Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

31 d’octubre del 2010

Festa Major

Aquests dies, i les fulles seques que em persegueixen per tot arreu on camino, m'hi fan pensar recurrentment. He escrit perquè l'he imaginat, però sóc incapaç de destriar-ne la localitat concreta. Ja no sé d'on sóc: fa temps, de dins meu, en va néixer una altra persona.

25 d’octubre del 2010

Octubre a la ciutat

El mes d'octubre sempre ha estat lligat a un número i a la festa major. A unes quantes altres coses, també. Des de fa un temps, a una ciutat, també. Es respira clima d'octubre a la ciutat: el vent de tardor ho refreda i ho aplana tot. El marró és el rei dels colors al carrer. El cicle vital anual acomapanya aquest octubre de records, de crisis existencials i de commemoracions. No podem lluitar contra el no-res: hem de deixar que passi el temps. De moment, però, és octubre a la ciutat.

22 d’octubre del 2010

Anys

Això és la crònica d'un dia especial, que sense esperar-ho va acabar essent un dia especial. Va ser inesperadament especial perquè comptava passar el matí a casa, sola. Però no: va trucar-me tres vegades perquè volia fer alguna cosa amb mi. Es va presentar a casa al cap de mitja hora amb el regal: fantàstic! Com que havia quedat per dinar lluny del centre, vam decidir anar a fer un cafè en l'únic paratge selvàtic de la ciutat, amb sense miau. L'escalfor d'aquests dies de tardor, amb bona companyia, és tot un plaer pels sentits.

Deprés, dinar vegetarià amb amic. Més regals: un, encertadíssim; l'altre, repetit. No podem fer-ho mai del tot bé, amb aquest amic, sempre ha de faltar alguna cosa. És el que ens fa especials: molt més que amics i molt menys que parella, som. Unes hores, amb cafè i trobada inesperada inclosa, especialment agradables i còmodes.

Tarda d'exposicions pre-inaugurades, que queden pendents per algun altre vespre de tardor. Un berenar com els d'abans, com quan érem petits, que et fan quedar amb la boca bruta i tothom riu perquè portes una taca de xocolata a la barbeta. Especialment carinyós, m'agrades.

El vespre al bar, amb els amics. Amb uns amics que ho són, que hi són, però que no hi acaben de ser del tot. Uns amics maquíssims, que fan un regal maquíssim, que em fa emocionar com si mai abans hagués vist res semblant. Sou tots maquíssims, 's people.

El sopar romàntic no podia faltar. Te'm presentes amb les teves millors gales: jaqueta elegant, jersei de ratlles com les que m'agraden i que deixa veure la camisa negra, llisa, de sota. Guapíssim. Amb les sabates de mudar, que si fossin vermelles serien ideals per anar a ballar. Però no ho podem fer, no ho puc fer (encara), i només anem a prendre alguna cosa calenta, còmodament asseguts, abans d'anar a casa, a dormir.

L'última abraçada, els últims moments d'un dia per recordar. Sola, però no tant.

18 d’octubre del 2010

Deliri racionalitzat

La pitjor tempesta ja ha passat, i ara comença a arribar la calma. Totes les solituds són habitades per algú, encara que l'única companyia sigui una novel·la curta o un disc. Aquella cançó que regularment sona a l'octubre, per aquestes dates, és el motiu que em farà ballar un parell o tres de nits ben aviat. O almenys així ho espero. Sí, el cul d'en Jaumet té ganes de ballar.

11 d’octubre del 2010

Frase feta. Feta, la frase.

"El cul d'en Jaumet, que no sap seure ni estar dret."

Si m'he d'estar gaire temps més tancada a casa, crec que començaré a dormir de puntetes, al lavabo -o alguna cosa semblant, igualment estranya.

8 d’octubre del 2010

Amb miau

Durant la festa major li vaig regalar una cançó perquè s'animés. Com que no va servir de res, em va agafar una enrabiada de nena petita (i em va durar...). Però hi ha nits que acaben essent més casuals del que voldríem i, en lloc de fer alguna bestiesa com agafar el cotxe per tornar a marxar just en el moment en què acabes d'arribar, et quedes. Llavors, es produeix la trobada: els quatre mots que haurien d'arreglar les coses no serveixen de res, però les persones en comú, que solen estar degudament desinformades, acaben fent que tot arribi a bon port. No sabia si consolar-me amb això o amb una il·lusió fictícia llunyana quan, de cop, em va arribar una solució celestial: quan vaig escoltar la música de les esferes gairebé vaig plorar.

4 d’octubre del 2010

Prou

Durant un temps de la meva vida vaig ser per diverses persones l'altra, la tercera en discòrdia, l'amant, l'intermitent, la segona opció. Me'n vaig cansar. Vaig tancar, "tancat per vacances emocionals" deia. De ves-a-saber-on, però, va sorgir una relació. Una relació entre dues persones en una situació més equitativament semblant, més igual. Me'n vaig cansar, també.

M'han dit que sóc poc pacient, que he de donar més oportunitats, que tot pot canviar (cap a millor, se suposa), que he de lluitar perquè les coses s'encarrilin cap on jo vull. Doncs no vull. No vull haver de fer tot això. No vull haver d'esforçar-me tant per tenir una bona relació amb algú, no vull haver de fer miracles, no vull anar polint cosetes. No vull. I no ho vull perquè sé el que vull, i el que vull no té res a veure amb tot això. Per això res de tot això no em funciona. No em funciona ni estar en un segon pla de la història, ni començar històries amb algú amb qui la història no pot anar massa enlloc.

El que vull, ho tinc molt clar; i com que no ho trobo (i ja porto força temps buscant-ho), he decidit renunciar, passar del tema, tancar la barraca. Ara ja no són "vacances emocionals", ara és ascetisme pur i dur. Prefereixo l'aquí que l'amb qui, i en aquesta ciutat no coneixeré cap dels homes de la meva vida. Per tant, plego.

1 d’octubre del 2010

Aniversari

Ahir aquest bloc va fer un any i crec que és un bon motiu de celebració. (Ahir no vaig poder fer el post perquè tenia una cosa massa important entre mans: llegir la tesina.) Aquest bloc és el resultat, un dels fruits, d'un munt de canvis que es van produir durant més o menys un any abans de l'aparició del bloc. Sense tots aquests canvis, el bloc no hagués existit mai i, en vistes de com han anat les coses, estic contenta que hagi existit.

Alguns dels motius que em van fer engegar aquest bloc van tenir lloc durant el mes de setembre de l'any passat. Per exemple, vaig començar el viatge que m'ha de portar a superar la por de la por. I sembla que de moment, vaig per bon camí. També vaig desfer-me de dues persones que eren molt presents en la meva vida. Després d'un petit moment d'incertesa, provocat per la immediatesa de la pèrdua, vaig adonar-me que la meva vida aniria molt millor sense aquestes dues persones i això em va fer reflexionar: no sabré mai fins a quin punt les vaig fer fora conscientment, d'una manera voluntària.


També va ser important, el setembre de l'any passat, perquè em vaig cansar d'estar malament: vaig començar a portar bé, a fer-me a la idea que començava a tenir superada, una situació que m'havia neguitejat greument. I potser gràcies a això també vaig aprendre a prioritzar i, d'aquesta manera, deixar d'atabalar-me per la infinitat de coses que tenia al cap.

Ara, després d'un any de bloc, la situació és molt més tranquil·la: els canvis han trobat la seva estabilitat, el seu punt d'equilibri i de quietud. Podria estar així molts més anys, suposo. Però la meva naturalesa, emminentment volàtil, segurament farà que hi hagi nous canvis, noves situacions, noves persones, noves inquietuds, noves preocupacions. Com sempre, esperarem que això arribi, sense perdre el somriure no fingit que ara ja fa un any que m'acompanya.