he tingut la sensació que tots aquests nutrients que a ells els ha servit per créixer i florir, era els que jo necessito i no tinc. Estic buida, adolorida i cansada, com si m'haguessin furtat l'energia. La primavera exterior comença, i contrasta amb l'inici de la meva caiguda.

13 de març del 2018

Cremar-ho tot

Fer-ne cendres, fins a l'última mica. Desaparèixer enduts pel vent. D'aquí uns quants anys, quan el nostre paisatge ja no sigui nostre, sinó apocalíptic, recordarem amb nostàlgia tot allò que vam fer, tot allò que vam compartir, tot allò que ens vam explicar, tot allò que ens va neguitejar. Però això també forma part del procés de destrucció que és la vida. Anar superant obstacles, sentint-nos cada vegada menys forts. Anar acumulant desastres, sentint-nos cada vegada menys acompanyats. Superar totes les pors a totes les incògnites. I, al final, descansar plenament, fins a la fi.

6 de març del 2018

El mar, la lluna i tu

Tota comunió és, per ella mateixa, una reconciliació. A vegades no sabem amb què o amb qui, però sempre que ens sentim units a alguna cosa és perquè, dins nostre, hi ha una negativitat que vol alliberar-se. Si la via subtil no funciona, hem de recórrer a la invitació de compromís, al convit amb obligatorietat. Acompanya'm a trobar-me a mi mateixa per, així, poder-te trobar a tu i, alhora, trobar-nos tots dos junts.

28 de febrer del 2018

Cau com neu, la pluja damunt seu

La dualitat establerta entre instint i raó. Tot allò que ens sembla que és a punt d'esdevenir-se, no deixem que es realitzi per por, per mancança. Voler acabar massa ràpid, i fer-ho de l'única manera en què no voldríem fer-ho: tristos i rendits. Arrossegar massa contradiccions, convertides ara en una llosa que carreguem a la motxilla invisible de sempre i que no ens permet ser lleugers, àgils. Escriure el que hauria de ser cridat ben fort, només per mirar si així s'apaivaga. No tenir en compte el dia de demà. No saber-ne més.

24 de febrer del 2018

Camí de l'exili

No puc discutir amb tu perquè no parles. Ja sé que sóc d'una mena de manera que fins tot els crits d'atenció em surten discrets. Però això no és excusa. Si fujo perquè em banyi la punta del mediterrani que ens queda més a la vora és perquè ho deixis tot i m'hi acompanyis, com ho han fet tots els altres. Aleshores no hi ha d'haver lloc per a la prudència i el respecte. L'única cosa que hauria de valdre és la passió i l'instint. En canvi, em trobo amb el teu silenci, i la teva inacció em demostra que no puc confiar en tu. Mai no et demanaré res, però espero que m'ho donis tot.

19 de febrer del 2018

Silenus

Hi ha un home que, cada dia, en arribar a casa (un pis petit però funcional, al centre de la ciutat) després de treballar, encén una làmpada de llum càlida i posa música (jazz, vinil). Després s'omple una copa de vi i s'asseu davant l'ordinador per mirar d'enllestir totes aquelles altres feines que no caben dins el que pot anomenar-se jornada laboral. Al cap d'una estona arribarà la dona, elegantíssima però cansada. Junts faran el sopar: poca cosa, una mica de pa amb formatge o crema de carabassó. Prendran una altra copa de vi, aniran al llit, faran l'amor, dormiran. I així un dia rere l'altre, mentre es van fent grans i res no canviï.

12 de febrer del 2018

Les fonts i els sants

Era l'olor. Aquella mateixa olor que havia sentit tantes vegades abans, ara se m'impregnava com si fos meva. Tu hi eres i no hi eres. Potser, més o menys, com el que passava abans. El mateix paisatge recorregut, que marcava una distància temporal i física, però que ens unia en el camí. El record de les nostres passes silencioses sobre terres propers, no els mateixos, però sí igual d'humits i foscos. La samarreta gris que no em marxa de la memòria. Tots els fluids compartits.

5 de febrer del 2018

Polsim de colors

Potser sí que hauríem de ser més puntuals i rigorosos amb la neteja. Però treure la pols sempre és el que fa més mandra. S'ha d'arraconar cada una de les peces per poder arribar al fons. S'han d'espolsar amb cura tots els lloms superiors dels llibres, que no són pocs. I, finalment, hem de netejar amb moltes ganes: fer fora el que no ens agrada, el que no volem que ens acompanyi, el que volem desterrar. Hem de desempallegar-nos de totes les coses tòxiques que ens fan nosa i no ens permeten desenvolupar-nos, tirar endavant, fer la nostra vida de manera lliure.

2 de febrer del 2018

Sota el domini màgic

Quan tot va malament hi ha problemes, desgràcies i tragèdies que, explicats per terceres persones, no ens generen res més que un (som)riure sorneguer per sota el nas. Tot es concentra en la nostra incògnita, la nostra impaciència, els nostres nervis, els nostres dubtes. Res no hi pot competir, res no pot fer-hi ni mica d'ombra. Malgrat esforçar-nos a buscar estones tranquil·les, cada vegada és més difícil trobar-les. Malgrat la dificultat per trobar-les, ens esforcem a construir-les, ni que sigui artificialment, i així ens va. Hem de tornar a trobar el camí, sigui quin sigui, sigui com sigui, i seguir-lo amb tenacitat.

29 de gener del 2018

Accés 14

Havia sentit tantíssimes vegades abans aquesta cançó. De fet, és una de les del repertori de Mishima que més m'agrada. Però avui ha estat diferent, com si fos la primera vegada, com una catarsi, com una revelació. Ho he entès tot, ho he entès de nou. Mai no m'hauria imaginat poder-hi trobar aquest significat. Ha estat gràcies a tu, per culpa d'ella. Els mesos passen, les coses han de canviar.

23 de gener del 2018

M'agrada estar sola quan plou

Potser ens agrada el mateix, o potser no. No ho sé. M'és igual. Ja ni tan sols tinc ganes de preguntar-t'ho. Ja no puc escoltar-te més. Tot el que em dius em sembla una provocació. Potser no és volguda, però jo ho sento així: una provocació. Com la invasió de l'espai i el temps, com la manera de conduir-me, com la falta de consideració, com la pretesa superioritat moral amb què actues. Ningú no és perfecte. Ni tu ni jo tampoc. Però jo, almenys, em reconec i m'accepto les mancances.

18 de gener del 2018

Tenir i no fer

El canvi només arriba quan deixes enrere els dubtes i et proposes assolir objectius petits però concrets. La incògnita de saber si ho estàs fent bé o malament es resol amb el pas del temps, no abans. Ser pacient i saber trobar el moment sempre costa, però la precipitació és pitjor. Quan hi ha algú al costat disposat a ajudar-te potser és més reconfortant, però el camí pot ser igual de llarg. Paciència.

16 de gener del 2018

Aire de València

Sempre hi fa més calor. Els dies són clars i dibuixen un blau cel que no es troba enlloc més. Les nits són ataronjades, amb un baf que t'embolcalla. Tanquen locals i n'obren d'altres, més moderns, però és difícil esborrar el record de tots els llocs que vam compartir, per més que canviïn els carrers. De cada pedra en sorgeix alguna cosa que em revitalitza, allunyant-me de tu i acostant-me a tu alhora. Fes-te vella sense podrir-te, igual que ho hem fet nosaltres, i emmiralla'ns oferint-nos sempre la millor cara.

12 de gener del 2018

Quatre coses

1. Després d'una estona menjant avellanes, em fa mal la mandíbula. Sóc així de dèbil. 
2. No puc competir amb la desimboltura del meu entorn. Moltes vegades faig coses que no vull fer, i moltes d'altres no faig coses que vull fer. 
3. Des de fa unes setmanes tinc un llibre d'en Gabriel que ve, després d'anys, de la caixa d'en Gabriel. Des de fa anys tinc un llibre d'en Salvador que va venir, després de setmanes, de la caixa d'en Salvador. 
4. Acabo de comprar dues entrades per anar a teatre. No tinc ni la menor idea de qui m'hi acompanyarà.