Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

25 de març del 2011

Per a en M.

Després de dinar m'he posat a escoltar Mishima, i aquelles guitarres inacabables (i que durin!) de 'Com abans' han fet volar la meva imaginació i m'he transportat tota jo. He anat fins al concert del passat octubre. "T'has tallat els cabells, no?" "Ostres... Sí! En una setmana ets la tercera persona que se n'adona." I en un altre concert del mes de gener de l'any passat. I en un sofà de roba texana i aquells carros industrials de color taronja del Bauhaus. I en aquella nit de cap d'any, i el matí següent, i una figureta de porcellana trencada. I en tantes altres coses que podien haver estat i no van ser.

22 de març del 2011

Notícies noves (i dolentes)

Jo sóc de lletres, i els llistats plens de números en relació a lletres que són abreviatures, sigles i acrònims no els entenc i no m'agraden. No m'agraden, sobretot, si el que entenc que diuen és tan dolent. Sóc de lletres (ningú és perfecte) i només vull poder fer el que tinc ganes de fer (cosa difícil per algú de lletres, es veu) amb una mica de tranquil·litat.

Per sort, la música fa de contrapès positiu. Avui hem tingut notícies de l'Antonieta, que diu que el 12 d'abril encendrà el llumet. Mentrestant, per fer-nos passar el mal tràngol de la millor manera possible, ens ha regalat una estrella cinematogràfica per consolar-nos fins el mes vinent. A veure què passa.

16 de març del 2011

Sense dir res

Despertar-te, aquell diumenge al matí, hauria estat un delicte. Havies dormit d'una tirada i les lleganyes se t'havien enganxat tan i tan fort als ulls que gairebé no els podies ni obrir. Silenciosament, vaig vestir-me i vaig anar al lavabo. Tu vas continuar immersa en el teu estat de somnolència. Vaig fer-me un cafè i vaig fumar-me un cigarret. Quan vaig tornar a obrir la porta de l'habitació et vaig trobar igual, però abraçada al coixí. Vaig decidir despullar-me, altra vegada, i fer-te de coixí mentre et mirava, preciosa, dormint.

13 de març del 2011

Corporativisme

Podria parlar de raons conceptuals: que si sóc una amant de la literatura, que si Rilke (en general) i aquell vers del 'Cant d'Abelone' (en especial), que si la meva deformació professional em fa estar al cas d'aquest tipus de coses, que si bla-bla-bla... M'estimo més parlar de les raons reals.

L'amistat (que fa temps va ser alguna cosa més) que m'uneix amb el director. Vaig viure de ben a prop la seva feina i és una persona vàlida i capaç d'aconseguir el que es proposa. Té tot el meu suport en aquesta nova aventura.

La traductora, amb qui també m'hi uneix una amistat. És una persona de confiança i un referent. Com a deixebla seva no tinc altra cosa a fer que admirar-la i felicitar-la.

L'espai. Casa meva i casa de llibres. Una casa que també em dóna de menjar.

La imatge. Si a vegades dic que sóc saltenca d'adopció conceptual és gràcies a la família G. S., que ha fet crèixer aquesta adopció des de la seva casa al Veïnat fins a les Alberes. Una mare que espera poder dir algun dia que sóc la seva jove. Un pare que a vegades no recorda el meu nom. Un fill petit que m'havia d'ajudar amb un projecte que finalment no engegaré. Un gos que es diu com un altre gos. I el fill gran, molt més que amics i molt menys que parella.

N'hi ha més, de raons, però aquestes crec que són més que suficients. Demà, a l'hora d'abaixar la persiana, l·l + 22.

11 de març del 2011

Quiosquera de barri

Tardes, un avorriment total. Xiclets, cromos. La mirada del nano que acaba d'entrar i s'ha palplantat davant els còmics és realment pertorbadora. Revistes de cuina i de moda. Algun boli i algun tipex. La veïna del bloc del costat es passeja pel local com si fos casa seva. Llibres dolents, però que es venen com xurros. Nens amb els genolls bruts i pelats després de sortir de col·legi. Avis amb bastó. Arriba, finalment, l'hora de plegar: recollir els diaris i abaixar la persiana.

8 de març del 2011

El poema que deia que volia escriure aquest any

O enumeració cronològica de coses al cap:

Una caseta de fusta plena d'ampolles de colònia buides.
Llibres i el petó.
La flor.
La flor, un posaespelmes -doble- i el quadre de l'Imma.

Canvi invisible (amb fiblada inclosa): el petó per una foto.

4 de març del 2011

La veu del desengany

Rotunda i ferma, ho va deixar anar: "L'amor no existeix". "Tu i les teves sentències...", va contestar-li el seu amic. No volia creure's que, essent tan jove, pensés una cosa així, i va mirar de convèncer-la del contrari donant-li ànims. Ella, però, n'estava segura. Només creia en les coses que se li demostraven, i això ho tenia confirmat. Havia perdut massa temps amb homes que no valien la pena, que no estimava, que no l'entenien. Eren massa històries que havien sortit malament. Ella només volia estar tranquil·la, i sola ho estava. Imaginar amb algú la idea d'una casa, uns fills i un gos que no arribarien a tenir mai li semblava una pèrdua innecessària de temps. Però cada nit passa fred en aquell llit tan gros, i només troba una mica d'escalfor en aquells somnis que es nega fer realitat.