Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de novembre del 2010

Hàbits rituals

Durant un any i mig vaig anar a esmorzar cada dia (de dilluns a divendres) al mateix lloc. Ara fa gairebé un any que no ho faig. Fins avui. Avui hi he tornat. (Hi he tornat a esmorzar, però de tardes, vespres i nits, en aquest lloc, n'hi he passat moltes des d'abans, durant i després de l'any i mig del principi.)

Hi he anat entre dos quarts de dotze i les dotze, l'hora en què hi anava sempre. M'he assegut al meu lloc, al que era el meu lloc durant l'esmorzar. En aquests onze mesos en què he deixat de tenir aquest costum han canviat moltes coses... Ha canviat el bar, que s'ha polit i modernitzat. Ha canviat el cambrer: abans hi havia en Joan, amb qui parlava de com ens anaven els dies, o la vida en general; ara hi ha una dona que ni tan sols sé com es diu. I també he canviat jo. No puc concretar-ho massa, però crec que he canviat: sóc més tranquil·la, i m'he asserenat.

La sensació de reprendre puntualment un costum que tenies ritualitzat és estranya. Tot és com sempre, igual; però alhora diferent. Costa molt que les coses canviïn en aquesta ciutat, per això s'han d'esperar anys per poder notar petites diferències. Però llavors penses i dius "qui vol que canviï res?"

24 de novembre del 2010

A day in the big city

Caminar des de Passeig de Gràcia? O baixar a Sants i agafar el metro? Quan acabi tindré tot el temps del món per passejar-me tan com vulgui, o com faci falta, però no puc arribar tard. Sóc responsable i seriosa, encara que potser a vegades no ho sembli. Perfecte, doncs ja ho tinc: ho he de semblar.

18 de novembre del 2010

Somriures

Finalment, avui he fet la trucada que m'ha fet estar neguitosa tota la setmana. M'han dit que sí. La vida em somriu, altra vegada. El somriure ha tornat, altra vegada.

Això m'ha animat a fer-li saber al protagonista del somni que vaig tenir l'altre dia que, precisament, havia estat el protagonista del meu somni. La seva resposta ha estat positiva i agradable. La vida em somriu, altra vegada. El somriure ha tornat, altra vegada.

16 de novembre del 2010

Somnis

Aquesta nit he tingut un somni especialment agradable. Cosa estranya, perquè últimament dormo poc i malament: tinc somnis molt raros que em deixen amb molt mala sensació. Avui no ha estat així, i gràcies al somni d'aquesta nit porto un somriure tonto dibuixat a la cara des que m'he llevat. L'única cosa que podria esborrar aquest somriure és una trucada que he de fer demà. Si, quan truqui, em diuen que no, adéu somriure i adéu somni.

12 de novembre del 2010

Accidents còsmics

Contestar un correu electrònic amb un poema pot voler dir que, precisament, no es té res a dir o, almenys, que no se sap què dir. Molt temps després, qui va rebre aquest poema per correu electrònic com a resposta, envia un altre poema del mateix autor a la persona que temps enrere li havia enviat un poema per correu electrònic com a resposta. Quina mena de connexions còsmiques deu haver-hi, entre aquestes dues persones que van enviant-se poemes d'un mateix autor? Quants poemes d'aquest autor es deuen haver perdut en les galàxies que habiten un i altre? La resposta, és igual. La conclusió, però, és que l'univers està ple de poemes que potser es van enviar i potser no es van rebre mai.

9 de novembre del 2010

Negació possible

Ara se suposa que hauria de fer un post explicant la nostra trobada després de tants dies sense veure'ns, de les sensacions que vaig tenir, de totes les coses que volia dir-te i no et vaig dir, de la vergonya que tenia i de la por (en el sentit infantil de la paraula «por») que em feies. Doncs no, no ho penso fer.

Ja ha arribat el fred hivernal i segurament per això passo tant temps tancada a casa. Llavors, quan em trobo gent, enmig d'un acte social, m'adono que veure i escoltar com els altres parlen és una bona distracció. Per això callo, perquè el que hauria de dir i no dic, ja ho saps. I tal i com deia Sant Mateu: "El que es diu de més, ve del Maligne" (Mt. 5, 37).

7 de novembre del 2010

Diumenges

Quan passo per un moment d'incertesa sentimental, els diumenges, sobretot les tardes de diumenge, se'm fan odioses. La climatologia, sigui l'època de l'any que sigui, et convida a passar aquest dia en parella: fa un sol esplèndit, ideal per fer una excursió a la muntanya amb dinar de carmanyola inclòs; és temporada de fulles seques i la idea d'anar a passejar per la Devesa, agafats de la mà, per quedar amb els peus enterrats sembla divertida; o plou i fa un dia gris, perfecte per quedar-se a casa mirant una pel·li mig abraçats.

Conseqüentment, quan passo per un moment d'incertesa sentimental, també se'm fan odioses les pel·lis romanticones de diumenge a la tarda. (Protagonitzades per la Meg Ryan i en Hugh Grant, per exemple.) Per això, avui que és diumenge i em trobo sola, he decidit disfrutar mirant dues pel·lis, dues comèdies romàntiques (que no romanticones) de bon gust.

Jo i casa meva som la parella ideal. L'únic inconvenient podria ser el deshumidificador, que de vegades es posa gelós, i aquella bombeta, que fa dies que fa el boig. Res més. La parella perfecta.

5 de novembre del 2010

La convivència de dos noms

Ara ja és tan tard que tant se val tot. Caminar per la vida adormit, o begut -en els pitjors dels casos-, pot deixar de ser vergonyós si ja no t'has d'amagar de res ni de ningú. Podem morir i renéixer en el mateix instant subtil en què el nen ha estat capaç de veure enmig d'un cel fosc i brut un estel fugaç que marxarà, igual com marxa tot, en un lloc recòndit i pregon. Iguals.

(El més important sempre és al final.)