Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

30 de desembre del 2019

Coreografia

Sóc aquí, sola, en un lloc que no és el meu, contemplant com s'acaba l'any. Tinc la pell freda, però encara em corre sang per les venes. Els papers cremats em fan d'escalf, tot i que no hi ha res més. Queda poc temps i hi ha moltes maneres d'aprofitar-lo, ho sé. La qüestió és que no tinc gens clar si sabré triar el camí correcte, el moviment que em porti cap a allò desitjat.

26 de novembre del 2019

Sunset

Arribar a casa abans de dos quarts de cinc, i sense cap urgència, em sembla un prodigi increïble. Tenir temps per a fer un te, descansar, llegir, cuinar, sense haver de córrer, sense haver d'estar pensant en 453.872 coses pendents, em genera una sensació de benestar que gairebé ja no recordava. Contemplar la posta de sol, vora la finestra estant, i saber que no hi ha res més important que allò que veuen els meus ulls. Qui no ho donaria tot perquè cada tarda fos com aquesta —plàcida, lleugera?

7 de novembre del 2019

Colors antics

Jo em pensava que el més difícil eren els diumenges a la tarda, però m'equivocava. En realitat, la sensació de solitud plena arriba els dilluns al vespre. Ara em sembla molt evident, per això trobo incomprensible que la revelació m'hagi arribat tan tard. Ara, just després del moment de presa de consciència, il·luminador, he hagut de recórrer als llocs comuns de fa anys, fent com si el temps no hagués passat. Però tinc massa cabells blancs, la motxilla massa plena. He perdut massa llençols.

24 de setembre del 2019

Happy house

Voldria que tot fossin rialles, entonacions de felicitat en parlar. Que no hi hagués lloc per les males cares, pel mal humor, pels mals dies. Que fos un espai de suport, de felicitat, de tranquil·litat i de benestar. Que hi hagués temps per fer tot allò que es vol fer, sense presses, degustant els instants. Que fos càlida, plaent. Que hi fossin tots els que hi han de ser, quan els toca de ser-hi.

12 de setembre del 2019

Les fulles roges de les veus

Quan comencen els primers freds de finals d'estiu, s'acaben aquells vespres interminables de claror. És el temps de les primeres mantetes al sofà, a l'hora de la pel·lícula. De les primeres espelmes que aporten l'escalfor visual necessària en aquells racons de la casa. De les tardes humides passades davant l'ordinador, fent feina que no s'acaba. M'agrada la tardor, els colors, les rebequetes, les infusions a mitja tarda, els paraigües grossos i també els petits. Que s'iniciï ja el temps del recolliment, sisplau.

28 d’agost del 2019

Punch-Drunk Love

Ara, després de tants mesos, entenc aquella trucada, que només podia ser fruit d'una mica (potser massa) d'embriaguesa. Aquella trucada era la més gran demostració de sinceritat que mai abans no t'havies atrevit a fer, per més que jo te n'intentés arrencar una mica. Què hauria passat? Què hauríem fet? Qui és que s'equivoca, si és que l'error existeix? Totes les preguntes sense respondre. Ara igual que abans. Jo, a l'altra banda del telèfon, en companyia de coneguts i desconeguts al mig del supermercat, despenjant com si es tractés d'una escena prosaica, no podia ni arribar a imaginar la transcendència d'aquell moment, del crit simbòlic que emeties amb aquell intent d'aproximació. Ho faig ara, quan ja és tard, com sempre, i tu ets lluny, com sempre.

30 de juliol del 2019

La felicitat dels altres

Em passen per davant les vides que jo no tindré mai, perquè ja no hi sóc a temps, perquè he fet tard a prendre la decisió de voler-les viure d'aquella manera (que no és la meva). Però sempre hi ha la recança, el sentiment d'impotència davant la constatació d'anar sempre tard, o d'hora, o fora d'hores. Quasi vint anys no són res, em dic a mi mateixa, mentre els somnis em condueixen cap a una sensació de realitat que, en el fons, n'estic quasi segura, és ben irreal. Omega, Alfa. Tot és lluny.

15 de juliol del 2019

Abril

Va haver-hi un moment, en la meva vida, en què totes les cançons eren susceptibles de portar associades un sentiment. Era el moment en què detectava amb facilitat quan la llum era blava, com la d'aquest vespre, o groga, com la de matins llunyans. I el cúmul de tot plegat em conduïa a l'escriptura, sense saber ben bé per què. No sé on ha anat a parar, tota aquesta sensibilitat, però la trobo a faltar. A manca de bona companyia, bona és la nostàlgia.

28 de juny del 2019

Thespian

Era a la consulta, amb tot el mal dins el meu cap. Dins d'aquelles quatre parets sempre hi sona música ambiental, amb la qual és molt difícil fixar-se: està pensada per això, perquè soni sense cridar l'atenció. I és d'agrair, que hi sigui, perquè la sonoritat pausada calma els crits interiors. Però ha començat a sonar aquella cançó, i ho ha canviat tot. El tema m'ha destorbat del dolor per portar-me a pensar en primaveres, en cels blaus, en viatges de somni. M'he reclòs durant aquells minuts en la melodia, que em transportava a un altre espai, amb una altra companyia, i m'ha fet sentir bé. Quan s'ha acabat la cançó, era com si s'acabés el món. Jo he tornat al meu cap, però semblava que el dolor s'havia alleugerit.

6 de juny del 2019

Prescripció

Ja no saps com posar-t'hi. És com si no tinguessis res a dir. O potser és que no trobes el temps per a dir res, per plantar-te davant l'ordinador, o la llibreta, o qualsevol paper rebregat que trobis dins el bolso i et serveixi per escriure el que et passa pel cap. També has perdut l'hàbit de la lectura, que s'ha convertit, més aviat, en una obligació. I et canses de seguida, com si no aconseguissis aprofitar les hores de son, quan n'hi ha i són tranquil·les. Et mous, tot es mou; però no en saps descriure les direccions.

14 de maig del 2019

Cada moment és el moment de néixer

Totes aquelles muntanyes plenes d'arbres alts i forts són les que em varen veure créixer. Em vaig fer alta i forta, com si volgués imitar-los. De la renaixença de la tardor en va sorgir una espurna que va esclatar durant la primavera, plena d'aire fresc i poncelles que es badaven florides. Tu hi eres, aquí, a tot arreu. En el meu camí, en tots els passos, alts i forts, que feia. I ara que em retrobo amb aquest paisatge, te'm fas present com si la teva escalfor encara m'acompanyés. Et porto amb mi perquè em vas fer. Tot el que ens acompanya ho sap.

11 d’abril del 2019

Distàncies literàries

Sortim de la ciutat pseudo-degradada i, quan som als afores, un gos que passeja el seu amo comença a córrer amb la intenció d'atrapar el tren. No ho aconseguirà, de la mateixa manera que jo, per més i per molt que corri, no aconsegueixo mai d'atrapar tota la feina que tinc per fer. Em volten pel cap algunes imatges del llibre de poemes del qual em vaig comprometre a escriure. Avui he d'entregar-lo i ja no puc pensar-hi més, perquè encara he d'acabar el text que he d'entregar demà (no és la data límit, que ja fa mesos que va passar, sinó un imperatiu propi), sobre una novel·la i sobre els seus personatges de ficció construïts a partir de persones reals. El realitat, a mi em passa una mica el mateix: visc envoltada de literatura i, per aquest mateix motiu, sóc literatura. Encara que m'entossudeixi a voler formar part de la realitat.

9 d’abril del 2019

Die Stille vor Bach

Hi ha més silenci, últimament. El noto a tot arreu, en tot moment. De nit, quan és fosc i sóc dins el llit, abrigada al cos que dorm al meu costat, puc sentir millor com la pluja va caient. Ha desaparegut aquella distorsió continua que modificava la naturalesa de tots els sons. De dia, enfeinada, puc notar d'una manera més clara tots els passos, tots els dubtes, totes les coses que no es diuen. És una companyia tranquil·litzadora, que no sabia que havia fugit, però que per sort ha tornat.

18 de març del 2019

No res, un fum

Al costat hi tens una vida plàcida i tranquil·la, agafant-te la mà. Tot i ser tan a prop, ho notes molt lluny. Dins del teu cap hi ha un nervi a punt d'explotar. Voldries que tot fos com aquesta respiració pausada, però la palpitació és ràpida i molesta. Quan proves de tancar els ulls, penses en tot allò que encara està pendent. És fosc. Fa por i fa mal. No saps ben bé on ets, però és un lloc que no t'agrada.

12 de març del 2019

Llocs (re)coneguts

Fa tant de temps que no tinc temps de visitar aquest lloc, que gairebé no sé arribar-hi. He perdut el fil, la seguretat dels meus propis passos. Tot va tan ràpid, tot canvia tant, que ja no sé reconèixer de manera instantània els racons coneguts. Pels camins antics, he perdut alguna cosa que no sé identificar. No crec que pugui trobar el què a través de l'escriptura, però tampoc no conec cap altra manera de fer-ho, o si més no d'intentar-ho.

14 de gener del 2019

Contracorrent

No estic segura de ser capaç d'anar sempre a l'inrevés, amb tot aquest pes que porto a sobre, a sota, al darrere. Sé que puc descobrir moltes coses noves; que la mirada, un cop focalitzada des d'una altra perspectiva, s'adona de presències que fins llavors havien passat desaparecebudes. Però tot aquest esforç em cansa. Noto com el cos deixa de reaccionar-me, de fer-me cas. No sé si encara estic en disposició de continuar sempre en el camí més feixuc, el més llarg.