Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

24 de març del 2016

Muntanyes de núvols

Recordo la nit poderosa en què te'm vas fer present i vaig acceptar la teva companyia, tot i que ara és diferent: potser ja no hi ha les parets blanques i fredes, però sí que hi ha una mena de buit. Ara se'ns fa evident que les expectatives que ens vam crear no tenien gaire sentit. Ara només vivim per retrobar l'escalfor, l'olor de dama de nit, els vespres en bici, la suor de les nostres pells juntes.

20 de març del 2016

Podria ser diumenge

A vegades m'envaeix una tristesa profunda que no sé d'on ve. O potser sí, que ho sé, però ve d'un lloc tan llunyà que se'm fa estrany sentir-la com si fos meva, com si fos pròpia, com si sortís de mi. De fet, és una tristesa que no m'acaba de sortir mai del tot, sinó que se'm rebrega a l'estómac. És perquè té por, penso. Por: l'únic sentiment al qual em costa posar nom. La tarda decau, imitant l'ànim. Solitud i llunyania com un tot.

18 de març del 2016

Camí privat

Per enèsima vegada, m'assec en aquesta cafeteria i em poso a escriure pensant en tot plegat, que segurament vol dir en no gaire res concret. Totes les persones que han estat (i que encara són) importants en la meva vida vénen a visitar-me fugaçment el record. No sé si sé què fer-ne. Una visió molt menys pessimista que la del poeta, en tot cas. La qüestió és que ens hem d'anar adaptant a les noves situacions, hem d'anar suplint, o convivint amb el buit, aquells que ja no hi són. De la mateixa manera que els propietaris de la cafeteria van renovant puntualment les fundes dels innumerables coixins que poblen els seients.

15 de març del 2016

El hombre que soy mientras callo

La immobilitat de sempre a vegades em fa actuar. Quan es dóna el cas, no em sol sortir bé, per això retorno puntualment al lloc d'origen. Com si la vida consistís en anar fent voltes arran la mateixa pista circular, de la qual només en sortim quan algú ens agafa de la mà i ens en treu, desviant-nos del camí solitari al qual semblava que estàvem predestinats.

12 de març del 2016

Les paraules i les imatges

Porto dies reproduint mentalment tot allò que ens hauríem de dir: repetir-te, amb tots els mots que calguin, allò que ja saps, allò que ja t'he dit i el que no. Esperar que tu em contestis la pregunta indirecta més important que t'he fet mai. M'imagino el diàleg durant una passejada llarga, de després de dinar fins a l'últim bri de llum de posta, ara que els dies s'allarguen. També visualitzo totes les nits que no hem ballat, sense paraules, i les carícies de l'endemà, que no ens hem fet. I el pitjor és que no veig el moment de fer realitat tot allò que desitgem, que és tot això i segurament més.

10 de març del 2016

Distanciament

Crec que per primera vegada, allò que em separa de tu és un espai físic, i no mental. Et noto a prop, perquè hi ets; encara que no ho sembli, o no ho vulguis, o no hi siguis. M'acompanyes en cada un dels passos que faig, et porto amb mi, al meu costat; encara que no ho sembli, encara que no ho vulgui, encara que no sigui. El temps present em diu que som lluny, però no pas sols. Dir-te que no m'importa qui és que t'acompanya seria mentir-te, per això m'estimo més no parlar de les incògnites futures.

7 de març del 2016

Ritornare

Com si no hagués passat res, però havent passat de tot. El miracle de la llum gradual acostant-se al propi cos. La il·lusió de sentir-se volar com un feix de plomes lleugeres. Abandonar les càrregues del dia a dia i passejar per carrerons de pedres sense fi. No voler fer res per intentar aturar el pas del temps. Oblidar els deures pendents, oblidar els deutes pendents. Sentir-se part del paisatge com si la pell fos un tatuatge pintat del lloc que ens acull. Just quan tot sembla menor a allò normal, passa a ser més transcendent que mai.